Fàbrica de farina L'Esperança

Erro al crear miniatura:

Fàbrica de farina L'Esperança

La fàbrica de farina L'Esperança va ser fundada en Alcalà de Henares per Sergio Real Hernández en 1916, clausurant la seua activitat en 1988. Esta indústria electro-farinera va ser una de les primeres de les seues característiques instalades en Madrit, estava dissenyada en desenroll vertical distribuint les fases productives en distintes altures, a la manera de les fàbriques manchesterianas. Encara conserva el seu edifici neomudéjar i gran part del seu equipament original, per lo que està inclosa en el Catàlec del Patrimoni Industrial d'Espanya i ha segut declara Be d'Interés Cultural per la Comunitat de Madrit en la categoria d'Interés Industrial.

Història

Sergio Real Hernández.

La fàbrica de farina "L'Esperanza", d'Alcalà de Henares, va ser fundada en 1916 per Sergio Real Hernández, mestre harinero en experiència en la gestió de l'indústria del ram. Va estar recolzat per Roberto Schatzmann (representant de la casa suïssa de maquinària i molins Daverio-Henrici & Cie.) per a establir una de les primeres fàbriques electroharineras de la zona, sobre el solar de l'antiga "Central Elèctrica Complutense", pertanyent a la família Azaña, pròxim al traçat de la via ferroviària Madrit-Barcelona. L'edificació de l'immoble va ser encarregada al constructor madrileny Martín Llac Pérez, constituït per una fàbrica, un almagasén i una vivenda.

Per aquella época, en Alcalà hi havia quatre molins basats en l'aprofitament de l'energia hidràulica, esta nova fàbrica va supondre la transformació industrial farinera del sector, en amprar molins de cilindres que funcionaven per mig d'energia elèctrica. Este nou sistema mecanisat de trituraació i refinat de farines, denominat austrohúngaro, va ser difòs per la casa suïssa Daverio. Una atra ventaja, era evitar que este tipo d'instalacions s'ubicaren necessàriament en els caixers fluvials, passant a situar-se pròxims a les instalacions ferroviàries, per a favorir el transport i distribució dels seus productes.

La fàbrica va arrancar en una plantilla de sis empleats; i en molins de cilindres i plansichters (cernedors) de la marca Daverio, i en motors elèctrics i transformadors Oerlikon, de l'empresa Schindler i Behn. En 1917 es va ampliar la fàbrica comprant una parcela contigua. I per a 1919 s'havien edificat un sija, cocheres, nous almagasens i, una década despuix, la casa familiar que es conserva en l'actualitat. En 1921 es varen liquidar tots els deutes econòmics contretes en la construcció de les instalacions i posada en marcha de la producció. L'electrificació de la farinera era total, molent uns 12.000 kg diaris, aplegant a alcançar en la década dels anys 30 els 22 000 kg diaris, en una capacitat d'almagasenament d'1,5 millons de kg. Despuix del decés de Sergio Real, la fàbrica va continuar produint a càrrec dels seus hereus fins a la década dels anys 70, quan és adquirida per diversos particulars, cessant definitivament el seu funcionament en 1988.

Posteriorment va passar a titularitat municipal. En 1990 es va redactar un proyecte de rehabilitació per a transformar parcialment les seues instalacions en un complex educatiu, constituït per la "Escola Oficial d'Idiomes" i el "Centre d'Educació per a Adults Don Juan I" (en l'actualitat integrat en l'Escola Oficial d'Idiomes). La nau de molins seguix sense us pero en bon estat, i conserva gran part del seu equipament industrial original.

Edifici

Erro al crear miniatura:

Vivenda familiar de la Fàbrica de farina L'Esperança.

L'antiga fàbrica de farina L'Esperança es localisa en el núcleu urbà d'Alcalà de Henares, en la poma delimitada pels carrers Daoiz i Velarde (per a on està l'entrada), Infància, Andrés Llorente i Luis Astrana Marín (per la que aguaita la frontera de la nau de molins). En la parcela, junt als tres edificis de l'antiga fàbrica, se situen dos immobles contemporàneus dedicats a activitats culturals que formen part de l'Escola Oficial d'Idiomes, tots entorn a un pati central.

L'edifici industrial principal era la "nau de molins", per ser a on es desenrollava la totalitat del procés productiu. Ademés, es conserven atres dos construccions: el "almagasén", que reutilisa l'immoble de l'antiga Central Elèctrica Complutense, i la "vivenda familiar dels propietaris de l'empresa", que conta en un refugi subterràneu construït durant la Guerra Civil.

La nau de molins és un immoble d'estil neomudéjar de planta rectangular, de 32,54 per 8,70 metros, i altura repartida en sòtol, planta baixa, entreplanta i planta primera. Construït en fàbrica de rajola vist, en paraments conformats per mig d'un aparelle a tizón o l'espanyola. Conta en numerosos buits (finestres i accessos) en la frontera, coronats per llindars en arc de rajoles a soga o sardinel, necessaris per a la ventilació i allumenament interior. Dispon d'una coberta a dos aigües de teixixca àrap en hastials escalonats. Els voltons i columnes són de fundició; i de fusta noble, ben conservada, són el restant dels elements arquitectònics interiors.

L'espai es distribuïx en una planta baixa, des de la que s'accedix a tots espais de producció per mig d'escales de fusta. Es descendix al sòtol, a on es troba el sistema motriu. S'ascendix a l'entreplanta, en la que s'ubiquen els molins. I també a la planta primera, més diàfana que l'anterior, en la que s'ubiquen els plansichters i els sasores (empleats per al cernido de la farina) i part del sistema de empacado de la farina.

Vore també

• Fàbrica de farina Beco
• Fàbrica de Farina (Manzanares)
• Fàbrica de farina La nostra Senyora del Rosario
• Fàbrica de farina Rubio
• Molins d'Alcalà de Henares
• Patrimoni Cultural Immoble d'Alcalà de Henares
• Patrimoni Industrial d'Espanya
• Anex:Bens d'interés cultural de la Comunitat de Madrit