Anar al contingut

GWR Classe 3700 No. 3440 City of Truro

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
GWR Classe 3700 No. 3440 City of Truro

La màquina GWR Classe 3700 No. 3440 City of Truro és una locomotora de vapor 4-4-0 construïda en 1903 per al Great Western Railway (GWR) en els Tallers de Swindon, a partir d'un disseny de George Jackson Churchward. Va ser parcialment reconstruïda en 1911 i 1915, i renumerada com 3717 en 1912. Encara que és una qüestió objecte de controvèrsia, segons pareix va ser la primera locomotora en alcançar una velocitat de 100 millas por hora (160.9 km/h), lo que va succeir mentres realisava un recorregut des de Plymouth en destí a l'Estació de Paddington (Londres) en 1904.

Construcció i modificacions

La locomotora era l'octava d'un lot de dèu màquines que formaven part de la Classe 3700 (o Classe 'City') de el GWR, i va ser entregada des dels Tallers de Swindon en maig de 1903. D'acort en la nomenclatura usual de el GWR, les dèu varen rebre en este cas nomenes de ciutats. El lot originalment estava numerat 3433–42, sent la "City of Truro" la número 3440. Com la majoria de les màquines 4-4-0 de el GWR, es varen tornar a numerar en decembre de 1912, i este lot es va convertir en el 3710-19, del com la "City of Truro" va rebre el número 3717. Va rebre un sobrecalentador setembre de 1911, de la mateixa manera que el restant de màquines de la série, que es varen modificar entre 1910 i 1912. Açò va modificar la seua apariència de forma notable, en rebre una caixa de fums més llarga. Posteriorment, en novembre de 1915, se li varen substituir les vàlvules de corredera originals per vàlvules de pistó, modificació que també es va introduir en les seues locomotores germanes.[1]

Récort de velocitat

Una comparació d'una simulació per computadora de l'acceleració de la City of Truro fins a les 100 mph, en els temps cronometrats cada quarto de milla de Charles Rous Marten

El 9 de maig de 1904 es va cronometrar a la "City of Truro" recorrent la distància entre dos postes situats a un quarto de milla en 8,8 segons, mentres remolcava el tren especial Ocean Mails entre Plymouth i l'Estació de Paddington en Londres. Este temps va ser registrat des del tren per Charles Rous-Marten, qui va escriure resenyes para The Railway Magazine i per a atres revistes narrant els fets. De ser exacte, este temps correspondria a una velocitat de 102.3 mph (164.6 km/h); pero el cronómetro de Rous-Marten llegia múltiples de 5⁄5 de segon, per lo que el següent temps superior que va poder registrar haguera segut de 9 segons, lo que correspon exactament a 100 milles per hora.

Inicialment, conscient de la necessitat de preservar la seua reputació de seguritat, la companyia ferroviària solament va permetre que es publicaren els temps totals del trayecte. Ni l'informe publicat per The Times al sendemà[2] ni l'artícul de Rous-Marten en The Railway Magazine de juny de 1904 varen mencionar la velocitat màxima. No obstant, el matí següent al recorregut, dos periòdics locals de Plymouth varen informar que el tren havia alcançat una velocitat d'entre 99 i 100 milles per hora mentres descendia la pendent de Wellington en Somerset. Esta afirmació es va basar en els temps del cronómetro d'un treballador postal, William Kennedy, que també estava en el tren.[3]

Rous-Marten va publicar per primera volta la velocitat màxima en 1905, encara que no va nomenar la locomotora o la companyia ferroviària:


En una ocasió, quan s'estaven realisant proves experimentals especials en un màquina que tenia rodes acoplades de 6 pies 8 pulgadas (203 cm) de diàmetro que transportava una càrrega d'aproximadament 150 tonellades darrere del ténder en una pendent d'1 en 90, yo personalment vaig registrar una taxa de no menys de 102,3 milles per hora per a un sol quarto de milla, que es va cobrir en 8,8 segons; exactament 100 milles per hora per a mija milla en 18 segons; 96,7 milles per hora per a córrer una milla completa en 37,2 segons; i per últim cinc quartos de milla successius es varen córrer respectivament en 10 segons, 9,8 segons, 9,4 segons, 9,2 segons i 8,8 segons. Tinc motius per a creure que és la velocitat ferroviària més alta jamai registrada de manera real. No necessite afegir que les observacions es varen fer en el major conte possible, i en la ventaja del coneiximent previ de que s'anava a realisar l'experiment, per lo tant sense la desventaja de la falta de preparació que sol acompanyar a les observacions ràpides realisades de manera merament casual en un tren de passagers ordinari. L'actuació va ser sense dubte històrica. En una prova anterior en una atra locomotora de la mateixa classe, es va alcançar un màxim de 95,6 milles per hora”.
C Rous-Marten: p2118, Bulletin of the International Railway Congress – October 1905[4]

Abans de la seua mort en 1908, Rous-Marten va nomenar a la locomotora com la "City of Truro". La confirmació oficial del Great Western Railway va aplegar en 1922, quan es va publicar una carta escrita en juny de 1905 per Rous-Marten a James Inglis, el gerent general, en més detalls del registre.[5]


Es creu que esta seqüència de huit temps de quarto de milla comença en la milla 173, la primera despuix del túnel, en la velocitat màxima en la milla 171.

Des de 1922 en avant, la "City of Truro" va ocupar un lloc destacat en el material publicitari del Great Western Railway.

Els dubtes sobre el récort se centren en la potència de la locomotora i en algunes contradiccions en el transcurs dels temps presos per Rous-Marten. No obstant, els seus temps entre fites miliaris són consistents en una velocitat de 100 mph o una miqueta més.[6] Les revisions més recents examinen les evidències disponibles i utilisen la simulació per computadora del rendiment de la locomotora per a demostrar que una velocitat de 100 mph era possible,[7] pero l'investigació exhaustiva de John Heaton i Bill Hemstock conclou que la màquina provablement va alcançar la seua velocitat màxima a poc menys de 99 mph al voltant de la milla 168.[8]


Este récort es va establir ans que cap automòvil o avió alcançara tal velocitat. No obstant, en maig de 1904, la "City of Truro" no era el vehícul més ràpit del món, ya que ya s'havien alcançat les 130 mph (209.2 km/h) l'any anterior en un ferrocarril elèctric experimental ensajat prop de Berlín. Un recorregut anterior no confirmat de més de 100 mph està registrat en 1893 en els EE. UU. per la locomotora No. 999 del Ferrocarril Central de Nova York i del Riu Hudson. Esta afirmació té poques evidències que soporten el registre; i per eixemple, a diferència del cas de la City of Truro, no existix constància dels temps que mostren l'acceleració fins a alcançar les 100 mph. Inclús algunes revistes tècniques nortamericanes contemporànees varen dubtar de que s'haguera alcançat una velocitat tan alta: "Molts estan disposts a rebre en dubte l'afirmació de que el 9 de maig la locomotora No. 999 del Ferrocarril Central de Nova York va circular a una velocitat de 100 milles una hora, o que en una data posterior recorreguera una sola milla en 32 segons".[9] J P Pearson va viajar en el Empire State Express el 10 de maig de 1893 i va registrar una velocitat no superior a 81 mph, lo que en qualsevol cas suponia una velocitat molt respectable per a l'época.[10]

Preservació

Despuix del récort de velocitat de 1904, la locomotora 3440 va continuar en servici diari fins que va quedar obsoleta en 1931, sent retirada del servici en març d'eixe any.[11] El significat històric de la City of Truro va conduir a la supervivència de la locomotora despuix de la retirada del servici, i l'ingenier mecànic cap de el GWR, Charles Collett, va demanar que la màquina es conservara en el Museu del Ferrocarril de Londres i del Noreste en York quan es va retirar en 1931, en acabant de que els directius de el GWR es negaren a assumir les despeses necessàries per a que la companyia conservara la màquina. En conseqüència, es donó al LNER, sent enviada cap a allí des de Swindon el 20 de març de 1931,[12] i posteriorment exposta en el nou museu de York. Durant la Segona Guerra Mundial, es va considerar que York era un provable objectiu de bombardeig, per lo que la locomotora va ser evacuada al chicotet depòsit de locomotores de Plantilla:Rws (prop de Kelso) en la llínea de Tweedmouth a St Boswells, en els Scottish Borders.

Placa d'identificació i placa de treball de la City of Truro, que registra que en abril de 1903 va ser la locomotora número 2000 de les construïdes fins a llavors en els Tallers de Swindon
La locomotora City of Truro retornant a Truro


En 1957, la Regió Oest dels British Railways va tornar a posar en servici la "City of Truro". La locomotora tenia la seua base en Didcot i s'usava tant per a transportar trens d'excursió especials com per a servicis regulars, generalment en el Ferrocarril de Didcot, Newbury i Southampton. Es va tornar a numerar com 3440, sent repintada en la librea que duya en el moment d'obtindre el seu récort de velocitat en 1904. Es va retirar per segona volta en 1961. En 1962, es va dur al Museu del Great Western Railway en Swindon, a on es renumeró de nou a 3717 i es va pintar en la librea verda plana en marcs negres. Allí va permanéixer fins a 1984, quan es va restaurar per a les celebracions del 150 aniversari de el GWR de l'any següent. Despuix d'açò, es va tornar al Museu Nacional del Ferrocarril, des d'a on es va usar ocasionalment en eixides a la llínea principal. En 1989, la 3440 "City of Truro" va viajar als Països Baixos durant 6 semanes per a representar a Gran Bretanya i al Museu Nacional del Ferrocarril en les celebracions del 150 aniversari dels Ferrocarrils dels Països Baixos. Va ser sol per casualitat que fera la seua aparició en el continent, ya que l'elecció original era la locomotora LNER A4 Mallard, que va fallar en una prova de la seua caldera. Un any despuix, la 3440 va fer una aparició especial en una exposició anomenada "Museu Nacional del Ferrocarril de gira", que va visitar Swindon en 1990.

L'última restauració a ple funcionament es va portar a terme en 2004, en un cost de 130.000 lliures, per a commemorar el centenari del seu récort de velocitat. La locomotora ha transportat posteriorment varis trens en les llínees principals del Regne Unit, encara que per la falta de certes característiques de seguritat, ya no opera en estes llínees.

La "City of Truro" ara té la seua base de forma semipermanente en el Ferrocarril Gloucestershire Warwickshire, a sovint transportant trens entre Toddington i el hipòdrom de Cheltenham. No obstant, en freqüència deixava la seua base de Toddington per a visitar atres trens històrics del Regne Unit.

La City of Truro en Didcot (2010)

En 2010, com a part de les celebracions per a commemorar el 175.º aniversari de la fundació de el GWR, es va tornar a pintar la "City of Truro" i va tornar a recuperar l'aspecte de la 3717. Esta va ser la primera volta que va dur l'autèntica librea corresponent al seu estat actual.

La locomotora es va retirar del tràfic en el Ferrocarril de Bodmin & Wenford a principis de setembre de 2011 en greus fugues en els tubos,[13] i es va traslladar al Museu de Locomoció de Shildon, a on es va colocar en exhibició estàtica. Va tornar a estar en servici en 2012, pero a principis de 2013, el NRM va declarar que la locomotora es retiraria ans que caducara l'autorisació de la seua caldera degut a que es va descobrir una perforació en un dels seus tubos. El NRM va declarar que repararia els tubos en fugues despuix de haver restaurat la locomotora 4472 Flying Scotsman, pero despuix d'un primer examen es va descobrir que la màquina requeria més treball de lo que es pensava i era poc provable que estiguera operativa en un futur pròxim.


A finals de 2015, la City of Truro, junt en la 'King' No. 6000 King George V, varen retornar al STEAM-Museu del Great Western Railway (localisat en l'ubicació dels antics Tallers de Swindon), i abdós es varen exhibir en preparació per a l'event dels 175 anys de Swindon com a ciutat ferroviària, celebrat en 2016.[14] Estava previst que abdós locomotores permaneixqueren en Swindon durant cinc anys.

  • La "City of Truro" apareix com un personage secundari en el llibre Duck and the Dièsel Engine, part de la colecció de relats "The Railway Séries" escrita pel reverent Wilbert Awdry. La locomotora també apareix en la série televisiva Thomas i els seus amics. Es va llançar un model molejat a pressió entre els objectes de mercadotècnia del Tren Thomas.
  • La "City of Truro" va protagonisar la série de 1957-8 "Will o'the Whistle" en el còmic de D.C. Thomson "The Wizard", en el que era utilisada pels combatents de la resistència despuix de l'invasió Kushanti de Gran Bretanya.

Modelisme

  • L'antiga companyia Kitmaster va produir un kit de model molejat per injecció de poliestireno sense motor per al calibre 00. A finals de 1962, la marca Kitmaster va ser venuda per la seua empresa matriu (Rosebud Dolls) a Airfix, que va transferir l'utillage de molege a la seua pròpia fàbrica. Aixina, reintrodujeron part de la gama anterior de Kitmaster, inclosa la "City of Truro". En el temps, les ferramentes de molege varen passar a Dapol, que també va produir el model.[15]

Vore també

Referències

  1. ↑ li Fleming, H.M.. The Locomotives of the Great Western Railway, part seven: Dean's Larger Tendir Engines, Kenilworth: RCTS, pp. G3,G36,G37,G38. ISBN 0-901115-18-5.
  2. ↑ High Speed on the Great Western Railway, p. 7.
  3. ↑ «What Happened Was This...».
  4. ↑ Bulletin of the International Railway Congress.
  5. ↑
  6. ↑ Speed Records on Britain's Railways, London: Pa, pp. 199–201. ISBN 0-330-23365-3.
  7. ↑ (2010).«Exploding the myths about that record».
    22–27.
  8. ↑ «City of Truro : The Final Answer?».
  9. ↑ (1893).5
  10. ↑ Pearson, J P (1932). Railways & Scenery.
  11. ↑ li Fleming 1954, pàg. G37,G38
  12. ↑ li Fleming 1954, p. G37
  13. ↑ «City of Truro withdrawn from B&W gala weekend».
  14. ↑ «STEAM Gets Set for Swindon175 Celebrations». STEAM - Museum of the Great Western Railway.
  15. ↑ Knight, Stephen (1999). Let's Stick Together: An Appreciation of Kitmaster and Airfix Railway Kits, Clopthill: Irwell Press, pp. 7, 9, 41, 46, 66. ISBN 1-871608-90-2.

Bibliografia

  • Allen, Cecil J. (1949). Locomotive Practice and Performance in the Twentieth Century, Cambridge: W Heffer and Sons.
  • Tuplin, W.A. (1956). Great Western Steam, George Allen and Unwin.
  • Tuplin, W.A. (1965). Great Western Saints and Sinners, George Allen and Unwin.
  • Andrews, David (2008). ""Special Experimental Tests: more pieces of the «City of Truro» puzle" (Proves experimentals especials: més peces del rompecabezas de la «Ciutat de Truro»). Backtrack (Pendragon Publishing) 22 (2): 116–121.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=GWR_Classe_3700_No._3440_City_of_Truro&oldid=1445800»