Gymnocalycium denudatum

Archiu:Gymnocalycium denudatum1MAWI.jpg

Gymnocalycium denudatum (Gymnocalycium denudatum)

Gymnocalycium denudatum és una espècie de planta suculenta pertanyent al gènero Gymnocalycium, dins de la família Cactaceae. Es distribuïx pel noreste d'Argentina, el sur de Brasil i el nort d'Uruguay.

Descripció

Gymnocalycium denudatum és un cactus de menut tamany que creix de forma solitària i generalment no es ramifica. El cos presenta formes àmpliament globosas, globosas deprimides o subglobosas. La planta medix de 2 a 3 cm d'altura i de 6 a 8 cm de diàmetro, encara que en cultiu pot alcançar fins a 10 cm d'alt i 15 cm de diàmetro. La epidermis mostra un color vert grisáceo lluent a vert obscur.

El cactus posseïx generalment 5 costelles redonejades, encara que ocasionalment alcança fins a 8. Les costelles són planes i els tubèrculs poc desenrollats, per lo que l'efecte de “mentó” resulta menys visible que en uns atres Gymnocalycium. Els tubèrculs són amples i baixos. Les areolas són escasses, redonejades, llaugerament lanosas i es troben separades entre 1 i 2 cm.

Cada areola desenrolla de 3 a 5 espines radials en aspecte d'aranya. Són espines primes, d'1 a 1,5 cm de llongitut, en forma de punzón, blanques o rosa pàlit. S'orienten lateralment o cap a dalt, curvades, retortillades o llaugerament doblades, i permaneixen molt pegades al cos, en aspecte casi inofensiu.

Les flors apareixen en primavera i estiu, són grans i lluents, en color blanc crema, a voltes en un lleu to rosat. Alcancen fins a 5 cm de llarc i 7 cm d'ample. Els segments del periant són oblongos i aguts. El hipanto i el tubo floral presenten escamas agudes ocasionals. Els fruts són allargats, de color vert, i es desenrollen despuix de la floració, completant el cicle reproductiu de la planta.

Espècies similars

A primera vista, esta espècie recorda a Gymnocalycium volskyi. No obstant, Gymnocalycium volskyi presenta traces que permeten distinguir-la en claritat. Posseïx entre 8 i 14 costelles, mentres que G. denudatum sol mostrar solament de 5 a 8. També desenrolla un major número d'espines, normalment entre 7 i 9, front a les 3 a 5 característiques de G. denudatum. Ademés, les seues flors varien entre tons verdosos, groc clar o groc, en contrast en les flors blanc crema de G. denudatum, que en ocasions mostren un lleu matís rosat.

Distribució i hàbitat

L'àrea de distribució nativa d'esta espècie s'estén pel noreste d'Argentina, a on es troba en les províncies de Corrents i Missions, aixina com pel sur de Brasil, en l'estat de Riu Gran del Sur, i el nort d'Uruguay.

L'espècie habita principalment en biomas subtropicales i es desenrolla des de zones baixes fins a altituts propenques als 500 m s. n. m. El seu hàbitat característic inclou afloraments rocosos dins de pasturages de tipo pampeano.

Taxonomia

La primera descripció d'esta espècie va ser com Echinocactus denudatus, publicada en 1828 pels botànics alemans Heinrich Friedrich Link i Christoph Friedrich Otto en el seu llibre Icones Plantarum Rariorum Horti Regii Botanici Berolinensis 2: 17.

Més vesprada, els botànics alemans Ludwig Karl Georg Pfeiffer i Ludwig Mittler varen traslladar l'espècie al gènero Gymnocalycium, per lo que va passar a cridar-se Gymnocalycium denudatum. Varen registrar estos canvis en el llibre Taschenbuch für Cactusliebhaber 2: 124, publicat en 1844.

Etimologia

• Gymnocalycium: nom genèric format a partir de les paraules gregues gymnos (que significa 'nuet') i kalyk (que es traduïx com 'cáliz'). El nom aludix al tubo floral nuet de les seues flors, una característica pròpia de les espècies d'este gènero, ya que carix de pèls, cerdes i espines.
• denudatum: epítet específic que deriva del llatí dēnūdāles teues, que es traduïx com ‘despullat' o 'descobert’. No va ser explicat per Link i Otto, pero possiblement fa referència a l'àpiç nuet de la planta.

Sinonímia

Estat de conservació

En la Llesta Roja d'Espècies Amenaçades de la UICN, l'espècie està classificada com “En Perill (EN)”, lo que indica que enfronta un alt risc d'extinció en el seu hàbitat natural si no es controlen els factors que afecten a les seues poblacions.

Entre les principals amenaces es troben el pastoreig i el calcigue del ganado, que danyen directament a les plantes i alteren el seu entorn. A açò se sumen l'expansió de la agricultura i les plantacions forestals, en especial d'eucalipto, que transformen l'hàbitat original. La presència de pastures invasores modifica la dinàmica de l'ecosistema i competix pels recursos, mentres que els incendis agraven la degradació del mig. Ademés, la recolecció en fins ornamentals reduïx el número d'eixemplars en la naturalea, lo que incrementa la pressió sobre les poblacions selvades.

Usos

Este cactus es cultiva principalment com planta ornamental i destaca per la seua facilitat de cultiu, en un creiximent actiu en estiu. Presenta un desenroll relativament ràpit i florix en facilitat. Preferix un substrat molt poroso, típic per a cactus, en pH baix, i no tolera be els sols rics en calcàrea, ya que estos poden detindre el seu creiximent. Necessita espai suficient per a les raïls, per lo que convé transplantar-ho cada dos anys o quan el test resulte insuficient, sempre en recipients en bon drenage.

Durant l'estiu requerix recs moderats a abundants, encara que sense excessos per a evitar la pudrición, mentres que en hivern deu permanéixer sec i a temperatures no inferiors a 0 °C. L'abonat en fertilisants rics en potassi durant l'época càlida favorix el seu desenroll. Tolera gelades llaugeres si es manté sec, en resistència puntual fins a -2 °C, encara que per a un cultiu segur convé evitar temperatures baix zero. S'adapta be a condicions molt lluminoses, pero es desenrolla millor en llum filtrada o una miqueta d'ombra per la vesprada; en interiors necessita molta llum i una miqueta de sol directe. Baixe allumenament intens pot adquirir tons bronze, lo que estimula la floració i el desenroll d'espines, encara que l'excés de sol directe en estiu pot provocar cremades o frenar el creiximent.

Es tracta d'una planta adequada per a cultiu en test, a on manté un tamany reduït i bon aspecte, i també prospera en hivernàculs frets o en rocallas a l'aire lliure. Encara que pot atraure algunes plagues, els eixemplars ben cuidats solen mantindre's sans, sobretot en substrats minerals en bona ventilació. La aranya roja es controla en rec per damunt de la planta, mentres que les cochinillas poden aparéixer tant en la part aérea com en les raïls. Les cochinillas de escama rara volta causen problemes, i la pudrición solament apareix si fallen el rec o la ventilació, ya que l'espècie mostra certa resistència a malalties fúngicas.

La propagació es realisa per llavors despuix de l'última gelada. Estes germinen en una o dos semanes en temperatures de 21 a 27 °C en primavera. Una volta que les plántulas desenrollen raïls, es retira gradualment la coberta protectora, es manté una bona ventilació i s'evita l'exposició directa al sol en les primeres etapes de creiximent.

Galeria

• Plantes creixent a ras de el sol
  Plantes creixent a ras de el sol
• Detall de les costelles
  Detall de les costelles
• Detall de la areola i les espines
  Detall de la areola i les espines
• Planta en floració
  Planta en floració
• Detall dels fruts en formació
  Detall dels fruts en formació