Gasificació de biomassa
La gasificació és un procés termo-químic en el que la biomassa, normalment d'orige llenyós, és transformada en un gas combustible (conegut com syngas, gas de síntesis, gas pobre, gas de fusta o gas de gasógeno). Es considera que el gas produït té un baix o mig poder calorífic (1.000 - 3.000 kCal/ Nm³ ) si és comparat en el gas natural (9.000 kCal/Nm³>), el butà (28.000 kCal/Nm³) o l'hidrogen (2.500 kCal/Nm³).
El gas produït conté CO, H2, CH4, CO2, N2, vapor d'aigua entre atres components que es troben en menor cantitat. Estos composts es troben en el gas en proporcions distintes, principalment segons: la presentació i la composició de la biomassa, la tecnologia utilisada per a gasificar, l'agent gasificante i la relació agent gasificante/biomassa. L'agent gasificante pot ser vapor d'aigua, oxigen, aire o una mescla dels anteriors, obtenint el gas en menor poder calorífic quan s'utilisa aire, en este cas l'entrada es llimita entre un 20 i un 40% del teòricament necessari per a una combustió completa, i la temperatura d'operació oscila entre 700 i 1.400 °C segons el tipo de tecnologia utilisada i les condicions del procés.
El gas combustible generat pot ser aprofitat de diverses maneres: a través de processos de combustió per a produir electricitat i/o energia tèrmica o com a gas de síntesis transformant-se en productes de major valor afegit.[1]
Història
La gasificació de biomassa i de carbó és una tecnologia usada des de fa més de 200 anys. Va ser utilisada per a produir gas de ciutat a finals de el XIX i durant el XX i des dels seus orígens ha anat millorant des del punt de vista de l'eficiència de les emissions al mig ambient. Els primers gasificadores de carbó varen ser construïts en Alemània per Bischof en 1839 i per Siemens en 1861. El gas era utilisat com a combustible per als forns de l'indústria siderúrgica, després per mig de l'aplicació de mecanismes de neteja del gas, desenrollats en Anglaterra per Dowson en 1881, l'us de gasificadores es va estendre a forns chicotets i motors de combustió interna. A principis de el XX es varen utilisar en barcos, automòvils, camions i tractors. Durant la II guerra mundial, per les escassea de petròleu, la gasificació va ser àmpliament utilisada. En França i en Suïssa mils de coches, autobusos, camions i barcos, utilisaven gas de fusta com a combustible, el qual era obtingut per gasificació a partir de carbó vegetal. Despuix de la Segona Guerra Mundial, els baixos costs dels derivats del petròleu, en relació en la gasificació, varen fer que la tecnologia es relegara a un segon pla.,[2]
Aplicacions
Les aplicacions més importants basades en la gasificació les podem dividir en quatre àrees:
- Calefacció: Producció de calor per mig d'una caldera per a usos industrials, residencials o servicis.
- Electricitat: Per mig de motors alternatius, turbines de gas, turbines de vapor, cogeneración, gasificació integrada en cicle combinat - GICC i piles de combustible, en la que el combustible és l'hidrogen obtingut a partir del gas generat en la gasificació.
- Productes químics: Gas de síntesis o producció d'hidrogen.
- Transport Per mig de l'us del gas pobre directament en un motor de combustió interna o de l'hidrogen obtingut a partir del mateix.
Referències
- ↑ Vargas Salgado, Carlos. Estudi Comparatiu de l'Utilisació de les Tecnologies de Gasificació Downdraft i Llit Decorregut Burbujeante per a la Generació d'Energia Elèctrica en Aplicacions de Baixa Potència.[en llínea]. Valéncia: Institut d'Ingenieria Energètica, Universitat Politècnica de Valenica, 2012. < http://riunet.upv.es/handle/10251/16379> [Consulta: 24 de novembre de 2013].
- ↑ Castells, Xavier, i uns atres. 2005. Tractament i valorisació energètica de residus. Madrit : Díaz de Sants, 2005. 9788479786946
- Este artícul conté una traducció derivada de «Gasificación de biomasa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.