GIUK
El terme GIUK, conegut també com GIUK gap (brecha), és un acrònim militar en anglés de Greenland, Iceland i United Kingdom (Groenlàndia, Islàndia i Regne Unit). Fa referència a un ampli sector septentrional del oceà Atlàntic que va tindre gran importància estratègica en les dos guerres mundials i especialment durant Guerra Freda, per ser zona de contacte entre forces aeronavals i submarines de l'OTAN i de l'URSS.
Segona Guerra Mundial
Islàndia
Al Regne Unit no se li escapava per la seua experiència bèlica el valor estratègic que podia tindre Islàndia en la guerra contra els submarins alemans. Ya que el Govern islandés era neutral pero s'acostava més a Alemània que als britànics, despuix de la caiguda de Dinamarca es va decidir invadir Islàndia, despuix de rebujar esta una aliança en els britànics a canvi de mantindre l'independència. En maig de 1940 tota Islàndia havia segut conquistada pel Regne Unit per mig de l'Operació Fork. Es creïa que Hitler es proponia invadir Islàndia al mateix temps que Noruega.
Islàndia va sofrir ocupació militar el restant de la Segona Guerra Mundial. Les tropes britàniques varen construir quarters i bases militars. Tots els ciutadans de nacionalitat alemana varen ser detinguts i enviats a camps de concentració en Anglaterra. Regne Unit es va vore obligat en juliol de 1941 a cedir l'ocupació militar als Estats Units, que va aplegar a tindre 30 000 tropes estacionades. EE. UU. va crear una base naval i l'illa va vore com a combois replets de recaptes i armes recalaven en el port d'Hvalfjord.
Durant la Segona Guerra Mundial Islàndia va servir com a enllaç en la ruta de trasllat d'avions militars d'el Atlàntic Nort. Es calcula que uns 10 000 avions varen aterrisar en Islàndia en ruta cap als fronts en Àfrica del Nort i Europa. Este camí era conegut com Snowball Route («Ruta de la Bola de Neu»). En novembre de 1940 es va escomençar el trasllat aéreu de bombarders comprats en EE. UU. a través de l'Atlàntic Nort, des de Terranova cap a Escòcia. Pronte es va evaluar la costa oriental de Groenlàndia per a construir un aeròdrom, i d'allí volar fins a Islàndia i el Regne Unit.
Keflavik era l'únic verdader aeroport de l'illa, ampliat pels britànics durant la seua ocupació i base aérea de la RAF i posteriorment també de la US Navy des de 1941. Els esquadrons d'avions de patrulla marítima varen sofrir les inclemències del dur clima. Els dos aeròdroms de la RAF, en Reykiavik i Kaldadarnes, varen ser transferits a les forces nortamericanes d'ocupació en juliol de 1941. En estar preparats per a operar caces i bombarders llaugers estos aeròdroms no era adequats per al trasllat aéreu en gran escala dels bombarders pesats i varen ser necessàries millores de les dos bases en 1942. Ademés, es varen construir dos aeròdroms més, Meeks Field i Patterson Field, començats en la primavera de 1942.
Groenlàndia
L'embaixador de Dinamarca en EE. UU., Henrik Kauffmann, va firmar un acort en abril de 1940, permetent construir bases i estacions militars en Groenlàndia. 'Bluie' va ser el còdic militar utilisat per el Pentágono per a referir-se a Groenlàndia i les seues bases durant la Segona Guerra Mundial. Groenlàndia es va convertir en un núcleu de bases d'operacions molt importants per a donar respal llogístic al Regne Unit i en la guerra contra els temibles submarins que operaven en l'Atlàntic Nort.
EE. UU. va crear en els fiorts groenlandeses una important infraestructura de bases secretes. Fins a quinze bases serien creades a lo llarc de tot Groenlàndia per a molt diversos usos. Algunes eren bases meteorològiques i de ràdio. Unes atres protegien centres de minerals estratègics com la Bluie West-2 (mines de coure) o la Bluie West-7 (mines de criolita, per a alumini). Unes atres eren bases de la ruta aérea que duya el nom clau de Ruta Carmesí, també cridada North Atlantic Ferry Route. La ruta s'amprava per a fer aplegar a Europa avions nous i tornar a EE. UU. uns atres per a la seua reparació. Els avions militars volaven per ella des d'Estats Units i Canadà al Regne Unit a través d'una série de bases aérees ubicades en Terranova, Groenlàndia i Islàndia.[1]
_and_the_USS_Wasp_(CV-7)_anchored_at_Hvalfjord,_Iceland_in_October_1941.jpg)
Les dos principals bases eren Narsarsuaq, al sur i en còdic Blue West One (BW-1), i al nort en el fiort de Kangerlussuaq la base Bluie West Eight (BW-8) que varen servir com a aeroport de transbordo cap als fronts d'Àfrica del Nort i Europa. La base Bluie West One (BW-1) estava convenientment ubicada a mig camí entre Goose Bay i Reykiavik, lo que feya possible també moure avions de caça a lo llarc de la ruta. Bluie West Eight (BW-8) va ser creaada com a alternativa per als avions que es movien des de Goose Bay cap a Islàndia quan el mal temps fera impossible l'aterrisage en BW-1, o be quan les seues instalacions estigueren sobrecarregades.
En juliol de 1942 el primer avió de la VIII Força Aérea de la USAAF va realisar el camí fins a Anglaterra. A finals d'agost 164 P-38, 119 B-17 i 103 C-47 ya havien creuat l'Atlàntic a través de la ruta Nort. Els seguirien centenars d'avions de la VIII i la XII Forces Aérees, fins a 920 avions en giner de 1943. Solament es varen tindre 38 baixes en la ruta en eixe temps. La ruta de l'Atlàntic Nort es tancava en decembre i s'esperava fins a primavera per a la reobertura. En la segona campanya, en 1943, la freqüència en la ruta va aumentar i més de 3000 avions varen amprar la ruta de l'Atlàntic Nort. En hivern de 1943 la ruta no es va tancar totalment i uns 300 bombarders al més varen creuar l'Atlàntic. Des de giner de 1944 fins al fi de la guerra, al voltant de 7000 avions varen creuar l'Atlàntic Nort.
Groenlàndia era un punt estratègic per a poder recaptar informació sobre l'evolució meteorològica en l'Atlàntic Nort i el Teatre Europeu. Els bucs peixquers locals, la “Patrulla Sirius”, agranaven la costa de Groenlàndia per a localisar i inutilisar les estacions secretes establides pels nazis a l'objecte de recaptar informació molt valiosa sobre l'evolució meteorològica en l'Atlàntic Nort i el Teatre Europeu. La base Bluie East-5, en Myggbukta va ser presa per este motiu per comandos alemans en 1943, i després destruïda per un bombardeig de la USAAF.
Guerra Freda
Des d'Islàndia, l'OTAN podia controlar les rutes aérees i marítimes en l'Atlàntic Nort. L'OTAN pronte va comprendre que els barcos i submarins de l'URSS per a aplegar a l'Atlàntic Nort tenien que passar per estret entre Groenlàndia, Islàndia i el Regne Unit. Els estrategues de l'OTAN varen comprendre que devia convertir-se en un coll de botella a on aniquilar a l'enemic i per a això es varen destinar diners i recursos per a conseguir l'enfortiment de la capacitat antisubmarina, inteligència, vigilància i reconeiximent en la zona.
La GIUK, per tant, va adquirir un paper destacat en l'estratègia naval durant els anys que va durar la Guerra Freda, en ser la principal via d'eixida dels submarins soviètics des de la península de Kola.
La vulnerabilitat en cas de guerra total dels combois de reforç nortamericans en destí a Europa va ser el principal motiu de preocupació per a l'OTAN. Inicialment també els SSBN soviètics, que devien creuar la zona per a tindre els seus objectius en zona de tir dels seus missils. La defensa passiva va consistir en una alvançada ret d'escolta i detecció submarina denominada SOSUS. La contínua presència naval nortamericana estava recolzada per vàries bases aeronavals propenques.
Per un atre costat, la Marina Real Britànica va fonamentar la seua doctrina defensiva, ademés d'en la dissuasió nuclear, en la creació d'una alvançada flota de guerra antisubmarina. Esta es va basar en el desplegament de portaavions classe Invencible per a aeronaus STOVL (envolament curt i aterrisage vertical) i helicòpters Siga King especialisats en la busca i atac a submarins. Ademés s'incloïen fragates Type 23 en armament antisubmarino i un helicòpter embarcat que escoltava a la flota i realisava missions de patrulla.
Islàndia constituïa el millor lloc d'observació per a vigilar els moviments de la flota soviètica del Nort i un punt clau per a la protecció de la franja GIUK. Com a conseqüència, EE. UU. va establir la base aeronaval de Keflavik, i per mig de l'acort en Islàndia firmat en 1951 el contingent militar nortamericà desplaçat en Islàndia es convertia pràcticament en les forces armades islandeses o Icedefor (Iceland Defense Force). En Keflavik operava en els anys 1980 un esquadró de patrulla marítima (12 P-3C), un atre de caces F-15 (18 aparats) i un destacament d'AWACS I-3 Sentry. La marina i la força aérea d'Estats Units varen desenrollar una doctrina tàctica conjunta, els F-15 proporcionaven superioritat aérea per a permetre que els P-3 realisaren lliurement la guerra antisubmarina. Adicionalment els avions de patrulla marítima de l'OTAN basats en Keflavik i Escòcia pentinaven la zona buscant submarins en base en les senyes proporcionades per SOSUS i els bucs SURTASS.
La doctrina soviètica per a superar l'hipotètic bloqueig occidental incloïa la presència de submarins nuclears d'atac i avions de patrulla marítima de llarc alcanç com l'El teu-95. Per a contrarrestar el poder d'atac d'un submarí nuclear en l'Atlàntic Nort es va crear el sistema SOSUS, per a la localisació de submarins per mig d'hidrófonos. El 65 % de la força submarina soviètica, equipada en proyectils nuclears d'alcanç mig i llarc estava assignada a la flota del Nort. Per tant, era essencial per als russos poder creuar la zona sense ser detectats.
L'URSS va desenrollar diversos sistemes d'armes per a amenaçar la llínea de comunicacions marítima atlàntica, com els bombarders El teu-22M Backfire i submarins lanzamisiles antibuque classe Óscar.
A partir de finals dels anys 1970, els soviètics varen escomençar a centrar-se en protegir els seus SSBNs, creant els cridats «bastions», en els que bucs de superfície, avions de patrulla marítima i atres submarins protegien als submarins lanzamisiles, que en contar en missils de més alcanç ya no necessitaven acostar-se a les costes d'EE. UU. Ademés, es buscava impedir que els portaviones de l'OTAN pogueren atacar les bases de la península de Kola. Per tant, a finals dels 1980 l'OTAN va canviar l'estratègia en la zona a una més agressiva, buscant als soviètics en les seues aigües territorials. GIUK es va convertir en la llínea d'eixida de l'OTAN per a caçar submarins.
Bibliografia
Referències
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 10 de maig de 2016. Consultat el 24 de setembre de 2018.
- Este artícul conté una traducció derivada de «GIUK» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.