Anar al contingut

Gymnocalycium mihanovichii

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Gymnocalycium mihanovichii (Gymnocalycium mihanovichii)


Gymnocalycium mihanovichii és una espècie de planta suculenta pertanyent al gènero Gymnocalycium, dins de la família Cactaceae. Es distribuïx des de Paraguay fins al noreste d'Argentina. Esta espècie és extremadament variable i molt popular en el cultiu, especialment les varietats que carixen per complet de clorofila, lo que fa que la seua pigmentació roja, taronja o groga siga visible.

Descripció

[editar | editar còdic]

Gymnocalycium mihanovichii és una espècie de cactus menut d'hàbit solitari. Presenta un cos àmpliament globoso que medix de 2 a 3 cm d'altura i de 4 a 6 cm de diàmetro. La epidermis mostra color vert grisáceo, en ocasions en una llaugera tenyida rojosa, i en freqüència presenta dibuixos o bandes.

El talle presenta al voltant de 8 costelles amples, en arestes agudes i secció àmpliament triangular, encara que en contorns romos. Entre les areolas apareixen #depressió molt planes, mentres que les costelles travesseres resulten clarament distinguibles. Les muescas llongitudinals cap a l'àpiç presenten un perfil molt anguloso, mentres que cap a la base es tornen completament planes. Les areolas es disponen a una distància d'1 a 1,2 cm, presenten forma redona i medixen d'1 a 2 mm de diàmetro. Contenen feltre ondulat de color blanc brut.

La planta desenrolla generalment 5 espines radials, encara que en ocasions apareixen 6, algunes de les quals poden desprendre's en el temps. Estes espines s'organisen en dos parells principals, més llarcs, que s'orienten de forma oblicua cap a dalt i cap a avall, junt en una espina dirigida verticalment cap a avall i una atra, a sovint absent, orientada cap a dalt. En un primer moment són rectes, pero posteriorment es curven llaugerament cap al cos. Presenten color groc grisáceo en puntes marró rojoses en eixemplars jóvens, i en l'edat adquirixen tons grisáceos. Medixen entre 0,8 i 1 cm de llongitut. No presenta espines centrals.

Els capolls florals presenten color rojós. Les flors es desenrollen prop de l'àpiç, entre un grup d'espines, i mostren color vert groguenc a verda oliva clar. Alcancen entre 4 i 4,5 cm de llongitut. El periant presenta forma estretament infundibuliforme. El tubo floral és cilíndric en la part externa, en una llaugera eixamplada cap a la part superior, medix aproximadament 2 cm de llarc i entre 7 i 8 mm de diàmetro en el seu extrem superior. Sol presentar certa curvatura i mostra un color vert clar lluent que pot adquirir tons esmeralda. La seua superfície és plana i presenta escamas dispostes en espiral.

Les escamas, entre 16 i 18, presenten forma hemisfèrica en base ampla, medixen al voltant de 3 mm d'ample i d'1 a 2 mm d'alt, en un àpiç llaugerament puntagut. El seu color és vert en la base i rosat cap a la part superior, en vores translúcidos blanquecinos.

El periant està format per uns 40 a 45 pétals. Els pétals externs, entre 12 i 14, són anchamente lanceolados, de color vert groguenc en tons rojosos en l'àpiç, i medixen de 6 a 10 mm de llarc i de 5 a 6 mm d'ample; presenten els màrgens curvats cap a fòra. Els pétals següents, també entre 12 i 14, són més llarcs i estrets, en una llongitut de 12 a 15 mm i un esgambi de 4 a 5 mm, de color vert groguenc que es torna més oliva cap a l'àpiç, en una llaugera tenyida rojosa. Els pétals més interns, entre 14 i 16, són més curts i estrets, de 8 a 10 mm de llarc i de 2 a 3 mm d'ample, lanceolados, de color més vert i sense tonalitats rojoses.

Els estams es disponen en dos círculs. El círcul inferior inclou uns 20 estams i se situa entre 3 i 4 mm per damunt de la base del pistil; els seus filaments medixen al voltant de 4 mm i s'orienten de forma oblicua cap al pistil. El círcul superior conté un número elevat d'estams, situats més dalt, en filaments d'entre 6 i 10 mm de llongitut que no alcancen la llongitut dels pétals interns i s'inclinen cap al estigma, al que cobrixen parcialment. Tots els filaments presenten color groguenc casi blanc. Les anteres són de color rosa pàlit, en forma oblonga i una llongitut aproximada d'1 mm.


El ovari medix entre 11 i 13 mm de llarc i ocupa gran part del tubo floral. El pistil, sense incloure l'estigma, medix entre 8 i 9 mm de llongitut, presenta gran gruixa i color vert clar. L'estigma es dividix en 5 lòbuls de color groguenc, d'entre 4 i 5 mm de llongitut. El frut presenta forma fusiforme.[1][2]

Distribució i hàbitat

[editar | editar còdic]

L'àrea de distribució nativa d'esta espècie comprén des de Paraguay fins al noreste d'Argentina, concretament en les províncies de Chaco i Formosa. Habita principalment en el bioma subtropical i es desenrolla des del nivell de la mar fins als 500 m d'altitut.[2][3]

Creix semienterrada en boscs baixos i oberts, aixina com en xares i entre vegetació baixa del Chaco sec. També s'establix en sols arenencs i plans, a on aprofita la protecció d'arbusts i palmeres.[4]

Taxonomia

[editar | editar còdic]

La primera descripció d'esta espècie va ser com Echinocactus mihanovichii, publicada en 1905 pels botànics Alberto Vojtěch Frič i Robert Louis August Maximilian Gürke en la revista ilustrada Monatsschrift für Kakteenkunde 15: 142.[5][6]

Més vesprada, els botànics Nathaniel Lord Britton i Joseph Nelson Rose, varen traslladar l'espècie al gènero Gymnocalycium, per lo que va passar a cridar-se Gymnocalycium mihanovichii. Varen registrar estos canvis en el llibre The Cactaceae; descriptions and illustrations of plants of the cactus family 3: 153, publicat en 1922.[3][7][8]

Etimologia


  • Gymnocalycium: nom genèric format a partir de les paraules gregues gymnos (que significa 'nuet') i kalyk (que es traduïx com 'cáliz'). El nom aludix al tubo floral nuet de les seues flors, una característica pròpia de les espècies d'este gènero, ya que carix de pèls, cerdes i espines.[9]
  • mihanovichii: epítet específic otorgat en honor a l'empresari croata-argentí Nikola Mihanović (1846-1929), qui va recolzar les expedicions de Frič en Paraguay.[10][11]

Estat de conservació

[editar | editar còdic]

En la Llesta Roja d'Espècies Amenaçades de la UICN, l'espècie està classificada com de “Preocupació Menor (LC)”. Esta categoria indica que, en l'actualitat, no presenta un risc significatiu d'extinció a escala global, per la seua àmplia distribució, a la seua abundància en algunes zones i a la seua presència en vàries àrees protegides. Ademés, la principal amenaça coneguda és el pastoreig de ganado, encara que el seu impacte es llimita a àrees concretes.[4]

Este cactus es cultiva principalment com planta ornamental i resulta fàcil de mantindre. Presenta creiximent estival, desenroll relativament ràpit i floració senzilla. Preferix substrats molt porosos, en pH baix i sense excés de calcàrea. Necessita tests en bon drenage i espai suficient per a les raïls, per lo que convé transplantar-ho cada dos anys o quan siga necessari.

Durant l'estiu requerix recs moderats o abundants, en precaució per a evitar l'excés d'aigua, ya que favorix la pudrición. En hivern deu mantindre's sec, en temperatures propenques a 0 °C. En estiu es recomana aplicar fertilisants rics en potassi. Tolera gelades llaugeres si permaneix sec, en resistència aproximada fins a −5 °C, encara que convé evitar temperatures baix zero per a un cultiu segur.

S'adapta a ambients molt lluminosos, encara que preferix llum filtrada o ombra en les hores més càlides; en interiors necessita bo allumenament i una miqueta de sol directe. La llum intensa favorix la floració i la producció d'espines, encara que una exposició excessiva pot causar danys.

En bones condicions de cultiu sol mantindre's casi lliure de plagues, encara que poden aparéixer aranyes roges, cochinillas —especialment en les raïls— i, en menor freqüència, cochinillas d'escut. La pudrición es relaciona en un rec excessiu o una ventilació insuficient. La propagació es realisa principalment per llavors, que germinen en una o dos semanes a temperatures entre 21 i 27 °C; les plantes jóvens requerixen ventilació i protecció front al sol directe. Els cultivares variegados i les formes de color es multipliquen per mig d'esgall.[12]

Varietats

[editar | editar còdic]

Gymnocalycium mihanovichii presenta una notable variabilitat, lo que ha donat lloc a la descripció de numeroses varietats. En cultiu destaquen especialment certes formes mutantes obtingudes a partir d'individus cultivats. Estes formes mostren #coloració cridaneres, pero resulten inviables per sí mateixes, ya que a penes poden assimilar nutrients per l'absència total o parcial de clorofila en les seues cèlules.[13]


En vivers és habitual empeltar estos eixemplars sobre cactus en clorofila funcional, com a espècies del gènero Hylocereus, que actuen com a patró i permeten el seu desenroll. Entre els cultivares més populars es troben aquells completament desprovistos de clorofila, en els que es fan visibles pigments rojos, taronges o grocs. La clorofila resulta imprescindible per a la fotosíntesis, per lo que estos mutantes no sobreviuen com plántulas si no s'empelten sobre un atre cactus en capacitat fotosintética normal.[13]

L'espècie també produïx hijuelos en facilitat, tant en plantes sobre les seues pròpies raïls com en eixemplars empeltats. Estos hijuelos poden separar-se i empeltar-se de nou, lo que facilita la propagació i conservació de les distintes formes. No obstant, els esgalls presenten una duració llimitada, ya que el patró sol créixer més ràpit que el refillol de Gymnocalycium. En el temps, esta diferència de creiximent provoca la separació d'abdós parts. En eixe cas, el refillol pot empeltar-se novament sobre un atre patró adequat.[14]

Les formes coloreadas constituïxen un ampli grup de mutantes molt apreciats en cultiu, caracterisats per presentar cossos de colors variats, com a roig, taronja, violeta, groc o inclús blanc. Els primers mutantes completament desprovistos de clorofila varen rebre el nom de cultivarHibotan’. Posteriorment es varen desenrollar formes parcialment desclorofiladas, denominades ‘Hibotan Nishiki’, que sí poden créixer sobre les seues pròpies raïls en conservar certa cantitat de clorofila. Estes presenten altes concentracions de antocianinas, lo que els conferix una coloració marró obscura. En el temps s'han obtingut uns atres cultivares en una àmplia gama de tonalitats, alguns en denominacions específiques com ‘Akagurohibotan-Nishiki’ o ‘Pink-Kuro’.[15]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. «Gymnocalycium mihanovichii (Frič & Gürke) Br. & R.». www.carciton.cz. Consultat el 2026-03-30.
  2. 2,0 2,1 Anderson, Edward F.; Eggli, {{{nom2}}}; Anderson, {{{nom3}}} (2005). (en alemà), Ulmer, p. 320. ISBN 978-3-8001-4573-7.
  3. 3,0 3,1 «Gymnocalycium mihanovichii (Frič & Gürke) Britton & Rose | Plants of the World Online | Kew Science» (en en). Plants of the World Online. Consultat el 2026-03-30.
  4. 4,0 4,1 «Gymnocalycium mihanovichii: Oakley, L., Pin, A. & Demaio, P.: The IUCN Ret List of Threatened Species 2017: i.T152060A121520019».International Union for Conservation of Nature.doi:10.2305/IUCN.UK.2017-3.RLTS.T152060A121520019.en.Consultat el 2026-03-30.
  5. «Echinocactus mihanovichii Frič & Gürke | Plants of the World Online | Kew Science» (en en). Plants of the World Online. Consultat el 2026-03-30.
  6. «Echinocactus Mihanovichii Frič et Gürke».Monatsschrift für Kakteenkunde.15(9)Consultat el 2026-03-30.
  7. «Gymnocalycium mihanovichii | International Plant Names Index». www.ipni.org. Consultat el 2026-03-30.
  8. Britton, Nathaniel Lord; Eaton, Mary I.; Rose, {{{nom3}}}; Wood, {{{nom4}}} (1919). [1] (en en), Carnegie Institution of Washington, pp. 153-154. doi:10.5962/bhl.title.46288.
  9. «Gymnocalycium» (en en). Dictionary of 🌵 Cactus Names. Consultat el 2026-03-12.
  10. Eggli, Urs; Newton, Leonard I. (2004). (en en), Springer, p. 154. ISBN 978-3-642-05597-3.
  11. «Gymnocalycium mihanovichii» (en en). Dictionary of 🌵 Cactus Names. Consultat el 2026-03-30.
  12. «Gymnocalycium mihanovichii». www.llifle.net. Consultat el 2026-03-30.
  13. 13,0 13,1 NL Britton, JN Rose: The Cactaceae. Descriptions and Illustrations of Plants of the Cactus Family. Volume II. The Carnegie Institution of Washington, Washington 1820, p. 153
  14. D.G. Hessayon. The House Plant Expert, Sterling Publishing Company, Inc., p. 104. ISBN 978-0-903505-35-2. Consultat el 2012-09-03.
  15. «Cultivar: number 1 (2) - Growing and collecting cactuses in Japan». www.lapshin.org. Consultat el 2026-03-30.