Flores i Blancaflor

Floris ende Blancefloer

Flores i Blancaflor és una llegenda migeval entorn a una parella d'enamorats que va tindre un gran èxit des de mediats del XII i va ser traduïda i adaptada moltes voltes.

Testimonis

La versió més antiga en Occident és una versificaació francesa, Floire et Blancheflor, obra d'un trobador normando desconegut, de nom Robert d'Orbigny, que alguns pensen cal llegir com Robert de Orleáns; va poder haver conegut una versió oral de l'història en un pelegrinage a Santiago de Compostela, com va succeir en atres contes (La donzella Teodor o la Història de Clamades, per eixemple) o de boca d'algun dels monges gals implicats en la reforma monacal hispana. En tot cas era un clerc de preclara cultura llatina i va compondre la seua obra entre 1147 i 1150. Va tindre un èxit i una difusió formidable, pero va haver una atra versió francesa del XIII d'argument i llenguage més simple realisada sobre l'anterior, a fi de ser més accessible a un destinatari no cortesano, sino popular, menys galant i més aventurera i caballeresca.

La primera versió, més o menys lligada a l'història de Berta la dels grans peus, qui hauria segut filla d'esta parella i mare de Carlomagno, va inspirar una atra alemana, Floire und Blantscheflur, de Konrad von Fleck, i la baix alemana Flos unde Blankflos, la versió flamenca Floris ende Blancefloer de Diederic van Assende i una versió al anglés mig, Floris and Blaunchefleur, totes elles del XIII, aixina com atres versions escandinaves, entre les que es troba Flores och Blanzeflor en noruec antic, d'entre els sigles XIII i XIV, una islandesa i una atra danesa.

La versió francesa popular del XIII va inspirar una novela en grec bizantí, Florio i Platzia Flora, d'época Paleóloga, i l'italiana Il cantara vaig donar Fiorio i Biancifiore; la relació entre estos dos últims texts ha segut molt discutida. El conte era tan popular que Giovanni Boccaccio ho va adaptar lliurement i ho va incloure en prosa dins de la seua Filocolo (1349), a partir de la versió bizantina, incloent interminables discursos i detalls descriptivos. La versió espanyola, Flores i Blancaflor, impresa en 1512 i hui perduda, sembla provindre indubtablement del Cantara italià, encara que molts han especulat sobre l'existència d'atres versions anteriors.

Argument

Molt a grans traces i sense peripècies incidentales ni massa detalls, pot resumir-se aixina: dos jóvens, Flores, fill d'un rei musulmà, i Blancaflor, filla d'una captiva noble cristiana, naixen en el mateix dia i s'eduquen junts fins que el pare d'ell descobrix el seu amor i els separa, ya que tal relació no és convenient per al príncip. Pero com continuen enamorats decidix vendre-la a ella com a esclava i va a parar a l'harem del rei de Babilonia. Flores mamprén la seua busca i es fa amic del guarda del harem per a passar amagat en un cuévano de flors a la torre a on es troba el harem. Pero el rei de Babilonia descobrix als amants, i encara que al principi pensa matar-los, al final els perdona. Ells es casen, tornen al regne del jove i es convertixen ells i tots els seus súbdits al cristianisme.