Gos Fernando
El Gos Fernando va ser un conegut gos vagabunt que va viure en la ciutat de Resistència, província del Chaco, Argentina, en la década de 1950 i principis de 1960. Es va fer conegut entre els habitants de la ciutat per freqüentar bars i concerts als que concorrien músics, artistes i polítics de la capital.[1] Va morir el 28 de maig de 1963 en ser atropellat per un auto en la plaça front a Casa de Govern. Els seus restants varen ser enterrats en la vereda de El foguer dels arrieros, un museu de la ciutat.[2] Allí pot llegir-se un epitafi que diu «A Fernando, un perrito blanc que, errant pels carrers de la ciutat, va despertar en infinitat de cors un bell sentiment»
Es diu que el seu sepeli va ser el més concorregut en el història de la ciutat.
Despuix de la seua mort, ha rebut molts homenages per part de músics i artistes més dos escultures en la ciutat: una sobre la seua tomba i una última de bronze front a la Casa de Govern provincial.[3] Finalment, en un dels accessos a la ciutat, pot llegir-se en un cartell una salutació al viager que resa: «Benvingut a Resistència, ciutat de Fernando».
Biografia
[editar | editar còdic]El ca va aparéixer de sobte, en Nochebuena de 1951, en un bar de Resistència, capital de la província argentina del Chaco, buscant refugiar-se d'una forta tormenta. Llavors, es va tombar als peus de Fernando Ortiz, un cantant de boleros que, per eixes coses del destí, estava de pas per la ciutat en la que, des d'eixe dia, es va quedar per a sempre. Va ser aixina que es va transformar en mascota del músic, que ho va dur en si a les seues funcions i atres concerts, llocs a on la gent va escomençar a prendre-li carinyo.[4]
El gos es va saber guanyar el cor dels lugareño i va fer de la ciutat la seua casa. Tots volien rebre-ho en les seues llars o compartir un temps en ell en els bars i restaurants que freqüentava. Aixina va ser que pronte va desenrollar una rutina que, per lo general, consistia en:
- Dormir en la recepció del Hotel Colón.
- Desdejunar café en llet i medialunas en el despaig del gerent del Banc Nació.
- Visitar la peluqueria ubicada junt al Bar Japonés.
- Almorzar en el restaurant El Madrileny o en el Sorocabana.
- Prendre una sesta en la casa del doctor Reggiardo.
- Perseguir gats en la plaça principal.
- Sopar en el Bar L'Estrela.[4]
Crític musical
[editar | editar còdic]Es comentava que Fernando tenia bon oït per a la música. Assistia a concerts, festes públiques i privades, i carnestoltes. Sempre tenia un lloc de privilegi en estes trobades. Se solia assentar junt a l'orquesta o els solistes i menejava la seua coa en senyal d'aprovació. Pero si algú equivocava una nota o desafinaba, escomençava a gruñir, o a aullar, i finalment s'anava.
Moltes voltes la crítica de l'espectàcul al sendemà, depenia de les reaccions que havia tingut el gos. No es perdia cap activitat en la que hi haguera música. Inclús va desaprovar a un important pianiste polac que va oferir un recital en la sala plena en la principal sala de la ciutat. Fernando gruñó en un parell d'oportunitats, lo que va motivar que, cap al final de l'espectàcul, el músic s'alçara de la seua cadira i admetera: “Té raó. Em vaig equivocar dos voltes”.[4]
Crònica, Clarín i La Nació de Buenos Aires es varen ocupar d'ell, de la mateixa manera que la BBC de Londres i el New York Claves. Cap viager passava de llarc sense buscar-ho, conéixer-ho i fotografiar-ho. La gent de llavors relatava coses sorprenents de Fernando, com el seu estrany hàbit d'aparéixer sorpresivament en exposicions, concerts, conferències, natalicis o bodes. Un dia va estar al costat del llavors president Juan Dumenge Perón en el balcó del Ministeri de Salut Pública. Sempre hi havia una cadira per a ell en el Club Social, a on un dia també va compartir una festa de gala en un atre president de la Nació, el tinent general Aramburu.
El final
[editar | editar còdic]El matí del 28 de maig de 1963, ho varen trobar agonisant en la porta del Banc Espanyol. Ho havia atropellat un automòvil.
La seua mort va ser notícia nacional, perque fins als diaris de Buenos Aires es varen fer eco d'això. Altes personalitats, delegacions municipals i culturals, estudiants i veïns ho varen dur fins a la seua última morada, en la vereda del Foguer dels Arrieros. Va ser un dia de fonda i sincera tristor per a Resistència, i molts locals comercials varen tancar les seues portes, en senyal de duel.
Periòdicament, la ciutat de Resistència elabora activitats alusivas al gos “Fernando”, especialment en motiu de complir-se anys de la seua mort.[5][6]
Notes i referències
[editar | editar còdic]- ↑ Mempo Giardinelli. Pàgina 12 (ed.): «Un conte de Nadal: El Gos Fernando». Consultat el 6 de giner de 2008.
- ↑ «Fernando, el gos més famós del Chaco.». TodoPerros.com. Consultat el 8 de febrer de 2019.
- ↑ «Casa de Govern i "el Gos Fernando"». argentinaviajera.com. Consultat el 6 de giner de 2008.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «El història de Fernando, el gos galliponter que va immortalisar Alberto Cortez» (en és). Els meus animals. Consultat el 4 d'abril de 2019.
- ↑ «El dilluns 28 rendiran homenage al gos Fernando» (en és-es). www.datachaco.com. Consultat el 28 d'abril de 2020.
- ↑ «Este dissabte tornen a pintar al gos Fernando en fins benèfics | CHACO DÍA POR DÍA» (en és-ar). Archivat des d'el original, el 30 de setembre de 2019. Consultat el 28 d'abril de 2020.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Perro Fernando» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.