Geografia tradicional

La geografia tradicional és una corrent de la geografia que comprén des dels elements de major importància per als geógrafos, que provoca tendència en la concepció de que la geografia és en una ciència de síntesis o ciència de contacte entre les disciplines que estudien tant la naturalea com la societat. Per a realisar eixe propòsit integrador, els autors inicien corrent varen recórrer a una atarassana prou eclèctica d'idees provinents del positivisme, de les «filosofia evolucionistes», del romanticisme i del netisme, donant orige a tres formes principals d'investigació geogràfica, que són:

• l'escola determinista.
• l'escola posibilista.
• La concepció de geografia com a ciència de la diferenciació d'àrees.

En les dos primeres propostes, el tema en observació són les relaciones home/naturalea, mentres la tercera, representada principalment per Alfred Hettner i Richard Hartshorne, definix les formes d'integració entre elements heterogéneus en la costa terrestre i la seua variació espacial com a objecte de la geografia. Esta última subcorriente es destaca també per buscar transferir rigor conceptual i metodològic a la geografia, de consonància en l'òptica racionalista que va ser imponent-se en els mijos científics en la primera mitat de el XX. La geografia tradicional es preocupava solament per la naturalea de les velles teories vinculant sempre l'idea d'expansió territorial com a forma de poder, sense preocupar-se del costat social. Era de denominació de la burguesia. Els geógrafos crítics tenien un contingut polític a continuació, una ideologia que era transformar la geografia tradicional, per a que tornara a vore els seus conceptes en relació home-naturalea.

La geografia tradicional va cedir lloc a atres corrents quan es va abandonar l'idea de que la contribució original de la geografia al coneiximent científic estaria en ser una ciència de síntesis. En la segona mitat de el XX, en efecte, eixe proyecte va ser substituït per uns atres, que, encara sense abandonar totalment l'estudi de les relaciones societat/naturalea, varen passar a ocupar-se de nous objectes i a estudiar-los en base en referencials epistemològics fins a llavors poc valorats pels geógrafos. En la década de 1950, la geografia tradicional va ser fortament contestada per la geografia quantitativa, que es va basar en el neopositivisme per a redefinir l'objecte i els métodos de la geografia. En les décades de 1960 i, sobretot, 1970, les concepcions tradicionals varen ser contestades també per la geografia humana i per la geocrítica.

Vore també

• Història del Pensament Geogràfic
• Geografia Humana
• Paisage