Gresca de les quintes de Barcelona (1773)
La gresca de les quintes (
- Este artícul conté una traducció derivada de «Plantilla:Lang-ca» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.) que va tindre lloc en Barcelona (Espanya) en 1773 es va iniciar en publicar-se una nova Real Ordenança de Quintes aprovada en 1770 per Carlos III que obligava a reclutar obligatòriament, per sorteig, a un número determinat de hòmens durant el XVIII.
Història
[editar | editar còdic]Ya en 1743 es va produir un rebombori en Cervera en motiu d'una quinta, perque este sistema de reclutament contravenia el tradicional establit en l'antic sistema català. Es va propondre com a alternativa reclutar voluntaris que serien pagats en els recursos aportats pels pobles.[1]
En 1770 el rei Carlos III va establir com a forma de reclutament generalisat el sistema de les quintes, que obligava a un servici d'entre sis i huit anys, segons l'edat dels reclutats, en quatre mesos de permís anual per a participar en les llabors del camp.[1][nota 1] L'orde va provocar una reacció immediata en Catalunya. Representants dels dotze corregimientos (no els corregidores, que eren funcionaris castellans) es varen reunir en Barcelona, constituïts en una autoproclamada «Diputació de Catalunya» (que evocava la Diputació del General de Catalunya o Generalitat abolida pel Decrete de Nova Planta). El 13 de febrer de 1773 varen dirigir una representació al rei en la que exponien els greus prejuïns que la quinta causaria a l'economia catalana, que tants ingressos estava proporcionant a la Facenda real, i proponien cobrir la demanda de 2400 hòmens per a eixe any per mig de voluntaris reclutats seguint el sistema tradicional del Principat.[2]
La petició va ser rebujada el 28 de febrer, lo que va generar un clima de malestar que va desembocar, el 4 de maig, en «lo gran alvoroto dels jovens solters, a causa de voler-els allistar i quintar, violentament, des de l’edat de setze anys fi a trenta-sis» (‘el gran rebombori dels jóvens fadrins, a causa de voler-los allistar i quintar, violentament, des de l'edat de setze anys fins a trentassís’), tal com ho va arreplegar en el seu diari el baró de Maldá, testic dels fets.[3] Aixina va explicar (en català) lo que va succeir aquell dia en Barcelona:[3]
Despuix del toc a somatén es varen produir enfrontaments entre sublevats i militars que es varen saldar en sèt morts i més de cinquanta ferits, una part dels quals moririen en el hospital. El capità general, màxima autoritat de Catalunya despuix de la Nova Planta, va demanar reforços, pero la situació solament es pacificó gràcies a l'intervenció dels gremis que en una negociació secreta varen conseguir alcançar una solució de compromís: es contractarien voluntaris pagats, pero s'inscriurien per mig d'un sorteig de quintes amañado, en lo que aixina es complirien (aparentment) les órdens del rei.[4]
El protagonisme dels gremis, assumint de fet la funció que abans de la Nova Planta tenien en els ajuntaments, va alarmar al Consell de Castella, que va creure que estaven intentant reconstruir un organisme representatiu en la pretensió de «reduir a pacte en el sobirà el model de contribuir en el Servici Militar, i erigir un cos intermig desconegut encara en estats merament republicans». El Consell de Castella va ordenar que els gremis no tornaren a intervindre en els assunts públics, denunciant al mateix temps «l'orgullós esperit que reviu i domina en el cor dels catalans per a restituir-se a la llibertat dels antics furs» i mostrant la seua alarma davant el fet de que «el clero, la noblea i el poble de Catalunya pensen de la mateixa manera» en relació en estes qüestions.[5]
El bisbe José Climent va intercedir pels presos i els amotinats davant el fiscal del Consell de Castella Pedro Rodríguez Campomanes, i això li va costar tindre que renunciar al bisbat en 1775.
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ La falta de voluntaris per a l'eixèrcit se suplia aixina a la força, pero alguns municipis varen conseguir evitar-l'omplint el cupo en ingeni per mig de bols de vagos, maleantes i infeliços o per mig de la compra de soldats. Les rebelia també es forjaven a nivell individual i els mossos que per la seua condició de pecheros no podien presentar cap exenció, acodien a estratagemas: des de tallar-se un dit fins a simular ser fill de viuda o de pare sexagenari. En ocasions el rebuig a les quintes es manifestava a través d'atres procediments com la desaparició de tots els mossos d'un poble, la seua fugida i, inclús, la resistència armada, el bandolerisme o l'enfrontament obert. Com les autoritats municipals tiraren mà d'aquells que podien ser considerats menys «útils» al ben comú, és dir, als interessos locals i caciquiles, açò donava peu a numerosos atropells; hi havia fraus, falsificacions, soborns al escribano o al mèdic encarregat del tallaje; la purna podia esclatar també si estos funcionaris es negaven a ser sobornats. La violència es desencadenava, sobretot, en el moment de portar a terme les operacions de tallaje i sorteig; a la seua volta este ambient de violència era produït pels innumerables fraus que es cometien.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Fontana, 2014, p. 234.
- ↑ Fontana, 2014, p. 234-235.
- ↑ 3,0 3,1 Fontana, 2014, p. 235.
- ↑ Fontana, 2014, p. 235-236.
- ↑ Fontana, 2014, p. 236.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (2014) La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (en català), Vic: Eumo Editorial. ISBN 978-84-9766-526-1.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Motín de las quintas de Barcelona (1773)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.