Anar al contingut

Francesc Macià

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Francesc Macià
Per a atres usos d'este terme vore Francesc Macià (desambiguación).

Francesc Macià i Llussà,[n. 1] que va firmar com Francisco Maciá fins als 55 anys[1][n. 2] (Villanueva i Geltrú, 21 de setembre de 1859-Barcelona, 25 de decembre de 1933),[6] va ser un polític i militar espanyol d'ideologia republicana i independentista catalana, tinent coronel del Eixèrcit de Terra, president de la Generalitat de Catalunya i un dels fundadors dels partits Estat Català i Esquerra Republicana de Catalunya; va ser succeït al front d'este últim per Lluís Companys despuix de la seua mort als 74 anys.

Biografia

Naixcut en Villanueva i Geltrú el 21 de setembre de 1859,[n. 3] als quinze anys ingressa en l'Acadèmia d'Ingeniers de Guadalajara. Termina la seua formació despuix de cinc anys i passa destinat com a tinent a Madrit en la secció de telegrafia. És destinat a Sevilla en el grau de capità (1882) i despuix a Lleida, a on aplega a tinent coronel. Es va casar en Eugenia Lamarca en 1888, filla de l'arquitecte i terratinent lleidatà, Agapito Lamarca Quintana. En 1896 el tinent coronel Macià es va presentar com a voluntari per a ser traslladat a Cuba,[1] solicitut que no va ser admesa. No obstant, va tindre que eixir de l'institució militar despuix de condenar l'atac d'alguns oficials de l'eixèrcit al semanari La Veu de Catalunya en 1905. Estos varen assaltar l'imprenta en la que s'elaborava el semanari a on s'havia publicat una caricatura que varen considerar vexatòria per als oficials destinats en Catalunya, la revista satírica el Cu-cut i just despuix l'emplaçament de la Lliga Regionalista. En lloc de prendre's medides contra els militars, se'ls va donar la raó i als autors de la caricatura se'ls va jujar per un tribunal militar, és dir, la Llei de Jurisdiccions. Este fet va dur a que es creara la Solidaritat Catalana, i Macià va escomençar la seua activitat política.

Inicis en política

Es presenta a diputat en les eleccions del 21 d'abril de 1907 en les llistes de la Solidaritat Catalana representant a Barcelona, obtenint escan en un gran èxit per a la seua coalició política (44 de 47 diputats de Catalunya). Pero en 1908, es retira de les corts.[8] El mateix any consta la seua participació en una concentració carlista en el poble de Butsènit d'Urgell, en la que oferiria la seua espasa de militar a la causa.[9]

Tornarà a ser elegit diputat en 1914, 1916, 1918, 1919, 1920 i 1923. En el Congrés es dedica inicialment a promoure la regeneració d'Espanya, encara que anirà esgolant-se cap al republicanisme. A finals de l'any 1918, va fundar la Federació Democràtica Nacionalista, una chicoteta formació nacionalista fonamentalment situada dins l'esquerra política, encara que no exenta d'afinitat en les huestes carlistas.[10] En juliol de 1922, va protagonisar la fundació d'una organisació paramilitar, Estat Català («Estat Català», EC).[11]

Dictadura de Cosí de Rivera

En setembre de 1923, despuix del colp d'Estat de Cosí de Rivera, es va exiliar en França.[12] Assentat inicialment en Perpinyà, junt en el seu secretari, el periodiste Antoni Puch Ferrer, es traslladarien a finals d'any a París,[13][14] previ pas per Châteauroux.[15] A principis de 1924, Macià va instalar les oficines de l'estat major d'Estat Català en la rue de Charles Duflos de Bois-Colombes, en les afores de París, juntament en Josep Brodes de la La La Costera, Ernest Dalmau, Antoni Puch Ferrer, i més vesprada, Ventura Gassol i Josep Carner i Ribalta.[16][17][18]

En octubre de 1925, va mamprendre un viage a Moscou per a recaptar ajuda de l'III Internacional, mantenint trobades en Grigori Zinóviev i Nikolái Bujarin, actuant com a intérpret Andreu Nin, pero sense aplegar a cap compromís.[16][21]

Macià en París en 1927

En 1926, en plena dictadura de Miguel Primer de Rivera va organisar una incursió armada de voluntaris —el denominat «complot de Prats de Molló»— per a invadir Catalunya des de França, provocar una insurrecció general i proclamar una república catalana; l'expedició, deficientemente preparada, no va aplegar a creuar la frontera franc-espanyola en ser detinguda per la Gendarmería francesa en Prats de Molló.[22] Açò li farà guanyar molta popularitat en Catalunya. Abortat el complot, Macià va ser detingut i desterrat a Bèlgica. Despuix de residir uns quants mesos en Brusseles, va entrar clandestinament en Argentina, a on va residir més de mig any. Despuix d'efectuar visites a les comunitats de catalans en Uruguai, Argentina i Chile, va aplegar a Cuba en agost de 1928.[23] En La Habana va fundar el Partit Separatiste Revolucionari de Catalunya, del com va ser president i en el que va estudiar per primera volta (en setembre-octubre de 1928) la possibilitat de constituir una República Catalana que adopte «com a forma de Govern la República tècnic-democràtica-representativa».[8]

Segona República

Caiguda la dictadura del general Primer de Rivera (giner de 1930), Macià retorna a Espanya el 22 de febrer de 1931. Va ser elegit diputat a Corts en 1931 (i més vesprada també en 1933). En 1931, Estat Català es va unir en el Partit Republicà Català de Lluís Companys i el grup L'Opinió per a fundar el nou partit Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), mantenint autonomia interna.

Acte d'homenage a Rafael Casanova en 1931 presidit per Francesc Macià
Fotografiat junt a Manuel Ainaud en 1932

El 14 d'abril de 1931, les eleccions municipals que varen dur a la Segona República espanyola també varen donar la majoria en Catalunya a ERC. El mateix dia, des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya,[24] Macià va proclamar la República Catalana en els següents térmens:

En nom del poble de Catalunya proclame l'Estat Català baix en règim d'una República Catalana, que lliurement i en tota cordialitat ansia i demana als atres pobles germans d'Espanya la seua colaboració en la creació d'una Confederació de pobles ibèrics oferint-els pels mijos que siguen de lliberar-se de la Monarquia borbònica. En estos moments fem aplegar la nostra veu a tots els pobles lliures del món, en nom de la llibertat, de la justícia i de la pau dels pobles. El president de la República Catalana, Francesc Macià[25]

La proclamació s'alvançava en algunes hores a la proclamació de la Segona República espanyola en Madrit.[8] El dia següent, 15 d'abril, Macià enviava «instruccions per a la proclamació de la república catalana als ajuntaments de Catalunya»[25]

Despuix de la proclamació, dirigents del carlisme català varen acodir a oferir la seua «colaboració patriòtica».[26]

La proclamació de la República Catalana per part de Macià va obrir un conflicte en el recent constituït Govern provisional de la República. Per a resoldre-ho, tres dies despuix, tres ministres del Govern provisional (Marcelino Dumenge, Nicolau d'Olwer i Fernando dels Rius) aplegaven a Barcelona per a negociar, alcançant un acort pel que Macià acceptava el compromís del Govern provisional de que presentaria en les futures Corts Constituents un estatut d'autonomia per a Catalunya:

Els tres ministres del Govern provisional de la República han confirmat de la manera més completa i absoluta, la seguritat del compliment del Pacte de Sant Sebastià i s'ha reconegut per tots els reunits la conveniència d'alvançar l'elaboració de l'Estatut de Catalunya» que, «una volta aprovat per l'Assamblea d'Ajuntaments Catalans, serà presentat, com a ponència del Govern provisional de la República i com a solemne manifestació de la voluntat de Catalunya, a la resolució de les Corts Constituents[8]

En la pràctica, despuix de les negociacions, Macià renunciava a la República Catalana i el Govern de Catalunya passaria a utilisar en avant la denominació de Generalitat de Catalunya.[27]

En la creació del parlament català, Macià va ser elegit diputat per dos circumscripcions diferents, Lleida i Barcelona ciutat, tenint que renunciar a una de les actes.[28] Va ser elegit president de la Generalitat en 63 vots a favor en el parlament català el 14 de decembre de 1932.[29] Es va mantindre en el càrrec fins a la seua mort en 1933. Durant el seu mandat, es varen produir alguns conflictes socials com la folga general de Barcelona de setembre de 1931. En la creació d'Estat Catalá va tractar d'ensamblar un ultranacionalisme compatible en un populisme d'esquerres.[30] Representant d'un nacionalisme radical perifèric, la seua figura va aplegar a ser presa coyunturalmente com a model per Ernesto Giménez Cavaller a l'hora d'elucubrar sobre la conformació d'un nacionalisme espanyol combatiu i fascistizante.[31] En canvi, durant el periodo de la Segona República, des de la perspectiva delliberalisme europeu, imbuido d'un oreig heròic, va tendir a ser vist com l'abanderat d'un moviment democràtic.[32]

Personalitat

Segons Cruells Pifarré, «era un home d'acció, més que de paraules. Era un home d'idees simples, d'ideologies polítiques sense especulacions filosòfiques, sense abstracció. En resum, sense cap preparació filosòfica o ideològica especial.»[33]

Decés

Macià va fallir d'una apendicitis aguda[34] el 25 de decembre de 1933 als setenta y cuatro anys d'edat.[35] Va ser substituït al front de la Generalitat de Catalunya per Lluís Companys. Durant la Guerra Civil, davant l'imminent triumfo del bando sublevat, Josep Tarradellas va manar a un funcionari a arreplegar el cor de Macià i dur-li-ho a l'exili i va comunicar a la família que, per a evitar profanació, el cos de Macià havia segut traslladat secretament de la seua tomba oficial al panteón Collaso Gil. En 1954 Tarradellas va ser nomenat president de la Generalitat en l'exili. Durant la Transició, Tarradellas va retornar a Espanya i la família li va reclamar el cor de Macià, ya que l'Ajuntament de Barcelona desijava realisar un acte solemne de la devolució del cor al sepulcro.[36] Es va procedir a l'exhumació del cadàver del panteón Collaso Gil pero es va descobrir que Macià no havia segut enterrat allí, lo que va provocar la profunda indignació de la família de Macià i de l'Ajuntament.[36] Despuix d'açò es va comprovar que, efectivament, el cos de Maciá es trobava en la seua tomba original.[36] Es va descobrir, ademés, que en la tomba de Macià el cor seguia allí, en lo que el supost cor de Macià que conservava Tarradellas era d'un individu desconegut.[37]

Vore també

Archius personals

Els archius personals de Macià es troben depositats en el CRAI Biblioteca Pavelló de la República de l'Universitat de Barcelona.[38] Consta de correspondència rebuda o escrita per Joan Agell, escrits de Joan Agell, documents del Centre Català de Nova York, documents i escrits diversos, i retallades de prensa.

Notes

  1. ↑ /frənˈsɛsk məsiˈa i λoˈsa/
  2. ↑ En publicacions de l'época: La Vanguardia (1932)[2] La Vanguardia (1936),[3] La Vanguardia (1936);[4] en Autonomia i integracía en la Segona República (1980)[5]
  3. ↑ Erròneament moltes biografies citen el 21 d'octubre del mateix any.[7]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Rivera Chamorro (2020). . ISBN 979-8690660024.
  2. ↑ «Els diputats electes per Barcelona-Circumscripció».La Vanguardia.
  3. ↑ «EN l'III aniversari de la mort de Francisco Maciá».La Vanguardia.
  4. ↑ «En honor de Francisco Maciá».La Vanguardia.
  5. ↑ Autonomia i integració en la Segona República, Edicions Trobe, p. 52. ISBN 84-7490-044-1.
  6. ↑ Grup Enciclopèdia Catalana (ed.): «Francesc Macià». L'Enciclopèdia.cat.
  7. ↑ Tubau i Garcia, 2009, p. 13.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 «El nacionalisme català».Anals de la Real Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques.76
    347–370.ISSN 0210-4121.
  9. ↑ (1958) Breu història delegitimisme espanyol, Madrit: Edicions Montejurra, p. 91.
  10. ↑ Ucelay-Dona Calç, 2006, p. 84.
  11. ↑ Ucelay-Dona Calç, 2006, p. 110.
  12. ↑ Sallés y Ucelay-Dona Calç, 1985, p. 446.
  13. ↑ «[1]».
  14. ↑ Carner i Ribalta, 2009, p. 67.
  15. ↑ González Calleja, 2010, p. 202.
  16. ↑ 16,0 16,1 «[2]» (en ca).
  17. ↑ Va mirar i Tuset, 2015, p. 370.
  18. ↑ Carner i Ribalta, 2009, p. 62.
  19. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Footnotes».
  20. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Footnotes».
  21. ↑ [19]; [20].
  22. ↑ Sueiro Seoane, 1992, pp. 385-386.
  23. ↑ Harrington, 2001, p. 109.
  24. ↑ La Vanguardia. 15 abril 1931, p. 6
  25. ↑ 25,0 25,1 «REPÚBLICA CATALANA. Decrets, nomenaments i ordres dictades pel president de la República Catalana, Francesc Macià, durant els dies 14, 15, 16 i 17 d'abril de 1931 (còpies) [Còdic de referència: ANC1-1-T-343]». Consultat el 2023-02-11.
  26. ↑ (1979) Carlisme i contrarrevolución en Espanya (1931-1939), Barcelona: Crítica, p. 70.
  27. ↑ Sembla que la fòrmula serà que en lloc de República catalana es denomine Generalitat, La Veu, 17 d'abril de 1931, p. 8.
  28. ↑ Pitarch, 2009, p. 80.
  29. ↑ Pitarch, 2009, p. 32.
  30. ↑ Payne, 2004, p. 18.
  31. ↑ Núñez Seixas, 2001, pp. 108-109.
  32. ↑ Núñez Seixas, 1992, p. 321.
  33. ↑ Cruells Pifarré (1971). Francesc Maciá.
  34. ↑ https://www.ara.cat/cronica/Lembalsamament-Macia_0_396560367.html
  35. ↑ Payne, 1993, p. 202.
  36. ↑ 36,0 36,1 36,2 Alfons Quinta i Enric Canals. El País.. «Tarradellas va ocultar a les autoritats i a la família elloc d'enterrament de Francesc Macià».
  37. ↑ Barraycoa, Javier (2011). Històries ocultades pel nacionalisme català. ISBN 9788492654390.
  38. ↑ «Inventari del fondo FP, Subsèrie Francesc Macià, del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona».Consultat el 2023-02-11.

Bibliografia

  • (2009) Memòries. De Balaguer a Nova York passant per Moscou i Prats de Molló, Viena Edicions. ISBN 978-84-8330-561-4.
  • (2001).«Agents of an Intersystem: Contributions of the Cuba-Based Diaspora to the Construction of the Nation in Galícia and Catalonia».Catalan Review.15(2)
95-114.
  • Recull de conferències 2012-2013/Debats de recerca. Societat Andorrana de Ciències.(núm. 6-7)
367-382.
311-334.ISSN 1130-2402.
  • (2001).«Proyectes alternatius de nacionalisació de masses en Europa Occidental (1870-1939), i la relativa influència de lo contingent».La transició a la política de masses.Universitat de Valéncia.Valéncia:
93-110.
443.
  • (2009).Institut d'Estudis Penedesencs.Villafranca del Panadés:(21)
12-16.ISSN 1698-3122.
159-206.
75-118.ISSN 1134-2277.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Francesc_Macià&oldid=1538962»