La geografia del benestar és una corrent de pensament geogràfic dins de la geografia humana que aborda el tema del benestar social com a objecte propi d'esta ciència i se centra en els problemes reals i quotidians de la societat. Va nàixer a fins de la década de 1960 a partir d'una corrent lliberal sorgida de la geografia radical, intentant millorar la societat dins del mateix sistema. Posseïx un caràcter aplicat i el seu fi últim és la consecució d'orientacions per a la transformació de la societat i l'obtenció d'una millor calitat de vida.

En els anys 1960, va existir un interés pels temes socials i la distribució de la riquea a la que no és insensible la Geografia, ya que ya existien investigacions relacionades en esta matèria (contrasts econòmics, nivells de vida, etc.). Tal i com senyala David Smith:

[...] els geógrafos humans, com els demés estudiosos, són fills del seu temps i reaccionen d'acort en el clima intelectual, social i polític en que viuen.

Va haver un encabotament en relacionar la preferència espacial en els indicadors de benestar social. A partir de principis de la década de 1970 varen escomençar a sorgir treballs relacionats en el benestar social.
La geografia del benestar no renuncia a l'us de tècniques d'investigació complexes com a simulacions o anàlisis factorials, representatius de la geografia teorético-quantitativa, pero es fa recalcament en que estes ferramentes metodològiques deuen ser utilisades per a l'aclariment de problemes socials tals com la deterioració del mig ambient o els contrasts econòmics i socials. No obstant, primaran més aquells aspectes qualitatius sobre els quantitatius.

En suma la geografia del benestar respon a les preguntes ¿quí? (la població investigada), ¿qué? (allò que dona el benestar a la població), ¿on? (la localisació de problemes dins de l'espai d'estudi) i ¿cóm? (el procés o mecanisme causal que intervé en la societat).

Vore també

Bibliografia

  • SMITH, David M. (1977). Geografia humana. Barcelona. Oikos-Tau.