Ferranti Mercury

Ferranti Mercury

La Ferranti Mercury va ser una computadora comercial dissenyada a mitan de la década de 1950 per Ferranti. Va ser la successora de la Ferranti Mark 1, a la que se li va agregar una unitat de punt flotant per a millorar el seu eixercite. Aixina mateix se li va millorar la confiabilidad reemplaçant la memòria de tubo Williams en memòria de núcleus magnètics i reemplaçant molts components valvulares per unitats de estádo sòlit. La computadora posseïa uns 2000 vàlvules (principalment del tipo péntodo CV2179/A2134, péntodo EL81 i tríodos dobles CV2493/ECC88), i 2000 diodos de germani. Es varen vendre dèneu unitats abans que Ferrante alvançara cap a nous models.

Història

Quan la Mark I va escomençar a funcionar en 1951, la seua confiabilidad era pèssima. La principal preocupació era la memòria de tambor, que es trencava molt a sovint. Per lo demés, la màquina tenia 4.200 vàlvules termiónicas, principalment péntodos EF50 i diodos, que devien ser reemplaçats constantment durant la seua operació. Els tubos Williams, amprats en eixa época com a dispositius de memòria aleatòria i registres, eren confiables pero requerien també o manteniment constant. Tan pronte com el sistema s'encenia, devia haver un equip de persones que solucionara els seus desperfectes.

Un equip d'ingeniers va decidir produir un sistema molt més chicotet i en millor efectivitat, transistorizada completament. Va funcionar per primera volta en novembre de 1953 i es creu que va ser la primera computadora completament transistorizada. Metropolitan-Vickers despuix la va fabricar per a venda comercial baix el nom de Metrovick 950, venent sèt d'elles.

Prototip: Meg

Un atre equip tècnic, que incloïa als principals dissenyadors de la Mark I, va escomençar a dissenyar una computadora molt similar a la Mark I original, pero reemplaçant les vàlvules utilisades com a diodos en diodos d'estat sóllido. En eixa época les computadores s'utilisava casi sempre en tasques científiques, per lo que varen decidir agregar una unitat de punt flotant per a millorar molt l'eixercite en este tipo de càlcul. La computadora deuria funcionar a 1 MHz, huit voltes més ràpida que els 125 kHz de la Mark 1, per lo que la varen batejar com "màquina megaciclo" i eventualment en el coloquial "Meg" (un nom de dòna).

Meg va funcionar per primera volta en maig de 1954. L'us de diodos d'estat sòlit va reduir la cantitat de vàlvules a més de la mitat, fent caure també els seus requeriments de potència elèctrica des dels 25 kW de la Mark I als 12 kW de la Meg. De la mateixa manera que la seua antecessora, Meg estava basada en una WORD curta de 10 bits, que combinava dos WORD per a formar una direcció de 20 bits i quatre per a conformar un integral de 40 bits. Açò era el resultat de les propietats físiques dels tubos Williams, que eren amprats per a fer huit llínees B, o en terminologia actual, registres acumulador/índex. Meg podia multiplicar dos integrals en uns 60 milisegons. L'unitat de punt flotant amprava tres WORD per a una mantissa de 30 bits, i una atra com un exponent de 10 bit. Podia sumar dos números de punt flotant en uns 180 microsegons, i multiplicar-los en 360µs.

Versió comercial: Mercury

Ferranti, que havia construït la Mark I per a les universitats, va continuar desenrollant el prototip Meg fins a conseguir el disseny Mercury. El canvi principal va ser reemplaçar els tubos Williams per memòria núcleu. Encara que de menor temps d'accés (en al voltant de 10 µs per a una WORD curta de 10-bit) el sistema no requeria casi manteniment, lo que era considerablement més important per als usuaris comercials. S'incorporaven 1024x40 bits de memòria núcleu, respalats per quatre tambors, cada u albergant 4096×40 bits.

La màquina podia córrer Mercury Autocode, un sistema de programació simplificat del tipo despuix descripto com a llenguage de programació d'alt nivell.

Gran part de l'informació del hardware de la Mercury i del sistema de programació Autocode s'inclou en un manual de autocode descargable.

La primera de les 19 computadores fabricades es va entregar en agost de 1957. L'Universitat de Mánchester va rebre una en febrer de 1958. Tant el CERN de Ginebra i l'Establiment d'Energia Atòmica en Harwell varen rebre les seues en 1958. L'Universitat de Buenos Aires va rebre una en 1960, la qual va ser batejada Clementina: la primera computadora per a fins científics en Argentina.