Gas d'allumenat

Erro al crear miniatura:

Vagó de la companyia Warwick de gas d'allumenat, per al transport de carbó

Gas industrial que s'obté a partir de la hulla i que s'ampra principalment per a allumenament, encara que, també, per a calefacció en ciutats a on és relativament econòmic el seu suministrament a través de canonades. Per este motiu es coneix com a gas d'allumenat, gas de hulla i en alguns països gas ciutat. Es tracta d'una mescla de gasés combustibles que ardixen en flama lluminosa i que es formen per destilació seca d'hulla, sense aire, a temperatures de 1200 a 1300 °C. El terme gas ciutat és més general que es referix als combustibles gaseosos manufacturados, en un poder calorífic entorn a 18 MJ/m³, encara que s'obtinguen per atres procediments, pero que habitualment se suministren a consumidors i municipis. Esta tecnologia va ser amprada abans del desenroll de l'explotació i conducció del gas natural des del jaciment fins als grans consumidors.

Fugues de gas

Plantilla:Per aEls escapes d'un gas inflamable anara de l'estructura que ho conté són perillosos, puix eixe gas podria produir una greu deflagració en entrar en contacte en una flama.

Antecedents històrics

1727: El concepte d'un gas inflamable a partir del carbó o d'atres matèries orgàniques sorgix en Stephen Hales, retor anglés. En el seu llibre Vegetable Staticks, menciona: "... en calfar carbó en un recipient sagellat emetia un «aire inflamable»".

1792: El mecànic escocés William Murdoch conseguix allumenar una casa en Redruth (Cornualles). En 1802 va instalar antorches de gas en cada extrem de l'edifici principal dels ingeniers Boulton i Watt, en Birmingham, per als que treballava. La companyia va comercialisar el sistema i va efectuar la seua primera venda quan els propietaris d'una important indústria textil de Lancashire varen instalar 900 llums de gas per a allumenar la fàbrica.

La llum de gas va transformar la vida en el XIX: va allumenar la llar, va prolongar el dia i va civilisar els carrers, que varen deixar de ser perilloses durant la nit. No obstant, les primeres llànties de gas distaven molt de ser agradables: feyen mala olor, només emetien una dèbil resplandor groguenca i, en habitacions menudes, calfaven i enrarien l'atmòsfera fent-la irrespirable.

1801: L'ingenier francés Philippe Lebon va demostrar en una vivenda de París que este gas es podia usar per a calfar i per a allumenar, i que es podia conduir de la fàbrica als consumidors per mig de canonadas empotrades, pero els seus experiments varen despertar poc entusiasme i varen aplegar al seu fi en 1804, quan va ser assessinat en els Campos Elíseos.

1885: El físic austríac Carl Auer von Welsbach, fill del director de l'Imprenta Imperial de Viena, fa més eficient la llum de gas. Coloca al voltant de la flama un manegueta de gasa impregnada de tori i òxit de ceri. Com este es feya incandescent, aumentava l'intensitat lluminosa. El manegueta incandescent va conduir a la popularitat de la llum de gas a finals de el XIX i principis de el XX, ans que fora desplaçada per l'allumenat elèctric de Edison i Swan, encara que va seguir amprant-se com a combustible per a les cuines domèstiques i la calefacció industrial. El gas de hulla també resulta una important font d'energia mecànica en els motors de gas.