Anar al contingut

HDB3

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

HDB3 és un còdic binario de telecomunicacions principalment usat en Japó, Europa i Austràlia i està basat en el còdic AMI, usant una de les seues característiques principals que és invertir la polaridad dels uns per a eliminar la component contínua.

Consistix en substituir seqüències de bits que provoquen nivells de tensió constants per unes atres que garantisen l'anulació de la component contínua i la sincronisació del receptor. La llongitut de la seqüència queda inalterada, per lo que la velocitat de transmissió de senyes és la mateixa; ademés el receptor deu ser capaç de reconéixer estes seqüències de senyes especials.

Explicació

[editar | editar còdic]
Ample de banda de distints tipos de còdic.

El còdic HDB3 complix les propietats que deu reunir un còdic de llínea per a codificar senyals en banda base:

l'espectre de freqüències carix de component contínua i el seu ample de banda està optimisat.

El sincronisme de bit es garantisa en l'alternança de polaridad dels “uns”, i insertant impulsos de sincronisació en les seqüències de “zeros”.

Els còdics HDBN (High Density Bipolar) llimiten el número de zeros consecutius que es poden transmetre.

-HDB3 no admet més de 3 zeros consecutius. Coloca un impuls (positiu o negatiu) en el lloc del 4.º zero.

- El receptor té que interpretar este impuls com un zero. Per a això cal diferenciar-ho dels impulsos normals que representen als “uns”.

- L'impuls del 4.º zero es genera i transmet en la mateixa polaridad que la de l'impulse precedent. Es denomina per això V “impuls de violació de polaridad” (el receptor reconeix esta violació perque detecta 2 impulsos seguits en la mateixa polaridad).

- Per a mantindre la component de corrent contínua en valor nul, s'han de transmetre alternativament tantes violacions positives com a negatives.

- Per a mantindre sempre alternada la polaridad de les violacions V, és necessari en alguns casos insertar un impuls B “de farcidura” (quan la polaridad de l'impuls que precedix a la violació V, no permet conseguir dita alternança).

Si no s'insertaren els impulsos B, les violacions de polaridad V del 4.º zero serien obligatòriament del mateix signe.

En HDB3 es denomina impuls als estats elèctrics positius o negatius, distints de “zero”. Quan apareixen més de tres zeros consecutius estos s'agrupen de 4 en 4, i se substituïx cada grup de 0000 per una de les seqüències següents d'impulsos: B00V o 000V.

-B indica un impuls en distint signe que l'impuls anterior. Per tant, B manté la llei d'alternança d'impulsos, o llei de polaridad, en el restant dels impulsos transmesos.

-V indica un impuls del mateix signe que l'impuls que li precedix, violant per tant la llei de bipolaridad.

El grup 0000 se substituïx per B00V quan és parell el número d'impulsos entre la violació V anterior i la que es va a introduir. El grup 0000 se substituïx per 000V quan és impar el número d'impulsos entre la violació V anterior i la que es va a introduir.

Detecció d'errors

[editar | editar còdic]

La detecció elemental dels errors de transmissió típics del soroll, es realisa simplement comprovant que els impulsos rebuts pel receptor complixen les regles de polaridad establides per la codificació HDB3. La figura mostra les conseqüències de dos errors diferents. La pèrdua d'un impuls es detecta perque apareixen 4 zeros consecutius que no permet el HDB3, i també l'inserció d'un “un”, perque les dos violacions positives queden en la mateixa polaridad.

No obstant en la figura següent es pot vore que hi ha errors que no es detecten i que inclús es propaguen generant encara més errors.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Pedro Danizio. ”Teoria de les comunicacions”. Ed. Universitas. 2.º Edició. 2004. Pedro Danizio. ”Sistemes de comunicacions”. Ed. Universitas. 2003. (ve en CD en resolucions d'activitats, autotest i un simulador de tècniques de comunicació)

  • León W. Couch II. "Sistemes de comunicació Digitals i Analògics". Ed Prentice-Hall. 1997.
  • Misha Schwartz: “Transmissió d'Informació Modulació i soroll”. Ed. McGraw-Hill. 1994.