L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

LNER Classe A3 4472 Flying Scotsman

La LNER Classe A3 4472 Flying Scotsman (textualment, Escocés Volador) és una locomotora de vapor del tipo Pacific (4-6-2), construïda en 1923 per al Ferrocarril de Londres i del Noreste (en anglés: LNER, London and North Eastern Railway) en els Tallers de Doncaster, segons un disseny de Nigel Gresley. Es va utilisar en els trens expresos de llarga distància de la Llínea Principal de la Costa Este de la companyia FL&NE i de la seua successora, British Railways de les Regions de l'Est i del Noreste, especialment en el servici de tren Flying Scotsman de Londres a Edimburc. Este servici sense parades entre les dos capitals, va acabar donant el seu nom a la locomotora.

LNER Classe A3 4472 Flying Scotsman

La màquina va establir dos récorts mundials de velocitat per a tracció de vapor, convertint-se en la primera locomotora de vapor oficialment verificada en superar les 100 milles per hora (160.9 km/h) el 30 de novembre de 1934. També va establir un registre del trayecte més llarc sense parades realisat per una locomotora de vapor, recorrent 422 milles (679 km) el 8 d'agost de 1989 en Austràlia.[1][2]

Retirada del servici regular en 1963 despuix de cobrir 2,08 millons de milles (3,3 millons de quilómetros), la Flying Scotsman va gojar d'una fama considerable, encarregant-se de la seua preservació els seus successius propieetaris: Alan Pegler, William McAlpine, Tony Marchington, i finalment, el Museu Nacional del Ferrocarril de York.[1][3][4]


Despuix de haver segut exhibida davant els entusiasta de les màquines de vapor del Regne Unit, la locomotora va visitar extensament els Estats Units i Canadà des de 1969 fins a 1973, recalant en Austràlia en 1988/89.[5][6] La Flying Scotsman ha segut descrita com la locomotora de vapor més famosa del món.[7][8] En una enquesta realisada en 2015 entre persones dels quatre continents, va tornar a ser la locomotora més coneguda.[9]

Història

La locomotora es va completar en 1923, havent-se iniciat la seua construcció baix els auspicis del Gran Ferrocarril del Nort (GNR). Va adoptar el tipo A1, inicialment en el número GNR 1472, ya que el FL&NE encara no havia adoptat un esquema de numeració comuna per a tot el sistema.[10]

Va representar a la Companyia en l'Exhibició de l'Imperi Britànic celebrada en Wembley Park in 1924 i 1925. Abans d'este event, en febrer de 1924, va adquirir el seu nom i el nou número de 4472.[11]

Ya des de molt pronte, es va convertir en el "buc insígnia" de la companyia, utilisada generalment en propòsits promocionals.

En un mecanisme de distribució modificat eficaçment, esta locomotora va ser una de les cinc Pacific dissenyades per Gresley seleccionades per a transportar el prestigiós servici de tren Flying Scotsman sense escales des de Londres a Edimburc, transportant el tren inaugural l'1 de maig de 1928. Per a aumentar la seua autonomia, les locomotores utilisaven un nou ténder de huit rodes, capaç de transportar nou tonellades llargues de carbó. En combinació en les instalacions disponibles per al reabastiment d'aigua en plena marcha, podien recórrer sense parar les Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value). de Londres a Edimburc en huit hores.

 
4472 Flying Scotsman en 1928, en un ténder de corredor

El ténder incloïa una conexió de corredor i un túnel a través del tanc d'aigua que donava accés a la cabina de la locomotora des del tren, per a que el conductor i fogonero pogueren substituir-se sense detindre el tren. A l'any següent, la locomotora va aparéixer en la película The Flying Scotsman.


Mentres que la locomotora del Great Western Railway City of Truro havia segut cronometrada extraoficialment a més de Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value).,[12] la 4472 es va convertir en la primera locomotora de vapor certificada oficialment a esta velocitat, el 30 de novembre de 1934,[1][13] conduïda per Bill Sparshatt i en un tren de proves llauger, batent el récort de velocitat en terra per a vehículs sobre raïls. El FL&NE, conscient de la publicitat que li reportaria, va propagar la notícia massivament.[14]

La locomotora va funcionar en la seua ténder en corredor entre abril de 1928 i octubre de 1936, despuix de lo que va tornar al tipo original. En juliol de 1938 es va combinar en un ténder simplificat sense corredor, en el que va funcionar fins a la seua retirada.[15] El 22 d'agost de 1928 va aparéixer una versió millorada del tipo Flying Scotsman, classificada com A3. Les locomotores A1, més antigues, varen ser reconstruïdes en el nou estàndart. El 25 d'abril de 1945, les locomotores de la classe A1 encara no reconstruïdes varen ser reclasificadas com A10 per a donar pas a les noves LNER Clase A3 4472 Thompson i Peppercorn. La (textualmente, va eixir dels Tallers de Doncaster el 4 de giner de 1947, reconvertida com una A3, despuix de haver rebut una caldera en el llarc dome tipo "banjo" que conserva fins a hui. En aquell moment s'havia tornat a numerar dos voltes: baix l'esquema de renumeración integral d'Edward Thompson per al FL&NE, es va convertir en la número 502 en giner de 1946; en maig del mateix any, baix una modificació d'este pla, es va convertir en la número 103.[10] Despuix de la nacionalisació dels ferrocarrils l'1 de giner de 1948, casi tots els números de locomotores de el FL&NE es varen incrementar en 60.000. Aixina, la locomotora N.º 103 es va convertir en la 60103 en decembre de 1948.

Entre el 5 de juny de 1950 i el 4 de juliol de 1954, i entre el 26 de decembre de 1954 i l'1 de setembre de 1957, baix la propietat de British Railways, se li va assignar un lloc baix la Coberta de Leicester Central en el Ferrocarril Gran Central, que cobria els servicis des de Nottingham Victoria a London Marylebone a través de Leicester Central.


Totes les A3 Pacific varen ser equipades posteriorment en un doble fumeral Kylchap per a millorar el rendiment i l'economia. Açò va provocar un escape suau i una deriva de fum que tendia a llimitar la visió davantera del conductor. El remei es va trobar en els deflectors de fum de tipo alemà instalats en 1960, que varen canviar una miqueta l'apariència de les locomotores.[16]

Preservació

En 1962, la companyia British Railways va anunciar que eliminaria la Flying Scotsman de la seua flota.[17] El número 60103 va finalisar la seua carrera en el seu últim servici, programat el 14 de giner de 1963, poc despuix, Alan Pegler va comprar la locomotora.[18] Prèviament, un grup cridat "Save Our Scotsman", no va poder recaptar les 3000 lliures necessàries per a adquirir la locomotora pel seu valor residual.

Alan Pegler

 
Flying Scotsman en el seu librea i numeració dels Ferrocarrils Britànics, equipada en el seu doble fumeral i els deflectors de fum
 
La Flying Scotsman en Fisherman's Wharf, Sant Francisco, en març de 1972

Alan Pegler, qui va vore per primera volta la locomotora en l'Exposició de l'Imperi Britànic en 1924,[19] en 1961 va rebre 70.000 lliures per la seua participació en la companyia Northern Rubber (una companyia fundada pel seu yayo) quan va ser venuda a Pegler's Valves.[20] El destí previst de la Flying Scotsman era la ferralla, pero Pegler va intervindre i la va comprar en 1963, en el respal polític del primer ministre Harold Wilson.[21] Durant els següents mesos, va gastar grans cantitats de diners en restaurar la locomotora en els Tallers de Doncaster, per a tornar-la lo més fidelment possible al seu aspecte quan pertanyia al FL&NE: se li varen llevar els deflectors de fum; el fumeral doble va ser reemplaçada per un sol fumeral; i el ténder va ser reemplaçat per un del tipo de corredor, en el que la locomotora havia funcionat entre 1928 i 1936. També va ser repintado en la librea de el FL&NE.


Després va persuadir a la Junta dels Ferrocarrils Britànics en la finalitat de que poguera realisar recorreguts especials per a entusiasta del ferrocarril de vapor. En aquell moment, era l'única locomotora de vapor capaç de funcionar en les llínees principals dels Ferrocarrils Britànics.[21] Va intervindre en varis recorreguts ferroviaris, inclós un trayecte sense escales de Londres a Edimburc en 1968, any en que la tracció a vapor va terminar oficialment en el British Railway. Mentrestant, les instalacions d'abastiment d'aigua per a les locomotores de vapor estaven desapareixent, per lo que en setembre de 1966, Pegler va comprar un segon ténder de corredor que es va adaptar com a tanc d'aigua auxiliar, i retenint la seua passarela, es va unir darrere del ténder normal.[22]

Pegler tenia un contracte que li permetia operar la seua locomotora en algunes llínees del British Railway fins a 1972. Despuix de la reforma de la màquina acomesa en el hivern de 1968-1969, el govern de Harold Wilson va acordar recolzar a Pegler per a organisar una gira de la locomotora pels Estats Units i Canadà, en l'objectiu de recolzar les exportacions britàniques. Per a complir en les reglamentacions ferroviàries locals, se li va instalar: un botavacas, campana, enganches buckeye, silbato estil americà,[22] frens d'aire i far d'alta intensitat. Començant en Boston, Massachusetts,[20] la gira es va topar en problemes immediats, i alguns estats varen aumentar els costs de la gira, en exigir que la locomotora fora alimentada en gasoil a través del seu territori, considerant a la locomotora com un perill d'incendi. No obstant, el tren va poder viajar de Boston a Nova York, Washington D. C. i Dallas en 1969; després de Texas a Wisconsin; terminant en Montreal en 1970; i de Toronto a Sant Francisco en 1971, recorrent un total de 15.400 milles (24.800 km).[19]

El respal financer del Govern Britànic para la gira va ser retirat pel gabinet conservador del primer ministre Edward Heath en 1970, i Pegler va decidir retornar eixe mateix any de 1970. Al final de la gira d'eixa temporada, els diners s'havia agotat i Pegler tenia un deute de 132.000 lliures, en la locomotora almagasenada en el Depòsit Sharpe de l'Eixèrcit de EE. UU. per a mantindre-l'alluntada dels acreedors d'impagaments. Pegler va pagar el seu passage des de Sant Francisco a Anglaterra en una travessia P&O en 1971, donant conferències sobre trens i viages, sent declarat en fallida pel Tribunal Suprem en 1972.[19][20][21]


En 1966, Alan Pegler havia comprat la caldera i peces dels cilindres d'una màquina germana rebujada, la 60041 Salmon Trout. La caldera es troba en el Museu Nacional del Ferrocarril de York.[23][24]

William McAlpine

 
Flying Scotsman en Carnforth en 1982 en el fumeral original i sense els deflectors de fum d'estil alemà posteriors
 
La Flying Scotsman en l'estació de ferrocarril de Seymour, Victoria, en 1989, equipada en allumenament elèctric i frens d'aire per a operar en els ferrocarrils australians[25]

Poc despuix, el futur de la màquina va començar a ser incert, i es va especular en que podria permanéixer en els EE. UU. o inclús desguazarse. En acabant de que Alan Bloom li va fer una cridada telefònica personal en giner de 1973, es va produir l'intervenció de William McAlpine, que va tractar en l'advocat, va pagar als acreedors i va comprar la locomotora. Va ser embarcada en la coberta d'un buc de càrrega i va retornar al Regne Unit a través del Canal de Panamà en febrer de 1973. A la seua arribada a Liverpool, es va sugerir que es posara sobre un remolc especial, pero Sir William va insistir que devia viajar pel seu conte. La ruta a Derby estava plena de multituts. Sir William va pagar la restauració de la locomotora en els Tallers de Derby, aixina com les dos revisions posteriors en els 23 anys en els que li va pertànyer la màquina, que va mantindre en perfecte estat de funcionament.

Es varen realisar proves en el Ferrocarril de Vapor de Paignton i Dartmouth, del que Sir William era president, en l'estiu de 1973, despuix de lo que la locomotora es va dur fins a Steamtown (Carnforth), des d'a on realisava excursions regularment.[26] En decembre de 1977, la Flying Scotsman va ser duta als tallers de Vickers Engineering Works, en Barrow-in-Furness, per a realisar reparacions pesades, inclós la tongada de la caldera no utilisada.

En octubre de 1988, per invitació del govern australià, la Flying Scotsman va aplegar a Austràlia[27] per a participar en les celebracions del bicentenario del país com una atracció central en el festival Aus Steam '88. Els organisadors de l'event havien estat interessats en rebre la visita de la LNER A4 No 4468 Mallard, pero no estava disponible pel 50 aniversari del seu récort mundial de velocitat, i es va recomanar la 4472 com la seua tongada. Durant el curs de l'any següent, la Flying Scotsman va recórrer més de 45.000 km (casi 28.000 milles) sobre vies australianes, concloent en un recorregut transcontinental de tornada de Sídney a Perth a través d'Alice Springs, en el que es va convertir en la primera locomotora de vapor en viajar pel recentment construït Ferrocarril d'Austràlia Central, d'ample estàndart.[28]


Atres punts destacats inclouen els recorreguts de doble tracció de la Flying Scotsman en la locomotora Pacific 3801 dels Ferrocarrils Estatals de Nova Gales del Sur, una carrera de tres màquines en paralel front a dos Locomotores de la Classe R dels Ferrocarrils de Victoria, i carreres en paralel front a les locomotores 520 i 621 dels Ferrocarrils d'Austràlia del Sur. La seua visita a Perth va vore un reencontre en la màquina de Classe GWR 4073, Pendennis Castle, que havia segut exhibida junt a la Flying Scotsman en l'Exposició de l'Imperi Britànic de 1924.[29] El 8 d'agost de 1989 la Flying Scotsman va establir un atre récort en el camí a Alice Springs des de Melbourne, recorrent Error de Lua en Módulo:ConvertirAux en la llínea 469: attempt to perform arithmetic on local 'l' (a nil value). des de Parkes fins a Broken Hill sense parar, el més llarc que una locomotora de vapor haja registrat.[7] El mateix viage també va vore a la Flying Scotsman establir el seu propi récort de transport, quan va remolcar un tren de 735 tonellades a lo llarc dels 790 km entre Tarcoola i Alice Springs.[30]

La Flying Scotsman va retornar a Gran Bretanya en 1990 i va continuar treballant en la llínea principal fins que el seu certificat per a operar en una llínea principal va expirar en 1993. La 4472 va recórrer ferrocarrils històrics despuix de retornar al "estil" British Railway, en el reacondicionamiento dels deflectors de fum d'estil alemà i el doble fumeral, repintándose en el color "vert Brunswick" característic del British Railway. En 1995, estava desmontada en el Southall Railway Centre, en l'oest de Londres, a l'espera de la seua pròxima revisió, sent propietat d'un consorci que incloïa a McAlpine, aixina com al gurú de la música i entusiasta del ferrocarril Pete Waterman.

Tony Marchington

Entre tant, un futur incert tornava a cernirse sobre la locomotora, pel cost de restauració i renovació necessaris per a complir en els estrictes estàndarts d'ingenieria requerits per a l'operació en la llínea principal del British Railway. La salvació va aplegar en 1996, quan el Dr. Tony Marchington, ya conegut en el moviment de restauració d'antiguetats, va comprar la locomotora i la va fer restaurar. Més de tres anys de treball i un milló de lliures[31] varen ser necessaris per a acometre la restauració exhaustiva de la màquina, que en eixe moment va ser reconeguda com la més extensa en el història de la locomotora. El temps dedicat per Marchington a la locomotora es va documentar en un documental, el programa del Channel 4 A Steamy Affair: The Story of Flying Scotsman.[32] Esta volta, durant un breu periodo inicial, encara conservava el doble fumeral, pero sense els deflectors de fum alemans, i es va tornar a pintar en la librea de el FL&NE. Poc despuix, els deflectors de fum alemans varen ser reacondicionados. També se li va instalar una caldera A4 redundante.


En l'us regular del Flying Scotsman tant en VSOE Pullman com en atres events en la llínea principal, Marchington va propondre en 2002 un pla de negocis, que incloïa la construcció d'una "Flying Scotsman Village" en Edimburc, per a generar ingressos a partir de la marca associada. Despuix de cotisar en el OFEX com Flying Scotsman plc eixe mateix any,[32] en 2003 Ajuntament d'Edimburc va rebujar el proyecte de construir la vila, i en setembre de 2003 Marchington va ser declarat en fallida.[33] En la Junta General de la Companyia en octubre de 2003, el director Eixecutiu Peter Butler va anunciar pèrdues de 474.619 lliures i en sol 1,5 millons de marge en el Barclays Bank, va declarar que la companyia solament tenia suficient efectiu per a seguir funcionant fins a abril de 2004. La cotisació de les accions de la companyia varen ser suspeses de el OFEX el 3 de novembre de 2003, en acabant de que no es publicaren els resultats provisionals.

Museu Nacional del Ferrocarril

 
Flying Scotsman en l'Estació de Leamington Spa en octubre de 2005

En febrer de 2004, una agència de deute que actuava en nom de Flying Scotsman plc, va anunciar que realisaria una subasta d'oferta sagellada per a vendre la locomotora, que es realisaria el 2 d'abril.[34] En mig dels temors dels mijos de comunicació de que la locomotora podria quedar en mans estrangeres, el Museu Nacional del Ferrocarril de York va anunciar que presentaria una oferta i va solicitar fondos. Varen tindre èxit, en una oferta de 2,3 millons de lliures, un 15% més que la segona oferta més alta.[35]


La major part dels diners va provindre d'una subvenció d'1,8 millons de Lliures del National Heritage Memorial Fund; 350.000 lliures es varen recaptar en donacions (que varen ser igualades pel magnat Richard Branson); i atres 70.000 les va recaptar el periòdic Yorkshire Post.[36] En la venda es va incloure la caldera de recanvi de tipo A3 (construïda en 1944 i instalada en la Flying Scotsman des de 1965 fins a 1978), cilindres de recanvi i un coche de soport Mk1.[34] La locomotora va aplegar a York a temps per a ser exhibida com a part del Railfest 2004 organisat pel Museu, una celebració dels 200 anys dels viages en tren.

 
En el Railfest 2004

Baixe la pressió dels donants, en lloc de colocar-l'en exhibició estàtica, es va decidir usar la locomotora per a trens especials anara de York, aixina com en el Scarborough Spa Express (York a Scarborough), encara que pronte es varen fer evidents els problemes de manteniment. Despuix d'averiar-se en el viage per a acodir al Railfest, al que va tindre que aplegar remolcada, després d'un considerable treball de reparació, va fallar vàries voltes en els següents mesos, en el personal d'ingenieria del museu constantment ocupat efectuant reparacions, pero sense poder-se detectar els fallos crítics que retardarien les posteriors revisions i restauracions. Des de setembre de 2004 fins a maig de 2005, va permanéixer en els tallers per a sometre's a una reparació intermija pesada, en l'intenció de millorar la seua fiabilitat i permetre l'operació fins a la seua reparació general (revisió) i restauració. La reparació intermija no va conseguir millorar la fiabilitat de la màquina, per lo que es va prendre la decisió de continuar en la revisió i restauració generals.[34]

Revisió 2006–2016

 
Els bastidors i el joc de rodes en els tallers del Museu Nacional, en 2009


En giner de 2006, la Flying Scotsman va passar de nou pels tallers del Museu Nacional del Ferrocarril de York, en la finalitat de sometre's a una revisió important per a tornar-la a les especificacions originals de Gresley, i renovar el certificat de la seua caldera. Inicialment es va estimar que açò solament tardaria un any i costaria al voltant de 750.000 lliures.[34][37] La baïa en la que s'estava restaurant la locomotora estava a la vista dels visitants del Museu, pero el motor es va desmontar per complet molt ràpidament, fins al punt de que la placa de marcha era l'únic component reconeixible per a un observador no aveat.

En previsió de la restauració, la caldera A3 de recanvi havia segut enviada en juny de 2005 a Riley & Són per a ser completament reconstruïda. Devia usar-se en lloc de la caldera A4 pel desig de restaurar la locomotora al seu estat original, i perque es va considerar que la caldera A4 s'havia deteriorat en un estat pijor que el recanvi, per les pressions operatives més altes que la locomotora havia experimentat despuix de la certificació de la locomotora a 250 psi durant la seua última revisió privada.[34] Considerant que excedia els requisits, la caldera A4 va ser venuda a Jeremy Hosking per al seu us potencial en la seua locomotora, la LNER Classe A4 4464 ''Bittern''.[38]


En juliol de 2007, el Museu va retardar la data de finalisació esperada en 18 mesos, degut en part a problemes en la restauració de la caldera.[34] Per a giner de 2009, en atres problemes trobats, inclosos bastidors desalineados i un cilindre dret trencat, aixina com per l'aument dels preus dels metals, el museu va llançar el recurs SOS (Save Our Scotsman), en l'objectiu de recaptar 250.000 lliures adicionals, en l'esperança de completar el treball per a 2010.[39] En maig de 2011, la locomotora es va presentar en la plataforma giratòria del museu, pintada en la librea negra de el FL&NE de l'época de la Segona Guerra Mundial. Despuix de la prova final, es va planejar terminar-l'en el verda poma de el FL&NE, preveent-se les primeres excursions per a l'estiu.[40] En juny de 2011, es varen descobrir clavills en els blocs de la bocina, lo que va conduir a proves adicionals que varen descobrir numerosos clavills latents en tot l'ensamblage del bastidor, lo que va conduir a la tongada de la barra del marc principal, les abrazaderas de la bocina i el soport de moviment del cilindre central,que es va considerar sense possibilitat de reparació.

Erro al crear miniatura:
En els tallers del Museu Nacional del Ferrocarril. Restauració de 2012

En octubre de 2012, en el proyecte encara sense terminar, el Museu va publicar un informe que examinava els motius de la demora i del cost adicional. Va descobrir que s'hi havia subestimado en gran medida el treball requerit pel mal estat de la locomotora, gran part del com no s'havia detectat per una inspecció afanyada, lo que va produir una evaluació massa optimista que no es basava en certees ingenieriles. També va descobrir que una volta que el proyecte estava en marcha, la gerència caria de l'experiència, la continuïtat o els recursos necessaris per a mamprendre una tasca tan complexa, que també es va vore obstaculisada per malalties i problemes de localisar el personal adequat. Encara que el Museu tenia un sistema de contracte formal per a administrar proveïdors, els gerents no ho varen aplicar correctament, i no era adequat per a la naturalea de l'indústria artesanal del sector ferroviari patrimonial, del que els proveïdors provenien en gran mida, i molts dels quals no havien complit els seus objectius contractuals. Els problemes també varen ser causats pels objectius en conflicte, intentant per un costat produir una locomotora de llínea principal certificada; mentres que per un atre es pretenia conservar tants components i ensamblages originals com fora possible. Ademés, es pretenia revisar la locomotora per a usar-la com a ferramenta de publicitat per al Museu. L'informe va recomanar que el Museu reconsiderara l'alcanç, la magnitut i les responsabilitats de les seues funcions d'ingenieria i gestió de proyectes, aixina com la seua política de contractació.[34]


Despuix de l'informe, el Museu va encarregar a la companyia First Class Partnerships (FCP) que revisara de forma independent el treball restant identificat com a necessari per el NRM, i que fera recomanacions sobre cóm procedir. En març de 2013, el Museu va anunciar que FCP havia determinat que la locomotora no tornaria a la llínea principal fins a 2015, i opinava que el treball pendent deuria contractar-se per mig d'una licitació externa.[41] El 29 d'octubre de 2013, el museu va anunciar a Riley & Són de Bury (Gran Mánchester), com el contractiste guanyador, i el mateix dia la locomotora va ser traslladada al seu taller per a tornar a posar-l'en funcionament no abans de l'estiu de 2015.[42] El 29 d'abril de 2015, la caldera de la Flying Scotsman va eixir del Museu Nacional del Ferrocarril per a reunir-se en el restant de la locomotora en Riley & Són, en Bury.[43] No obstant, el Museu va reprogramar la locomotora per a que tornara a estar en servici a fins de 2015/principis de 2016, quan estava sent equipada en l'equip necessari per a operar en la llínea principal.[44]

Regrés al servici

Erro al crear miniatura:
La Flying Scotsman, en exhibició en el Museu Nacional del Ferrocarril en 2016, despuix de la seua revisió

La revisió es va completar en giner de 2016 i les proves varen començar en el Ferrocarril de Lancashire Est, el 8 de giner de 2016,[45] en la locomotora encara usant la seua librea de 2011, corresponent al color negre del periodo de guerra, en el número 60103 en la caixa de fums, i els números de el FL&NE corresponents a l'época de la guerra (103 i 502) en els laterals de la cabina. La Flying Scotsman va ser originalment dissenyada per a transportar el seu primer tren inaugural cridat Winter Cumbrian Mountain Express des de l'Estació de Mánchester Victoria a Carlisle, el 23 de giner, pero el viage es va cancelar degut a que la locomotora tenia els frens defectuosos.[46][47] El primer viage va dur al Winter Cumbrian Mountain Express de Carnforth a Carlisle, i va tindre lloc el 6 de febrer.[48] El 25 de febrer es va realisar un viage inaugural des de London King's Cross a York, pintada en el color Vert Brunswick característic del British Railway.[49] No obstant, durant este event, els entusiasta del ferrocarril varen detindre accidentalment al Flying Scotsman en invadir la llínea prop de St Neots.[50] La màquina va realisar gires especials per Gran Bretanya en 2016.[51]


En setembre de 2016, el museu va anunciar el cost final de la restauració en 4,5 millons de lliures, despuix de haver superat el presupost de 4,2 millons estimat en l'estiu de 2015, degut a que es necessita més treball i a la necessitat de complir en la data llímit per a la tornada al servici.[52] El 31 de març de 2017, la Flying Scotsman va ser elegida per a remolcar un tren per a la reobertura de la llínea Settle-Carlisle, tallada pels danys causats per una esmonyida de terres a finals de 2015 i principis de 2016.[53]

Debat sobre la restauració

Erro al crear miniatura:
Flying Scotsman fora del Museu Nacional del Ferrocarril durant el Scotsman in Steam, Night Photoshoot

En 2011, el Museu Nacional del Ferrocarril va anunciar que la Flying Scotsman es pintaria en la librea negra de el FL&NE de l'época de la Segona Guerra Mundial, una volta somesa a les proves de vapor i inspecció, en les lletres "NE" en els costats del seu ténder, el número "103" en un costat de la cabina i el "502" en l'atre, els números que se li varen donar baix el sistema de renumeraació de el FL&NE. La locomotora va permanéixer pintada de negre per a l'event Flying Scotsman Preview, organisat pel Museu del 28 al 30 de maig de 2011.

Durant el Railfest, un atre event organisat pel Museu del 2 al 10 de juny de 2012, la Flying Scotsman es va mantindre front a la Mallard, conservant la seua librea negra.[54] Es va publicar un informe sobre la restauració el 7 de març de 2013.[55] El 23 de giner de 2015, el Museu Nacional del Ferrocarril va anunciar que es mantindrien els deflectors de fum i el doble fumeral, inclós la tornada a la seua librea verda del British Railway, per a mantindre-la lo més possiblement fidel al seu aspecte històric, corresponent a la locomotora N.º 60103.

Per l'émfasis de el FL&NE en l'us de la locomotora en fins publicitaris, seguit de la seua història de preservació plena d'acontenyiments, (incloses dos incursions internacionals), la Flying Scotsman és una de les locomotores més reconegudes del Regne Unit. Una de les seues primeres aparicions en el cine va ser en la película de 1929 The Flying Scotsman, que incloïa una seqüència completa a bordo de la locomotora.[56]

La locomotora apareix en la película de 1979 Agatha, "disfrassada" d'una atra màquina de la mateixa classe, la 4474 Victor Wild. La locomotora apareixia acoplada als coches de viagers de el FL&NE del tipo Gresley Teak, apropiats per a l'época.[57]


En 1985, la Flying Scotsman va aparéixer (junt en un Intercity 125 HST) en un anunci de televisió del British Rail.[58]

També apareixia representada en els llibres de The Railway Séries, obra del reverent W. Awdry.[45] La locomotora aplegava a l'illa fictícia de Sodor en el llibre Enterprising Engines per a visitar al seu únic germà restant, Gordon. Durant este viage, apareixia en dos ténderes. Esta va ser una característica clau de la trama d'una de les històries, "Tenders for Henry". Quan es va filmar el història per a la série de televisió Thomas i els seus amics, es va rebatejar com "Tendir Engines", pero solament es varen vore dos ténderes de la Flying Scotsman fòra d'un cobertizo.[59] Originalment es tenia l'intenció de que tingueren un paper més important en este episodi, pero per restriccions presupostàries, no es va poder construir tot el model de la locomotora.[60]

La Flying Scotsman faria una aparició completa en Thomas & Friends: The Great Race,[61] a on Rufus Jones prestava la seua veu a la màquina en totes les regions de parla anglesa.

La locomotora va ser la primera opció per a la Carrera Top Gear cap al Nort, pero per les dates de la seua revisió no va poder assistir, per lo que el seu lloc va ser ocupat per la LNER Peppercorn Classe A1 60163 ''Tornado''.[62]

Un model de la Flying Scotsman va aparéixer en l'Episodi 6 i en els episodis de "The Great Train Race" de Toy Stories de James May. Era el tren favorit de l'infància de James May i va ser elegit per a batre el récort mundial del model de ferrocarril de joguet en un recorregut més llarc.[63] El tren devia viajar sèt milles des de Barnstaple a Bideford, en North Devon, i encara que va fallar pronte en l'Episodi 6, va conseguir completar el recorregut en "The Great Train Race", que va tindre lloc el 16 d'abril de 2011.[64] El model va reaparéixer en James May: The Reassembler, a on es va desmontar per complet i després es va tornar a armar en maig en una nova demostració.


Una de les monedes especialment produïdes de 5 lliures per als Jocs Olímpics d'Estiu de 2012 presentava un gravat de la Flying Scotsman en la part posterior.[4][45]

La Flying Scotsman s'inclou com a locomotora en el joc de simulació per a PC Microsoft Train Simulator .[65]

La locomotora va aparéixer en el documental de la BBC4 Flying Scotsman, en la plataforma de transmissió Footplate el 29 de decembre de 2016.[66]

Aixina mateix, apareix en el videojoc de carreres Forza Horizon 4, en un event 'Showcase' en el que el jugador deu competir en la locomotora.[67]

La Flying Scotsman apareix en el documental de 2016 de l'ITV titulat Flying Scotsman With Robson Green, a on el presentador passa un any en l'equip d'ingeniers encarregat de reconstruir la locomotora.[68]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 «British Railway Heritage – 4472 The Flying Scotsman». theheritagetrail.co.uk. Archivat des d'el original, el 15 de decembre de 2013. Consultat el 6 de decembre de 2012.
  2. ↑ Malpass, Dare & Jenkins (1992). A Vintage Year for Steam, Melbourne: Australian Railway Historical Society, pp. 112, 121.
  3. ↑ «Hornby Direct Hormby Railroad R3086 Flying Scotsman». Archivat des d'el original, el 21 de juny de 2012. Consultat el 31 d'octubre de 2012.
  4. ↑ 4,0 4,1 «The Flying Scotsman». The Royal Mint. Archivat des d'el original, el 3 de febrer de 2014. Consultat el 31 d'octubre de 2012.
  5. ↑ The 1969 tour attracted great publicity. Bassett-Lowke, the famed model makers, issued a Limited Edition volume (5000 copies) in celebration. "Bassett-Lowke Railways: A Commemorative Edition" (1969).
  6. ↑ Dudley, John. Flying Scotsman on tour, Austràlia, Chapmans. ISBN 978-1-85592-504-5.
  7. ↑ 7,0 7,1 Malpass, Dare & Jenkins (1992). A Vintage Year for Steam, Melbourne: Australian Railway Historical Society, p. 97.
  8. ↑ David Clifford (1997). The World's Most Famous Steam Locomotive – Flying Scotsman, Swanage: Finial Publishing. ISBN 1-900467-02-X.
  9. ↑ «[1]».
  10. ↑ 10,0 10,1 Boddy, M.G.; Neve, {{{nom2}}}; Yeadon, {{{nom3}}} (August 1986). Fry (ed.). Part 2A: Tendir Engines – Classes A1 to A10, Kenilworth: RCTS, p. 9, inside back cover. ISBN 0-901115-25-8.
  11. ↑ Boddy, Neve y Yeadon, 1986, pp. 9, 73, inside back cover
  12. ↑ «Swindon's World Record Breaking Locomotive – 3440 City of Truro». swindonweb.com. Consultat el 21 de febrer de 2016.
  13. ↑ «About – Flying Scotsman». Consultat el 26 de febrer de 2016.
  14. ↑ «[2]». Consultat el 22 de decembre de 2013.
  15. ↑ Boddy, Neve y Yeadon, 1986
  16. ↑ Reed Brian "LNER senar-streamlined Pacifics" Profile Publications, Windsor, UK. Undated – 1960s: p. 22
  17. ↑ Herring, Peter (2002). Yesterday's Railways, David & Charres, p. 130.
  18. ↑ «[3]».
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 «Obituary – Alan Pegler». The Times. Consultat el 25 May 2013.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 «[4]».
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 «[5]». Consultat el 25 May 2013.
  22. ↑ 22,0 22,1 Boddy, Neve y Yeadon, 1986
  23. ↑ Robin, Jones (2017). History of the East Coast Main Line, The Crowood Press. ISBN 978-1-78500-286-1.
  24. ↑ «The LNER A1 and A3 Gresley Pacifics». LNER Encyclopedia. Consultat el 25 de novembre de 2017.
  25. ↑ Malpass, Dare & Jenkins (1992). A Vintage Year for Steam, Melbourne: Australian Railway Historical Society, p. 98.
  26. ↑ «Sir William McAlpine talks to Andy Milne». Railway people.
  27. ↑ «Flying Scotsman's Australian Visit: 20 Years on».Australian Railway History.
    265–272.
  28. ↑ Malpass, Dare & Jenkins (1992). A Vintage Year for Steam, Melbourne: Australian Railway Historical Society, p. 59.
  29. ↑ Malpass, Dare & Jenkins (1992). A Vintage Year for Steam, Melbourne: Australian Railway Historical Society, pp. 64, 66.
  30. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  31. ↑ «[6]». Consultat el 16 de giner de 2011.
  32. ↑ 32,0 32,1 «Dr Tony Marchington confirmed as Dinner speaker». Integra Communications. Archivat des d'el original, el 19 d'agost de 2011. Consultat el 16 de giner de 2011.
  33. ↑ «[7]». Consultat el 16 de giner de 2011.
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 34,3 34,4 34,5 34,6 Meanley. «A report for the Trustees of the Science Museum Group into the restoration of A3 Class Pacific Flying Scotsman and associated engineering project management». National Railway Museum. Archivat des d'el original, el 15 de novembre de 2012.
  35. ↑ «How we saved the Flying Scotsman».Railway Magazine.150(1238)
    14–19.
  36. ↑ «[8]». Consultat el 6 d'octubre de 2016 (en en-GB).
  37. ↑ «The History Press | The return of the Flying Scotsman». www.thehistorypress.co.uk. Consultat el 6 d'octubre de 2016.
  38. ↑ «NRM sells Scotsman boiler in hush-hush deal».Heritage Railway.121
  39. ↑ «BBC News Online | Cash plea for iconic steam engine». news.bbc.co.uk. Consultat el 6 d'octubre de 2016.
  40. ↑ «[9]». Consultat el 6 d'octubre de 2016 (en en-GB).
  41. ↑ «Flying Scotsman restoration update». National Railway Museum. Archivat des d'el original, el 6 d'octubre de 2016. Consultat el 25 de juliol de 2019.
  42. ↑ National Railway Museum. «Flying Scotsman restoration update». Archivat des d'el original, el 1 de novembre de 2013. Consultat el 4 de novembre de 2013.
  43. ↑ «Major Milestones in Scotsman's Restoration - May 2015». Flying Scotsman. National Railway Museum. Archivat des d'el original, el 26 May 2015. Consultat el 25 de juliol de 2019.
  44. ↑ «Full steam ahead as Flying Scotsman set to return to mainline by end of 2015». The Guardian. Archivat des d'el original, el 22 de decembre de 2017. Consultat el 25 de juliol de 2019.
  45. ↑ 45,0 45,1 45,2 «Flying Scotsman: Famous engine back on tracks». BBC News. Archivat des d'el original, el 1 de juny de 2018. Consultat el 25 de juliol de 2019.
  46. ↑ «Update Winter Cumbrian Mountain 23rd January». Railway Touring Co.. Archivat des d'el original, el 21 de giner de 2016. Consultat el 20 de giner de 2016.
  47. ↑ Knapton. «Flying Scotsman return delayed due to faulty brakes». The Daily Telegraph. Archivat des d'el original, el 3 de juny de 2016. Consultat el 25 de juliol de 2019.
  48. ↑ «Flying Scotsman's mainline return after £4.2m revamp». BBC News. Archivat des d'el original, el 1 de juny de 2017. Consultat el 25 de juliol de 2019.
  49. ↑ «[10]». Consultat el 25 de febrer de 2016.
  50. ↑ Siddique. «Trespassers force Flying Scotsman to make unscheduled stop on inaugural run». The Guardian. Archivat des d'el original, el 25 de febrer de 2016. Consultat el 11 de juliol de 2017.
  51. ↑ «Scotsman on the Tracks». Flying Scotsman. National Railway Museum. Archivat des d'el original, el 8 de febrer de 2016. Consultat el 25 de febrer de 2016.
  52. ↑ «£4.5 million to restore the Flying Scotsman». ITV. Archivat des d'el original, el 24 de setembre de 2016. Consultat el 5 d'octubre de 2016.
  53. ↑ «[11]». Consultat el 3 de juliol de 2018.
  54. ↑ «Wartime black livery for Flying Scotsman». Archivat des d'el original, el 15 de juliol de 2011. Consultat el 11 de març de 2011.
  55. ↑ http://www.nrm.org.uk/aboutus//mija/C69EABC4E1D84F51AB0190414A279915.pdf
  56. ↑ Fuller. «DVD: The Flying Scotsman (1929) | Film reviews, news & interviews». The Arts Desk. Consultat el 31 d'octubre de 2012.
  57. ↑ «[12]». Consultat el 16 d'octubre de 2018 (en en-GB).
  58. ↑ «Flying Scotsman v Intercity 125». Flying Scotsman. National Railway Museum. Archivat des d'el original, el 27 de juliol de 2018. Consultat el 25 de juliol de 2019.
  59. ↑ . "Tendir Engines"{{#if:}|, episodi }}.
  60. ↑ «Steve Asquith – 25 Years On The Model Unit». Consultat el 8 de juliol de 2010.
  61. ↑ Hawkes. «Flying Scotsman joins Thomas The Tank Engine film». The Telegraph. Archivat des d'el original, el 27 de juliol de 2018. Consultat el 25 de juliol de 2019.
  62. ↑ «Tornat – Top Gear to Waverley».Steam Railway Magazine.Bauer Mija Group.(363)
  63. ↑ «BBC Two- James May's Toy Stories, Séries 1, Hornby». BBC. Consultat el 31 d'octubre de 2012.
  64. ↑ «BBC Two – James May's Toy Stories, The Great Train Race». BBC. Consultat el 31 d'octubre de 2012.
  65. ↑ «Microsoft Train Simulator». Deafgamers. Archivat des d'el original, el 21 de giner de 2013. Consultat el 27 de decembre de 2012.
  66. ↑ Ester Addey. «Flying Scotsman: a journey in the slow lane». The Guardian. Consultat el 17 de giner de 2017.
  67. ↑ «[13]». Consultat el 25 de setembre de 2018.
  68. ↑ «Flying Scotsman With Robson Green». ITV. Archivat des d'el original, el 17 de novembre de 2018. Consultat el 25 de juliol de 2019.

Llectures relacionades

  • Clifford, David (comp.) (1997). The world's most famous steam locomotive: Flying Scotsman, Swanage: Finial. ISBN 1-900467-02-X.
  • Harris, Nigel (ed.) (1988). Flying Scotsman: a locomotive legend, St Michaels on Wyre: Silver Link Publishing.
  • Hughes, Geoffrey (2004). Flying Scotsman: the people's engine, York: Friends of the National Railway Museum Enterprises. ISBN 0-9546685-3-7.
  • (2017) Flying Scotsman: A Pictorial History, Barnsley: Pen and Sword Transport. ISBN 1-47389-992-3.
  • Nicholson, Peter (1999). Flying Scotsman: the world's most travelled steam locomotive, Shepperton: Ian Allan. ISBN 0-7110-2744-7.
  • Pegler, Alan (1976). Flying Scotsman, 3rd edició, Shepperton: Ian Allan. ISBN 0-7110-0663-6.
  • Roden, Andrew (2007). Flying Scotsman: The extraordinary story of the world's most famous train, London: Aurum. ISBN 978-1-84513-241-5.
  • Sharpe, Brian (2005). Flying Scotsman: the legend lives on, Horncastle: Mortons Mija.
  • «4472 goes home».EMAP National Publications.ISSN 0262-561X.

Enllaços externs

Commons


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=LNER_Classe_A3_4472_Flying_Scotsman&oldid=1443721»