El Grup del Lluntà Est va ser un component de trineu de l'Expedició Antàrtica Australasiana de 1911–1914, que va investigar les regions costeres prèviament inexplorades de l'Antàrtida a l'oest de Cap Adare. Dirigit pel comandant de l'expedició Douglas Mawson, el grup va tindre com a objectiu explorar l'àrea que es troba a l'est de la seua base principal en Terra Adelia, espentant uns 800 km cap a la Terra de Victoria. Acompanyant a Mawson estaven el belga Belgrave Edward Sutton Ninnis, un tinent dels Royal Fusiliers, i l'expert en esquí suís Xavier Mertz; el grup usava gossos de trineu per a aumentar la seua velocitat a través del gèl. Inicialment varen fer un bon progrés, creuant dos enormes glaciars en la seua ruta surest.

Grup del Lluntà Est
La ruta del Grup del Lluntà Est, des de la base principal en el Cap Denison en el noroest, a través dels glaciars Mertz i Ninnis, i de tornada.      Mawson, Mertz i Ninnis, 10 de novembre – 14 de decembre de 1912     Mawson i Mertz, 14 de decembre de 1912 – 8 de giner de 1913     Mawson en solitari, 8 de giner – 8 de febrer de 1913

El 14 de decembre de 1912, en el grup a més de 501 km de la seguritat de la base principal en Cap Denison, Ninnis i el trineu junt al que caminava varen trencar la tapa de la neu d'un clavill-crevasse i es varen perdre. En els seus suministraments ara greument compromesos, Mawson i Mertz es varen tornar cap a l'oest, disparant gradualment als gossos de trineu restants per a obtindre menjar i poder complementar les seues escasses racions. Quan varen creuar el primer glaciar en el seu viage de regrés, Mertz es va emmalaltir, lo que va dificultar el progrés. Despuix de casi una semana d'alvançar molt poc, Mertz va morir, deixant a Mawson per a continuar en solitari.

Durant casi un més, va tirar del seu trineu per l'Antàrtida, creuant el segon glaciar, a pesar d'una malaltia que ho debilitava cada volta més. Mawson va alcançar la seguritat en aplegar a la «Cova d'Aladino», —un depòsit d'aliments a 8.9 km de la base principal— l'1 de febrer de 1913, únicament per a quedar-se atrapat allí durant una semana mentres una ventisca va esclatar fòra. Com a resultat, va perdre el barco de tornada a Austràlia; el SY Aurora havia navegat el 8 de febrer, hores abans del seu regrés a Cap Denison, despuix d'esperar més de tres semanes. En un grup d'ajuda, Mawson va permanéixer en la Cap Denison fins que el Aurora va poder tornar l'estiu següent en decembre de 1913.

Les causes de la mort de Mertz i la malaltia relacionada en Mawson seguixen sent incertes; un estudi de 1969 va sugerir l'hipervitaminosis A, presumiblement causada pels hòmens que mengen els feges dels gossos esquimal de Groenlàndia, que ara se sap que són inusualment alts en vitamina A. Si ben açò es considera la teoria més provable, les opinions dissidents sugerixen una exposició prolongada a la fredor o estrés sicològic. En 1976, l'explorador i montanyenc Edmund Hillary va descriure el viage d'un més de Mawson com «provablement l'història més gran de la supervivència en solitari en l'exploració Polar».[1]

Antecedents

 
Un viage a l'àrtic en el SY Aurora (1911).

l'Expedició Antàrtica Australasiana, comandada per Douglas Mawson, que va explorar part de l'Antàrtida Oriental entre 1911 i 1914. La base principal de l'expedició es va establir en giner de 1912 en Cap Denison, en labaïa de la Commonwealth de Terra Adelia.[2] Açò va ser molt més a l'oest de lo que originalment s'havia pensat; la densa capa de gèl havia impedit que la nau de l'expedició SY Aurora conseguira arrimar-se a terra en un lloc més propenc del cap Adare, el llímit oriental original.[3] Únicament en acabant de que el Aurora, en direcció a l'oest, redonejara la llengua de gèl del glaciar Mertz va poder atracar.[2][lower-alpha 1]

 
Cabanyes de Mawson. La cabanya en sostre piramidal va estajar en 1912 a díhuit hòmens de la base principal del grup de l'expedició australiana, i als sèt (inclós Douglas Mawson) que es varen quedar durant un segon any (1913).

Lluitant contra els vents catabàtics que s'estenien des de la replanell antàrtic, el grup en la costa va erigir la seua cabanya i va escomençar els preparatius per a les expedicions de trineus del següent estiu.[2][lower-alpha 2] Els hòmens varen preparar roba, trineus, tendes de campanya i racions,[lower-alpha 3] varen portar a terme grups d'inspecció llimitats i varen desplegar vàries reserves de suministraments.[6][7] El més notable d'estos depòsits va ser en la «Cova d'Aladino», excavada en el gèl en l'ala a 8.9 km al sur de la cabanya principal.[8]

El 27 d'octubre de 1912, Mawson va descriure el programa de trineu d'estiu.[9] Dels sèt grups de trineus que eixirien del cap Denison, tres es dirigirien a l'est. El Grup de la Costa Oriental, dirigit pel geòlec Cecil Madigan, va ser encarregat d'explorar més allà de la llengua del glaciar Mertz;[10] inicialment serien recolzats pel Grup del Propenc Oriente liderat per Frank Leslie Stillwell, que posteriorment traçaria un mapa de l'àrea compresa entre la Cap Denison i el glaciar.[11]

El grup final, dirigit per Douglas Mawson, aniria ràpidament terra adins cap al sur del grup de la Costa, cap a la Terra de Victoria, un àrea que havia explorat Ernest Shackleton durant l'Expedició Antàrtica Britànica de 1908-1909. Esperava viajar uns 800 km a l'est, recolectant senyes geològiques i espècimen, cartografiant la costa i reclamant territori per a la corona.[12]

Ajudant en este Grup del Lluntà Est estarien Belgrave Edward Sutton Ninnis, un tinent dels Royal Fusiliers, i l'expert en esquí suís Xavier Mertz.[12][13] Ells estaven a càrrec dels gossos de trineu de l'expedició, —gos de Groenlàndia—, que serien crucials si el grup cobria la distància a la velocitat que Mawson pretenia. Ninnis i Mertz havien passat l'hivern preparant als gossos per al viage, coser arneses i ensenyant-els a córrer en equips en els trineus.[lower-alpha 4][15] Cada u dels grups devia retornar a Cap Denison el 15 de giner de 1913, per a donar temps al Aurora a arreplegar-els i escapar de les aigües antàrtiques encara no afectades pel gèl marí de l'hivern.[16]

Viage cap a l'est

 
Mawson descansa en un dels trineus en la «cova d'Aladino» durant el viage d'anada, Ninnis està en segon pla, ya que la fotografia s'atribuïx a Mertz.

Les ventisces varen impedir que els grups abandonaren Cap Denison fins al 10 de novembre de 1912, quatre dies despuix de la data d'inici programada. En el seu diari, Mertz va registrar el clima net com «definitivament un bon presagie». Mawson va escriure una breu carta a la seua nóvia, Paquita Delprat:

[...] El clima és agradable este matí, encara que el vent encara bufa. Eixirem en una hora. Tinc dos bons companyers, el Dr. Mertz i el Tinent Ninnis. És poc provable que nos ocórrega algun dany, pero si no retornara a Austràlia, deus saber que realment et volia. Tinc que parar ara, ya que els demés m'estan esperant.[17]

En permetre'ls als grups de Madigan i Stillwell una ventaja, Mawson, Ninnis, Mertz i els dèsset gossos varen eixir de Cap Denison a primera hora de la vesprada i varen aplegar a la cova d'Aladino quatre hores despuix.[18][19] Varen parar de nit, varen prendre suministraments adicionals i varen reorganisar els trineus. El primer equip de gossos transportaria un tren de dos trineus, que varen carregar la mitat del pes dels suministraments del grup. Els suministraments restants es varen colocar en el tercer trineu, remolcat pel segon equip de gossos.[lower-alpha 5][19]

Dirigint-se cap al sur al sendemà per a evitar els clavills cap a l'est, varen viajar aproximadament 13 quilómetros ans que el mal clima els obligara a detindre's i acampar. Els forts vents els varen confinar en la tenda fins al 13 de novembre, i varen poder viajar una curta distància ans que el clima tornara a aumentar. Durant tres dies més varen permanéixer en la seua tenda, incapaços d'encendre l'estufa.[21] Quan el clima es va rebujar el 16 de novembre, els grups de Madigan i Stillwell es varen unir a ells.[22] Els tres grups varen viajar junts durant gran part del dia següent, ans que el grup de Mawson se separara i alvançara a última hora de la vesprada.[23]

Glaciars Mertz i Ninnis

 
Xavier Mertz i Belgrave Edward Sutton Ninnis en els gossos al començ del Grup del Lluntà Est, en novembre de 1912.[24]

Cap al surest cap al glaciar Mertz, en Mertz esquiant a continuació i Mawson i Ninnis conduint als gossos, el grup va cobrir 24 km el 18 de novembre.[25] Açò va ser a pesar de trobar-se en sastrugi —llac en el gèl causats pel vent— de fins a 91 cm, lo que va causar que els gossos s'esgolaren i que els trineus rodaren.[26][27] Durant el dia varen passar dos picos, que Mawson va cridar Madigan Nunatak i Aurora Peak, en honor al líder del Grup de la Costa Este i el barco de l'expedició.[28] Al sendemà varen escomençar el pronunciat descens cap al glaciar Mertz. En acabant de que els trineus sobrepassaren als gossos vàries voltes, els huskies podien córrer lliurement per la pendent.[29]

Despuix d'un descens especialment pronunciat al sendemà, la mitat de l'equip de gossos de Mawson, que s'havia tornat a unir als seus trineus, casi es varen perdre quan varen caure en un clavill. Varen ser retirats, pero Mawson va decidir acampar quan un dels gossos, Ginger Bitch, va donar a llum, el primer, en una ventrada de catorze cadells.[lower-alpha 6][31]

Durant els següents dies, el grup va continuar a través del glaciar. Varen desenrollar un mètoto per a creuar els molts clavills; El precursor, sobre els esquís, creuaria la neu que cobria el forat (la tapa), i una volta fet, creuava el primer dels dos equips de gossos. Únicament despuix de creuar el primer equip de gossos, el segon ho seguiria, «de lo contrari», va escriure Mawson, «els gossos en la part atrassera farien un recorregut directe cap a onsevullga que estigueren els gossos davanters, tallant els cantons i provablement arrastrant el seu trineu cap a un clavill dels costats».[32] Pero a pesar de les seues precaucions, Ninnis va caure i va ser rescatat de tres clavills, incloent una volta quan es donen conte de que han establit la seua tenda de campanya en la vora d'una d'elles.[33]

En acabant de que Mawson va caure en un clavill, varen escomençar a nugar-se als seus trineus com a mida de precaució.[34] Ninnis va desenrollar fotoqueratitis (ceguera de la neu), que Mawson va tractar en sulfat de zinc i clorhidrato de cocaïna.[35] També estaven perdent gossos; un es va trencar una cama i va rebre un dispar, un atre va caure malalt, i un tercer es va perdre en un clavill.[36] El 24 de novembre, el grup va aplegar al costat este del glaciar i va ascendir al replanell.[37]

En terreny pla una atra volta, varen escomençar a fer un ràpit progrés. Es varen despertar en el matí del 27 de novembre per a trobar un atre glaciar —més tart conegut com el glaciar Ninnis— molt més gran que el primer.[38][39] De la mateixa manera que en el primer glaciar, varen tindre que desenganchar als gossos dels trineus i fer llentament el descens traïcioner. Una volta en el fondo del glaciar, varen passar quatre dies creuant camps de clavills, lluitant contra forts vents i poca llum que dificultaven la navegació.[40] En estes dures condicions, els gossos varen escomençar a inquietar-se; un d'ells, Shackleton, va obrir la bossa d'aliments per a hòmens i va devorar un paquet de manteca d'1.1 kg, crucial per a la seua alimentació per a complementar el Hoosh.[41] El 30 de novembre, el grup va aplegar al llímit este del glaciar i va escomençar l'ascens al replanell més allà, per a trobar-se enfrontat per un sastrugi tan agut que els gossos eren inútils.[42] Pijor todvía, les temperatures varen aumentar a 1 °C (34 °F), derritiendo la neu i dificultant el tir; el grup va canviar a viajar de nit per a evitar les pijors condicions.[43]

Des de lo alt de la cresta en el costat este del glaciar Ninnis, Mawson va escomençar a dubtar de l'exactitut dels informes de terres a l'est de Charles Wilkes durant l'Expedició d'Exploració d'Estats Units de 1838–1842.[43] Segons els càlculs de Wilkes, Mawson va anotar en el seu diari: «Sembla que ara estem fòra del verdader continent».[44] Preocupat per la coincidència en el grup de Madigan en el nort, va fer tornar al seu grup cap al sur. Varen fer un bon progrés al principi, pero a partir del 6 de decembre, una tormenta de neu els va confinar en la seua tenda durant tres dies.[43] El 9 de decembre, varen partir de nou, pero Ninnis estava lluitant. Havia desenrollat una neuràlgia en el costat esquerre de la seua cara i un panadizo en un dels seus dits. Este últim li estava dificultant el somi i, el 13 de decembre, Mawson li va obrir el dit per a drenar la pus.[45]

Mort de Ninnis

En la vesprada del 13 de decembre, Mawson i Mertz varen reorganisar els trineus. El trineu en major pes atrasser, estava ben danyat i varen decidir abandonar-ho. Els suministraments restants es varen redistribuir entre els dos trineus que quedaven. La majoria dels suministraments importants, la carpa i la majoria dels aliments, es varen almagasenar en el nou trineu atrasser;[46] si anaren a perdre un trineu per un clavill, raonaven, seria el trineu davanter, el menys vital.[47] Com el trineu atrasser era més pesat, els gossos més forts que quedaven varen ser assignats per a tirar-ho.[46] En el campament varen deixar una chicoteta cantitat de suministraments, inclós el trineu abandonat i la coberta d'una carpa, sense el pis ni els postes.[48]

Al migdia del dia següent, havien cobert 501 km des de la cabanya del cap Denison.[30] Mertz es va alvançar sobre esquís, definint la pista que deuen seguir els trineus. Mawson es va assentar en el primer trineu; Ninnis va caminar al costat del segon.[48] En el seu diari eixa nit, Mertz va escriure:

Al voltant de la 1 p. m., vaig creuar un clavill, similar a les cent anteriors que havíem passat durant les últimes semanes. Vaig cridar "¡crevasse!", em vaig moure en àngul recte i vaig seguir alvance. Al voltant de cinc minuts despuix, vaig mirar cap a arrere. Mawson ho seguia, mirant el seu trineu davant d'ell. No vaig poder vore a Ninnis, aixina que em vaig detindre per a mirar millor. Mawson es va donar el regrés per a saber la raó per la que estava mirant darrere de mi. Immediatament va botar del seu trineu i va córrer de regrés. Quan ell va asentir en el cap, ho vaig seguir, retrocedint el seu trineu.[49]

Ninnis, el seu trineu i el seu equip de gossos havien caigut a través d'un clavill de 3,4 m d'ample en parets rectes de gèl.[50] En un rebanc en lo profunt del clot, Mawson i Mertz podien vore els cossos de dos gossos, un encara viu, pero greument ferit, i els restants del trineu de Ninnis. No hi havia rastre del seu companyer.[51] Varen medir la distància a la repisa com 46 m, massa llunt per a que les seues cuerdo pogueren alcançar-la.[52] «El gos va deixar de gemir en breu», va escriure Mawson en el seu diari eixa nit. «Cridem i [...] durant tres hores, despuix vàrem ser a uns pocs quilómetros fins a un tossal i prenem observacions de posició. Vaig retornar, vaig cridar [...] durant una hora. [Llavors vàrem llegir el servici de sepeli]».[50] «No vàrem poder fer res [...] Nos parem, indefensos, junt a la tomba d'un amic, el meu millor amic de tota l'expedició», va escriure en la seua diaario Mertz despuix de la mort de Ninnis.[49]

Vore també

Notes

  1. ↑ Per simplicitat, este artícul es referix als glaciars Mertz i Ninnis pels noms que se'ls varen donar despuix de l'expedició. Durant l'expedició en sí varen permanéixer sense nom.
  2. ↑ Mawson més tart va escriure que és «prou segur de que tots aquells que [es troben en este vent] durant uns minuts [canviarien el seu lloc gustosament] en l'infern».[4]
  3. ↑ Les racions dels hòmens per a viages en trineu consistixen principalment de pemmican i galletes de plasmon (llet en pols), que es poden moldre, mesclar en aigua i hervir per a fer una papilla o sopa nomenada «hoosh». Ademés, les racions es complementen en manteca, chocolate i té. La ració diària s'establix al voltant de 960 grams per home.[5]
  4. ↑ Va haver divisió sobre quin método d'assegurar els gossos al trineu era el millor; Mawson va favorir el mètoto Yukon, a on els gossos estaven disposts en parells, units en una sola llínea, en un home tirant al front, mentres que Ninnis i Mertz preferien el mètoto esquimal, a on els gossos estaven disposts en forma de palmito. Ninnis va registrar que a Mawson li preocupava que en les zones de crevasse, el mètoto esquimal significaria que «tot el conjunt, trineus, gossos i hòmens, seria més provable que caigueren [a un clavill] junts, mentres que pel mètoto [Yukon] únicament l'home cauria i podria ser arreplegat de nou.» Mentres Ninnis continuava expressant les seues reserves sobre el mètoto Yukon, principalment perque les llínees s'enredraven fàcilment i la llínea llarga posava als gossos més alluntats de l'alcanç de la tralla. Per a finals d'octubre, Mawson s'havia decidit per la tècnica, i Ninnis i Mertz varen dedicar la seua atenció a acostumar als gossos.[14]
  5. ↑ Mawson va calcular el pes dels suministraments (inclosos els trineus) en 782 kg, entre els quals hi havia els aliments (per a humans i gossos) i 570 kg de combustible.[20]
  6. ↑ El biógraf de Mawson, Philip J. Ayres, sugerix que el consum de cadells per part dels gossos de trineu va ser «normal en estes condicions».[30]

Referències

  1. ↑ Bickel, 2000, nota d'Edmund Hillary (1976).
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Ayres, 1999, p. 63.
  3. ↑ Bickel, 2000, p. 43.
  4. ↑ Riffenburgh, 2009, p. 86.
  5. ↑ Riffenburgh, 2009, pp. 88-89.
  6. ↑ Ayres, 1999, p. 67.
  7. ↑ Riffenburgh, 2009, p. 87.
  8. ↑ Riffenburgh, 2009, p. 90.
  9. ↑ Riffenburgh, 2009, p. 98.
  10. ↑ Mawson, 1996, p. 135.
  11. ↑ Riffenburgh, 2009, p. 99.
  12. ↑ 12,0 12,1 Bickel, 2000, pp. 78-79.
  13. ↑ Riffenburgh, 2009, p. 42.
  14. ↑ Riffenburgh, 2009, p. 107.
  15. ↑ Bickel, 2000, pp. 67 i 77.
  16. ↑ Bickel, 2000, p. 81.
  17. ↑ Ayres, 1999, p. 70.
  18. ↑ Bickel, 2000, pp. 86-87.
  19. ↑ 19,0 19,1 Riffenburgh, 2009, p. 103.
  20. ↑ Bickel, 2000, p. 80.
  21. ↑ Bickel, 2000, pp. 90-91.
  22. ↑ Riffenburgh, 2009, p. 105.
  23. ↑ Bickel, 2000, p. 92.
  24. ↑ Ayres, 1999, pp. 102-103.
  25. ↑ Riffenburgh, 2009, pp. 106-107.
  26. ↑ Bickel, 2000, p. 96.
  27. ↑ Mawson, 1988, p. 132.
  28. ↑ Riffenburgh, 2009, p. 106.
  29. ↑ Riffenburgh, 2009, p. 108.
  30. ↑ 30,0 30,1 Ayres, 1999, p. 72.
  31. ↑ Bickel, 2000, pp. 99-100.
  32. ↑ Riffenburgh, 2009, pp. 109-110.
  33. ↑ Riffenburgh, 2009, pp. 208-209.
  34. ↑ Bickel, 2000, p. 102.
  35. ↑ Mawson, 1988, p. 146.
  36. ↑ Bickel, 2000, p. 101.
  37. ↑ Mawson, 1988, p. 151.
  38. ↑ Bickel, 2000, p. 105.
  39. ↑ Riffenburgh, 2009, p. 110.
  40. ↑ Riffenburgh, 2009, pp. 110-111.
  41. ↑ Bickel, 2000, p. 106.
  42. ↑ Bickel, 2000, p. 107.
  43. ↑ 43,0 43,1 43,2 Riffenburgh, 2009, p. 112.
  44. ↑ Mawson, 1988, p. 140.
  45. ↑ Bickel, 2000, pp. 109-112.
  46. ↑ 46,0 46,1 Bickel, 2000, p. 113.
  47. ↑ Riffenburgh, 2009, p. 115.
  48. ↑ 48,0 48,1 Hall i Scanlan, 2000, p. 126.
  49. ↑ 49,0 49,1 Mawson's Huts Foundation (2 de juliol de 2014). Département australien de l'Antarctique (ed.): «Mawson's fatal journey» (en anglés). Consultat el 19 de març de 2015.
  50. ↑ 50,0 50,1 Mawson, 1988, p. 148.
  51. ↑ Bickel, 2000, p. 119.
  52. ↑ Ayres, 1999, p. 73.

Bibliografia

  • Ayres, Philip J.(1999).«Mawson: a life».Miegunyah Press at Melbourne University Press.Carlton South, Victoria:
  • Bickel, Lennard(2000).«Mawson's Will: The Greatest Polar Survival Story Ever Written».Steerforth Press.Hanover, New Hampshire:
  • Carrington-Smith, Denise(5–19 December 2005).«Mawson and Mertz: a re-evaluation of their ill-fated mapping journey during the 1911–1914 Australasian Antarctic Expedition».The Medical Journal of Austràlia.183(11/12): 638–641.
  • Hall, Lincoln; Scanlan, Barbara (research)(2000).«Douglas Mawson: The Life of an Explorer».New Holland.Sydney:
  • Mawson, Douglas(1915).«The Home of the Blizzard: the story of the Australasian Antarctic Expedition, 1911–1914».William Heinemann.Londres:
  • Mawson, Douglas(1996).«The Home of the Blizzard: the story of the Australasian Antarctic Expedition, 1911–1914».Wakefield Press.Kent Town, South Austràlia:
  • Mawson, Douglas(1988).«Mawson's Antarctic diaries».Allen & Unwin.North Sydney:
  • Mill, Hugh Robert(maig de 1915).«The Australian Antarctic Expedition».The Geographical Journal.45(5): 419–426.doi:10.2307/1779731.
  • Riffenburgh, Beau(2009).«Racing with death: Douglas Mawson—Antarctic Explorer».Bloomsbury Publishing.Londres, Nova York i Berlín: