Anar al contingut

Expulsió dels espanyols d'Amèrica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

L'expulsió dels espanyols d'Amèrica va ser l'emigració forçosa de la població civil espanyola sofrida durant la guerra i posteriorment durant la persecució i expulsió per les lleis dels nous estats en l'objecte de consolidar la seua independència.[1][2] Es va produir com a resultat de les mides preses contra ells pels Estats americans sorgits de les Guerres d'Independència Hispanoamericanes. Va ser un procés que es va estendre a nivell continental i que va tindre el seu orige en una série de raons polítiques, i que va estar dirigit en principi contra els individus que havien ocupat càrrecs en l'administració espanyola, per a després estendre's contra la població espanyola en general, baix acusacions diverses.[3][4]

Demografia dels espanyols peninsulars

[editar | editar còdic]

En un estudi recent es descriu els censos poblacionals recollits de el XIX sobre la població que va participar en els processos d'independències en Hispanoamèrica i descriuen el pes de cada ètnia en la població de l'Espanya americana. Aixina, hi havia prop de 35 millons de habitants en tota l'Amèrica espanyola en 1825. Eren indígenes casi 9 millons de persones, proporcionalment eren indígenes el 25%. Entorn al milló i mig eren criollos o espanyols, és dir blancs, i uns dos millons eren persones d'orige africà. En eixe any 1825 eren mestizos el 61% de la població hispanoamericana, és dir, una miqueta més de 22 millons de persones, i d'esta població mestiza, un milló eren afroamericanos.[5]


El vocable espanyols era un terme imprecís en esta época, i va ser amprat com a sinònim de persona blanca, es donava lo mateix al peninsular, al criollo o inclús a qualsevol europeu blanc.[6] Concorde a Alexander von Humboldt, la població blanca de procedència peninsular en les Índies espanyoles cap a 1800 era de 150 000 persones (a les que caldria sumar 2 900 000 criollos)[7] pero el historiador John Lynch sosté que la sifra real era sol de 30 000,[8][9][10] com a molt 40 000,[11] encara que admet que la sifra solament és una conjectura puix solament Mèxic oferix senyes confiables[10] (14 000 segons ell, la zona de major concentració).[9] Atres estudiosos parlen de 150 000 a 200 000 europeus entre quatre millons de blancs (per a una Hispanoamèrica de dèsset millons de habitants).[12] Francisco Antonio Carrasca diu que la població espanyola s'estima en 70 000 en Mèxic, 12 000 en Veneçola i menys de 6000 en Chile.[13] S'estima que en l'actual territori argentí havia de 3100 a 3500 «espanyols ABC»,[14] i en la seua capital entre 1570 i 3000.[15] En Llima es concentraven fins a 12 000.[16] Durant el XVIII, 53 000 espanyols varen emigrar a Amèrica, l'absoluta majoria varons d'Andalusia, Canàries i el nort espanyol, molts d'ells funcionaris imperials, religiosos, oficials militars i comerciants.[17] Prop de 20 000 varen fugir entre 1810 i 1826 des de l'Amèrica continental a Cuba i varen crear un fort sentiment proespañol.[n 1]


Segons Diego Fancs Arana, no hi havia més de 15000 espanyols en Chile en 1810, entre comerciants, flares, funcionaris i militars,[18] i inclús eixa sifra és considerada massa exagerada.[19] Per a comparar, s'ha considerat que en 1810 a penes hi havia 4500 espanyols (i atres 1500 estrangers) en tot el virreinato rioplatense.[20][21][22] Respecte de Colòmbia, Rosenblat va estimar en 12000 els espanyols residents en el seu territori per a 1811.[23]

Mèxic i Centroamérica

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Intents espanyols de reconquista de Mèxic.
Erro al crear miniatura:
Mapa de Mèxic cap a 1827.
Erro al crear miniatura:
Centroamérica a mitan de el XIX.


El 10 de maig de 1827 es va promulgar la llei d'ocupació, per la que cap espanyol de naiximent podria ocupar càrrec algun en l'administració pública, civil o militar. En agost es va propondre la primera llei d'expulsió de tots els espanyols sense excepció, en un determini de 30 dies, i la condició de poder traure del país únicament la tercera part dels seus bens. Jalisco va ser el primer lloc en posar-ho en pràctica donant un determini de 20 dies; ademés se'ls prohibia el dret a reunió. Atres estats varen prendre mides similars. Ya a nivell de tot el país es va promulgar el 20 de decembre de 1827 la primera llei d'expulsió dels espanyols, en 42 vots a favor i 13 en contra. En 1829 es va promulgar una segona llei d'expulsió.[24] A conseqüència d'eixes lleis, entre els anys 1827 i 1829 varen ser expulsats de Mèxic en raó del seu orige espanyol 7148 persones,[25] segons sifres de l'investigador nortamericà Harold Sims en la seua obra expulsión de los españoles de América. En 1830 quedaven menys de 2000 espanyols en eixa regió. Alguns d'estos conspiraven en els agents de Fernando VII en favor de la reconquista espanyola, ya que l'antiga Metròpoli es negava a reconéixer l'Independència. En 1836 les relacions millorarien en la firma, el 28 de decembre en Madrit, del Tractat definitiu de pau i amistat entre Mèxic i Espanya.[26]


La no acceptació de l'independència de Mèxic va produir severes conseqüències diplomàtiques entre abdós nacions. Els forts resentiment polítics de criollos i mestizos en contra dels espanyols varen generar una expulsió massiva de hispans peninsulars cap als Estats Units, Filipines, Cuba, Puerto Rico i Europa; entre els expulsats estaven els descendents de l'Emperador Agustín de Iturbide quan s'implanta el govern republicà. Els espanyols que varen canviar la seua nacionalitat, ho varen fer per conservar les seues vastes propietats com a facendes, finques, ranchos, a canvi de l'acceptació i reconeiximent del govern republicà i la negació de títuls nobiliarios. Estaven distribuïts per tot el territori nacional, des de les Californias fins a la Península de Yucatán. L'hispanitat seguia sent la base de l'identitat nacional en mig d'una població majoritàriament indígena, encara que al pas dels anys es va modificar la composició ètnica de la jove nació pel predomini del mestiçage. Els espanyols que obtinguen pensió, sòus de la federació o benefici eclesiàstic, gojaran la part que els corresponga segons dret, si s'establixen en algunes de les repúbliques o nacions amigues, en notícia de la seua existència o residència pels cònsuls d'esta, i ho perdran si passen als punts dominats pel rei d'Espanya.[27]

En 1856, va haver confrontacions entre mexicans i espanyols pel control de les propietats dels ingenis azucareros dels recent formats estats de Morelos i Guerrero, pròpiament en la regió de Terra Calenta. El conflicte va terminar en l'assessinat de ciutadans espanyols en la Facenda de Sant Vicente Chiconcuac i la Facenda de Dolores. El sentiment nacionaliste i antihispano dels mexicans va prevaldre davant els privilegis que tenien els espanyols peninsulars que havien permaneixcut en el país despuix del moviment independentiste per mantindre les seues propietats.[28]


Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «L'expulsió dels espanyols de Mèxic i el seu destí incert, 1821-1836».Universitat de Sevilla, Escola d'Estudis Hispà-Americans.
  2. ↑ González Pedrer (2017). País d'un sol home: El Mèxic de Santa Anna, Fondo de cultura econòmica. «l'expulsió dels espanyols, derivada de la necessitat de consolidar l'independència davant la conspiració d'alguns d'ells que no es resignaven a perdre el seu domini sobre el país»
  3. ↑ Cervera, César (21 de decembre de 2016): «La massiva expulsió d'espanyols d'Amèrica: l'infame història que va amagar l'independència», ABC.
  4. ↑ ICSH (29 de giner de 2018): «Espanyols expulsats d'Amèrica: l'atra cara dels processos independentistes del sigle XIX».
  5. ↑ «LA FALACIA DEL EXTERMINIO DE LA POBLACIÓN INDÍGENA EN HISPANOAMÉRICA (1492-1898)».Quaderns d'investigació històrica.
  6. ↑ Rosenblat, Ángel (2002). L'espanyol d'Amèrica, p. 283.
  7. ↑ Chaunu, 1972: 133
  8. ↑ Lynch, John (2003). "Els factors estructurals de la crisis: La crisis de l'orde colonial". En Història general d'Amèrica Llatina: la crisis estructural de les societats implantades. Tom V. París: UNESCO & Trotta, pp. 33. Direcció de Germán Carrera Dames & John V. Lombardi. Editat per María Carmen Espinosa Vilar. ISBN 9789233031548.
  9. ↑ 9,0 9,1 Bethell, 2000: 20
  10. ↑ 10,0 10,1 Lynch, John (1996). "El reformisme borbònic i Hispanoamèrica". En Agustín Guimera Ravira. El reformisme borbònic: Una visió interdisciplinar. Madrit: Consell Superior d'Investigacions Científiques, Mapfre & Editorial Aliança, pp. 39-40. ISBN 9788420628639.
  11. ↑ Bethell, 2000: 20; Blanning, 2008: 91
  12. ↑ Ferragut, 2012: 33
  13. ↑ Carrasca, Francisco Antonio (1957). L'Imperi Hispà cap a 1810 i la génesis de la seua emancipació. Santiago: Editorial Nascimento, pp. 45.
  14. ↑ García, 2000: 27
  15. ↑ García, 2000: 25
  16. ↑ Bákula, Juan Miguel (2002). Perú, entre la realitat i l'utopia: 180 anys de política exterior. Tom I. Llima: Fondo de Cultura Econòmica, pp. 41. ISBN 9789972952609.
    La senya més reveladora ho consigna Rubén Vargas Ugarte, S. J., ya que, dels 12,000 espanyols que vivien en Lima, despuix de l'instalació de la república i al final de l'influència de Monteagudo, solament quedaven 600.
  17. ↑ Lynch, 2003: 32. Entre 1765 i 1800 migraren a Amèrica 11 116 espanyols, un 86% hòmens.
  18. ↑ Fancs Arana, Diego (1886). Història general de Chile. Tom VII. Santiago: Rafael Jover, p. 428.
  19. ↑ Thayer Ojeda, Luis; Miranda, Guillermo E. (1989). Orígens de Chile: Elements ètnics, llinages, famílies. Santiago: Editorial Andrés Bell, p. 205.
  20. ↑ Ingeniers, José (1918). Sociologia argentina. Buenos Aires: Edicions L. J. Rosso, Tallers gràfics argentins, p. 464.
  21. ↑ Basant-se en Alexander von Humboldt, el historiador Ángel Rosenblat estimava que a penes hi havia 12000 espanyols i canaris en Veneçola en 1810: Rosenblat, Ángel (1954). Població indígena i el mestiçage en Amèrica, 1492-1950. Tom I. Buenos Aires: Nova, pp. 193-195.
  22. ↑ Rosenblat, Ángel (1945). La població indígena d'Amèrica: des de 1492 fins a l'actualitat. Buenos Aires: Institució cultural espanyola, p. 144.
  23. ↑ Rosenblat, 1945: 142
  24. ↑ Urquijo, Jesús Ruiz de Gordejuela (2006). L'expulsió dels espanyols de Mèxic i el seu destí incert, 1821-1836 (en és), Universitat de Sevilla. ISBN 978-84-00-08467-7.
  25. ↑ Sims, Harold (1985). L'expulsió dels espanyols de Mèxic, 1821-1828 (en és), Secretaria d'Educació Pública. ISBN 978-968-16-1880-3.
  26. ↑ Mexico (1878). Tractats i convencions conclosos i ratificats per la República mexicana: des de la seua independència fins a l'any actual : acompanyats de varis documents que els són referents (en és), Imprenta de Gonzalo A. Esteva.
  27. ↑ Dublán Manuel i José María Lozano. Llegislació mexicana colecció completa de les disposicions llegislatives expendidas des de l'Independència de la República 1876-1912. Docto. No.615
  28. ↑ Descontent llaurador i hispanofobia


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "n", pero no es trobà una etiqueta <references group="n"/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Expulsió_dels_espanyols_d%27Amèrica&oldid=1335596»