Fotometria CCD

La fotometria CCD és un mecanisme variants de la que dispon la fotometria per a determinar la magnitut dels diferents astres (estreles, planetas, galàxias...).

Encara que va començar la seua marcha a mitan dels anys 70, despuix de l'aparició del chip CCD, els primers models eren massa primitius i rudimentaris per al seu us astronòmic; el primer treball fotomètric aparegut va ser el titulat CCD Surface Photometry of Edge-On Spiral Galaxies (Bulletin of the American Astronomical Society, Vol. 8, p. 350), de l'any 1976.

La fotometria CCD, com el seu nom indica, està basada en l'us d'un chip com a receptor i quantificador de la llum rebuda. En tractar-se d'un semiconductor les medicions obtingudes es faciliten en format digital (dígits, unitats A.D.O.) i no analògic, com en el cas de la fotometria fotogràfica.

En el cas d'un chip CCD cal utilisar filtres que eviten la desigual sensibilitat a la llum del semiconductor (resposta espectral), en la qual cosa s'evita falsejar l'aspecte dels astres a medir.

L'us de filtres fotomètrics de certs colors, que pertanyguen a qualsevol dels sistemes fotomètrics definits (banda B, banda V, etc.), evita l'efecte selectiu del chip normalisant les medicions.

Abans de començar a extraure medicions fotomètriques de l'image presa, cal haver-la processat de bias, camp obscur i camp pla: en això podrem afirmar que tota la llum rebuda s'ha degut únicament a l'astre que desigem medir i no (com ocorreria si no es processara d'esta manera) al soroll de llectura de la cambra, rajos còsmics que hagen incidit per encert, llum espuria d'orige tèrmic o atres errors desconeguts.

Existixen dos tipos de fotometria: de síntesis d'obertura i fotometria diferencial; l'última és la més utilisada pels aficionats, ya que no requerix complicades transformacions ni càlculs que han de tindre en conte el color de les estreles de referència i chequeo, l'altura de les estreles sobre l'horisó local, la massa d'aire, etc.

L'us d'un chip CCD com a element digitalizador de l'image permet que es puguen seguir i estudiar una gran cantitat d'estreles distintes en una mateixa image: és el cas de capturar un cúmul obert (com pot ser M67) o un cúmul globular com M13. Utilisant una seqüència fotomètrica adequada i filtres de color (fotometria en banda V, per eixemple) és possible determinar les lluentors de les distintes estreles de l'image en una precisió de 0,001 magnituts.

Molt recentment (2004) s'ha publicat un estudi del cúmul M67 en el que s'han medit les magnituts de les seues estreles en una precisió de diezmilésimas de magnitut: (0.0001 magnitut); el treball en qüestió és A high relative precision color-magnitude diagram of M67 [1].

Existixen diferents programes per a la medició fotomètrica CCD: Astrometrica, Astroart, Maxim-DL són els més fiables, entre ells destaca Foques, ya que a la calitat contrastada de les seues mides unix una proposta d'unificació de método que ha contribuït a reduir substancialment la dispersió generada per eixe motiu.