Extinció en ull de perdiu

La extinció en ull de perdiu és un tipo concret d'interferència lluminosa, exhibida per mineralés del grup de la mica quan s'examinen en llum polarisada creuada per mig d'un microscopi petrográfico. Estos minerals mostren un particular aspecte granular en intentar localisar el seu àngul d'extinció.

L'efecte és causat per les ferramentes de brot utilisades per a crear les seccions primes necessàries per a ser observades al trasluz. L'operació de brot altera l'alliniació dels plans d'exfoliació característics dels prims fulls de la mica. La superfície resultant, llaugerament rugosa, sofrix l'alteració de l'àngul d'extinció de la seua estructura cristalina, produint este particular tipo d'extinció. Ya que no és una característica natural de la mica, no és objecte d'estudi cristalográfico, encara que servix per a identificar fàcilment este mineral.

Micas comuns que exhibixen esta propietat són la biotita (incloent les varietats riques en magnesi com la flogopita) i la moscovita.

Etimologia:

La denominació fa referència a l'aspecte granular en nodos intercalados de les mostres, que recorda a la "Llabor de pasamanería que en el creuament dels fils forma uns nucs lenticulares" en la que definix el terme "ull de perdiu" el Diccionari de la Real Acadèmia.