Gramàtica del coreà

La gramàtica coreana està organisada en principis molt diferents als que estan organisades les gramàticas europees. El coreà no té gènero gramatical, tampoc té artículs definits ni indefinits. La distinció entre plural i singular rarament es fa. Els verps no es conjuguen d'acort a la persona i els pronoms personals s'utilisen solament en contades ocasions. El coreà tendix a l'omissió, aixina que en ocasions, el significat d'alguna cosa pot expressar-se clarament per mig de l'absència d'algun element semàntic aparentment necessari.

Encara que les estructures de la gramàtica coreana són molt diferents a les de les gramàtiques occidentals, alguns dels térmens i categories de la gramàtica occidental s'utilisen per a facilitar l'aprenentage i enteniment de la gramàtica coreana. Hi ha, per eixemple, una categoria denominada "verps descriptius", que són verps que contenen l'idea de ser més adjectiu, a lo que la gramàtica coreana oficial denomina simplement com a adjectius; no obstant, en molts llocs s'utilisa el terme verp, degut a que es conjuguen de forma similar als verps normals, cridats verps d'acció. Una conjugació particular dels verps, ya que és invariable i modifica directament al sustantiu, és lo que cridarem ací adjectius, puix un adjectiu, segons la gramàtica occidental, és aquella paraula que descriu o califica al sustantiu.

El coreà és particularment ric en sinònims purs i en paraules que tenen un significat molt paregut, pero que tenen matisos diferents i per lo tant no són intercanviables. Açò es produïx en algun dels casos, degut a que gran part del vocabulari coreà és d'orige chinenc i este vocabulari d'orige chinenc conviu en el vocabulari natiu. Per regla general, els préstams chinencs es combinen en atres préstams chinencs i les paraules natives en atres paraules natives. El problema és que és molt difícil distinguir d'entrada quins són paraules natives i quins són préstams chinencs. Tots els préstams chinencs tenen un ideograma que els representa i que conté significat. Estos ideogramas es diuen hanja, i, encara que en el coreà actual, ya no s'utilisen per a l'escritura, és important conéixer els més utilisats per a despuix reconéixer fàcilment vocabulari nou fet de composts d'orige chinenc. Per la presència d'abdós térmens de térmens chinencs i natius, existixen dos sistemes numerals, un d'orige chinenc i un atre d'orige coreà. El problema és que no sempre es poden utilisar indistintament. Per a dir el temps, per eixemple, les hores deuen expressar-se en números natius i els minuts en números d'orige chinenc. Els números d'orige chinenc normalment van en paraules d'orige chinenc, i els natius en paraules natives. Ademés de tot açò, quan s'enumera qualsevol sustantiu concret, es deu afegir al número un tipo de sustantius especials cridats contadors. Existixen contadors per a molts tipos de coses, i segons el tipo de cosa que estigam contant, es deurà utilisar un contador o un atre.

El coreà és un idioma aglutinant, lo que vol dir que la funció dels noms, pronoms o unes atres categories gramaticals donades en un context sintàctic determinat s'indica per mig de l'adició d'un o més sufixs o partícules. En atres paraules, mentres que en la majoria dels llenguages europeus indiquen la funció d'una paraula per mig de preposicions, l'orde de la frase o declinació, en el coreà açò s'indica afegint sufixos al final de la paraula. Mentres que en espanyol, el complement indirecte per a la tercera persona del singular s'indica en la forma a ell, en anglés en to him, o en francés en à lui, en coreà es fa combinant el pronom determinant 그 (això, ell) en el marcador datiu 에게, obtenint 그에게 (a ell). Este sistema aglutinant proporciona una sintaxis relativament lliure, encara que hi ha una estructura bàsica i fixa que és Subjecte - Objecte - Verp i per això normalment les frases casi sempre van al revés que en espanyol, l'orde sintàctic del qual predominant és Subjecte - Verp - Objecte.

Tots els verps coreans tenen el mateix infinitiu acabat en el sufix 다, que, en llevar-se-li, s'obté la raïl verbal utilisada per a formar casi totes les conjugacions. Com es menciona més dalt, en coreà existixen dos tipos de verps, els verps d'acció (transitius i intransitius), que descriuen l'acció realisada pel subjecte, i els verps descriptius (intransitius), que descriuen una condició i estat i contenen l'idea de ser o estar. Existixen també alguns verps denominats verps auxiliars i que servixen per a matisar atres verps o per a fer algun tipo de conjugació determinada. Possiblement, el verp més utilisat en coreà és el verp 하다 (fer), que quan se li afig a pràcticament qualsevol nom, pot formar un verp que significa realisar l'acció marcada per eixe nom. Els verps 시키다 (algú fa), 되다 i 지다 (aplegar a ser), són els que s'utilisen per a formar frases en passiva. El verp 않다 servix per a fer frases negatives. Com en el nostre idioma, en coreà també hi ha dos verps diferents per a indicar existència, una de manera permanent i un atre de manera no permanent. 이다 (ser) indica existència permanent o definició, mentres que 있다 (estar, haver, tindre) indica existència no permanent, localisació o possessió. Els seus antònims són els verps 아니다 (no ser) i 없다 (no estar, no haver, no tindre).

Els verps coreans no es conjuguen d'acort a la persona o número, aixina que la mateixa forma verbal es pot utilisar per a qualsevol subjecte (primera, segona o tercera persona, singular o plural), en canvi, poden conjugar-se segons el registre del parla que estigam utilisant (hi ha conjugacions formals, informals, etc).

Enllaços externs

• blogspot. com/2008/10/cmo-estudiar-coreano-y-no-morir-en-el. html Cóm estudiar coreà i no morir en l'intent