Fábrica Textil Salvador García e Hijos
La fàbrica textil Salvador García i Fills o fàbrica textil Va escalar va ser una instalació industrial alcoyana de finals del sigle XIX, situada en la Rambla Baixa junt al riu Molinar i Riquer. Hui en dia, el conjunt d'edificacions que la conformaven han desaparegut, pero la seua història seguix sent mostra de la producció, costum i cultura valenciana, lligades a l'àmbit textil.
Història
Formació de la fàbrica
Al voltant de 1860, Salvador García Botí va conseguir reunir el capital suficient com per a comprar un terreny ubicat al costat de la fàbrica textil La Principal de Pascual Albors. S'accedia a elles per un camí de la Rambla Baixa denominat Camí al Batá de Pascual Albors.[1]L'instalació de Salvador García es va especialisar en la fabricació de pañería, en un grup de maquinària anglesa que funcionava en energia hidràulica facilitada per nòries mogudes per l'aigua. Es dedicaven a la tintura de borra, al cardado, la hilatura, el tisaje, repassat, perchado i acabament. En això, va ser la primera indústria textil alcoyana encarregada del cicle de fabricació complet.[1]
En un principi, l'indústria es va sustentar per la llabor dels fills de Salvador García, a saber, Salvador, Enrique i Rafael García Peidro. Varen escomençar a treballar des de jóvens; en finalisar l'escola, el seu pare els explicava els diferents processos de producció de panys i mantes. El coneiximent que varen adquirir va ser útil, fins a tal punt que als huit anys Enrique era capaç d'identificar la calitat i procedència de la llana en l'olfat. Tant Salvador com Enrique es varen ocupar del manteniment de la fàbrica fins a l'incorporació de Rafael, el germà en major nivell educatiu i dò de gents per a la venda. L'aportació i esforç dels tres germans va dur al descobriment d'una mescla entre llana i teixit de recuperació que abrigava molt i era de poc pes. La producció d'este material es va denominar Les lanillas García. Es va vendre per tota Espanya i inclús es va exportar durant la Primera Guerra Mundial a l'estranger, lo que va favorir els guanys a principis del sigle XX sent una de les indústries més reconegudes del territori valencià. Gràcies als beneficis d'esta época, varen poder contractar arquitectes com Vicente Pascual, discípul de Gaudí. Va crear la Casa Va escalar d'estil Sezession, actualment Conservatori de Música i Dansa d'Alcoy.[1]
En la finalitat de la Primera Guerra Mundial i l'inici de les folgues obreres que reclamaven horaris més assequibles, varen escomençar les primeres dificultats per a sostindre al sector textil. A pesar d'això, el descobriment de la tomba de Tutankamón en 1922 va propiciar tota una moda d'estampats egipcíacs que varen despuntar en èxit, ajudant a mantindre la fàbrica. Entre 1929 i 1936, com a conseqüència de la Gran Depressió, l'activitat industrial va disminuir considerablement i es va reduir en un gran número als operaris disponibles, provocant el clar descontent de la classe treballadora.[1] L'agravament de la situació va provocar forts conflictes obrers, fins al punt de fer esclatar una bomba en la Casa Va escalar, domicili de la família García.[2]
La fàbrica textil durant la Guerra Civil
En 1936, a partir de la Guerra Civil, la fàbrica, ara denominada Fills de Salvador García, es colectivizó. Va passar a mans del Comité Revolucionari d'Alcoy en el nom de Colectiva nº7. Els fills i nebots que treballaven per a la fàbrica varen poder continuar en ella en un salari en calitat de tècnics, fins que varen decidir exiliar-se a atres països en la finalitat de sobreviure. Un eixemple d'això va ser Santiago García, que va marchar al Sur de França, aixina com Roberto García, que va intentar escapar en ajuda d'uns companyers, pero varen acabar assessinant-ho per a poder furtar la seua fortuna. Durant el periodo bèlic, totes les fàbriques textils alcoyanes es varen dedicar exclusivament a produir panys que abastiren a l'eixèrcit de la Segona República, fins a l'arribada de la dictadura en 1939.[1]
La fàbrica textil durant la dictadura franquista
Entre 1939 i 1940 l'empresa va tornar a funcionar de forma independent al restant d'indústries textils d'Alcoy, en Enrique García com a president fins al seu decés en 1948.[1] En la falta de competència, per la poca importació durant l'autarquia econòmica, i l'exportació de producte als països en conflicte durant la Segona Guerra Mundial, els beneficis de la fàbrica varen prosperar poc a poc, a pesar de l'escassea de matèria primera i producció elèctrica. Es va renovar la maquinària i es va integrar a tot tipo de personal, que en ocasions migraba d'atres punts d'Espanya acusats per una desocupació crònica. La bonança va provocar que en 1950 un grup de treballadors creara el seu propi equip de fútbol, que competia en atres equips formats per obrers d'atres fàbriques. A partir d'esta década es produirà un descens en picat de les vendes, puix l'empresa no contava en la maquinària necessària per a realisar els nous teixits, com el tergal. Les subvencions i crèdits solicitats al govern franquiste varen ser en va.[1]
Finalment en 1965, davant una possible fallida, la propietat es va cedir a la Cooperativa Industrial Textil, Successors de Fills de Salvador García, formada per 165 dels seus treballadors. En recort de la seua dilatada història, en 1989, el camí que conduïa a les instalacions de la Rambla Baixa va passar a ser conegut com Carrer fàbrica d’Va escalar, malnom en el que va ser conegut Salvador García Botí, al que solien trobar, com de costum, assentat en l'escaló de la seua casa.[1]
Descripció del conjunt industrial
La fàbrica es va organisar a partir de pabellons independents que proporcionaven agilitat en la maniobra i reduïen la possibilitat d'incendi, un risc comú en l'época i que solia destruir les indústries per complet. El conjunt constava de dos naus per a la secció textil, de 12 x 36 m cada una. En l'extrem de dites naus es trobava un atre immoble destinat a la secció d'hilatura, que es va incendiar en els anys 60. L'edifici principal era una obra de mampostería de quatre plantes de 62 x 12 m. En la planta baixa se situaven els batanes junt als almagasens de matèries primeres i productes elaborats. En la zona oest es trobava la sala de calderes en una màquina de vapor i un generador arrematat per un fumeral.[3]
Els materials amprats en la seua construcció varen ser principalment pedra, ferro i fusta. Formalment parlant, concorda en els edificis industrials alcoyans propencs al riu Molinar, sobris i sense grans concessions sobre l'ornamentació. Era una arquitectura senzilla, en grans finestrals rectangulars que permetien l'entrada de llum solar, per a favorir l'activitat industrial per mig de l'allumenament natural. Solien ser impersonalizades, en ocasions en algun chicotet detall artesà-popular, sempre salvant distàncies en comparació a les estructures de les Manufactura Reals.[4]Al cap i a la fi, seguia el caràcter funcional-utilitari en tal d'aprofitar totes les capacitats de l'entorn per a la producció, pero sense abandonar la dignificació artística en la que el chicotet burgués desijava mostrar la seua autoritat socioeconòmica.[4]
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Fábrica Textil Salvador García e Hijos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.