Febra de l'Nilo Occidental

Febra de l'Nilo Occidental

La febra de l'Nilo Occidental és una infecció viral transmesa típicament per mosquits. En aproximadament 80% de les infeccions, les persones tenen pocs síntomes o cap. Aproximadament 20% de les persones desenrollen febra, cefalea, bossades, o un sarpullido. En menys de 1% de persones, es presenten encefalitis o meningitis, associades en rigidea del coll, confusió o convulsions. La recuperació pot dur de semanes a mesos. El risc de mort entre els qui tenen el sistema nerviós afectat és aproximadament 10%.

El virus de l'Nilo Occidental (també conegut com WNV per les inicials del nom en anglés West Nile Virus) es propaga típicament per mosquits infectats. Els mosquits s'infecten en alimentar-se d'aus infectades. És infreqüent la transmissió del virus per transfusions de sanc, transplantes d'òrguens o de mare a fill durant l'embaràs, el naiximent o l'alletament. En atres condicions no es transmet entre persones. Les condicions d'alt risc per a esta malaltia inclouen l'edat de més de 60 anys i atres problemes de salut. El diagnòstic es basa típicament en síntomes i proves de sanc.

No hi ha vacunas per a humans. El millor método per a reduir el risc d'infeccions és evitar les picadures de mosquits. Açò es pot conseguir eliminant depòsits d'aigua estancada tals com a neumàtics vells, gavetes, aigüeres, i piscines. També pot ser útil l'us de repelent de mosquits, mosquiteros, toldillos, i evitar les àrees en presència de mosquits. Si ben no hi ha tractaments concrets, els analgésicos poden ser útils.

El WNV s'ha presentat en Europa, Àfrica, Àsia, Austràlia, i Amèrica del Nort. En els Estats Units s'informen mils de casos per any, a on la major part ocorren en agost i setembre. Puga ocórrer en brots de malaltia. El virus va ser descobert en Uganda en 1937 i detectat per primera volta en Amèrica del Nort en 1999. La malaltia severa també pot afectar a cavalls, i es dispon d'una vacuna per a estos animals. Un sistema de vigilància d'aus és útil per a la detecció primerenca d'un possible brot epidémico entre humans.Plantilla:TOC limit

Senyals i síntomes

Aproximadament un 80% dels infectats en el WNV no mostren síntomes i no són informats. Aproximadament un 20% de les persones infectades desenrollen síntomes. Estos varien en severitat, i escomencen aproximadament 3-14 dies despuix de la picadura. La majoria de persones en síntomes lleus de WNV es recuperen completament, encara que la fatiga i la debilitat poden durar semanes o mesos. Estos síntomes poden variar des de síntomes lleus com la febra, fins a síntomes severs com la paràlisis i la meningitis. Una infecció severa pot durar semanes i possiblement podria causar dany cerebral permanent (encara que és rar). La mort pot ocórrer si el sistema nerviós central està afectat per una malaltia severa. Condicions mèdiques, com el càncer i la diabetis, i l'edat (60 anys o major) aumenten el risc de desenrollar síntomes severs.

La cefalea pot ser un síntoma prominent de la febra per WNV, meningitis, encefalitis, meningoencefalitis, i pot estar o no present en el síndrome similar a la poliomielitis. Per lo tant, la cefalea no és un indicador útil d'una malaltia neuroinvasiva.

Causa

Virología

El WNV pertany al serotipo de antígeno de l'encefalitis japonesa. Les reconstrucció d'imàgens i la microscopía crioelectrónica revelen un virion de 45–50 nm cobert en una superfície de proteïna relativament plana . Esta estructura és similar a la del virus de dengue; abdós pertanyen al genus Flavivirus dins de la família Flaviviridae. El material genètic de WNV és un únic bri ARN de sentit positiu, en una llongitut d'entre 11.000 i 12.000 nucleòtits; estos genés codifiquen sèt proteïnes no estructurals i tres proteïnes estructurals. El bri de ARN està continguda en una nucleocápside format per blocs de proteïna de 12-kDa; la cápside està continguda dins d'una membrana derivada de l'amfitrió alterada per dos glicoproteína virals. S'ha observat que el virus de l'Nilo occidental es replica més ràpit i s'estén més fàcilment entre els pardals en presència de temperatures més altes; est és una de les vàries maneres en que un canvi climàtic podria impactar l'epidemiologia d'esta malaltia.

Transmissió

El virus de l'Nilo Occidental es manté en la naturalea alternant entre mosquits del genus Culex i certes espècies de pardals. Un mosquit (el vector) pica a un pardal no infectat (l'amfitrió), el virus s'amplifica dins del pardal, un mosquit no infectat pica al pardal i és infectat a la seua volta. Atres espècies com a humans i cavalls són infeccions incidentales, perque el virus no s'amplifica be dins d'estes espècies i ells estan considerats amfitrions terminals.

El método primer de propagació del virus de l'Nilo Occidental (WNV) és el mosquit femella. En Europa es va identificar als gats com a amfitrions del virus. Els vectores de mosquit importants varien segons l'àrea; en els Estats Units les espècies vector principals són Culex pipiens (est d'Estats Units Orientals, i àrees urbanes i residencials d'Estats Units al nort de 36–39°N), Culex tarsalis (mig oest i oest), i Culex quinquefasciatus (surest).

Transmissió vertical

La transmissió vertical, o siga la transmissió d'una malaltia viral o bacterial de la mare d'una espècie a la seua descendència, ha segut observat en varis estudis del virus de l'Nilo Occidental, en diferents espècies de mosquits, tant en el laboratori com en la naturalea. La progenie de mosquits infectada verticalment en autumne pot potencialment servir com a mecanisme per a que el WNV sobrevixca l'hivern, i iniciar aixina una transmissió horisontal enzoótica la primavera següent, si ben açò provablement juga un rol chicotet en transmissió en l'estiu i l'autumne.

Factors de risc

Els factors de risc independentment associats en el desenroll d'una infecció clínica en WNV inclouen un sistema inmunitario suprimit i pacients en història de transplant d'òrguens. Per a una malaltia neuroinvasiva els factors de risc adicionals inclouen major edat (>50+), sexe masculí, hipertensió, i diabetis mellitus.