Experiment en un pardal en una bomba d'aire

Experiment en un pardal en una bomba d'aire

Experiment en un pardal en una bomba d'aire (en el seu idioma original, An Experiment on a Bird in the Air Pump) és un oli sobre llenç de 1768 realisat pel anglés Joseph Wright de Derby, que forma part d'una série d'escenes allumenades en vés-les dispostes per ell mateixa durant els anys 1760. És important senyalar que dita obra es va apartar de prèvies convencions pictòriques, en escenificar un tema científic d'una manera reverente, alguna cosa que estava reservat exclusivament a obres en connotacions històriques o religioses. En eixa época, el seu autor es empecinó en la representació artística tant de la Revolució Industrial com dels alvanços científics realisats durant l'Ilustració, la qual cosa es deu a que realisava les seues creacions principalment en la seua ciutat natal, Derby, la qual era un dels centres de la Revolució industrial. Encara que els seus contemporàneus varen calificar a les seues pintures com a insòlites, el seu estatus provinciano i temes elegits varen fer que l'estil mai fora àmpliament imitat. El quadro ha segut propietat de la National Gallery des de 1863, sent encara catalogat com una autèntica obra mestra de l'art britànic.

El llenç representa a un filòsof natural (precursor del científic modern) recreant un dels experiments en bomba d'aire de Robert Boyle, en el que un pardal es veu privat d'oxigen i és observat per un variat grup d'espectadors; estos mostren diverses reaccions, pero en la major part dels membres la curiositat científica supera a la preocupació pel pardal. cal destacar-se que la figura central mira cap a fòra de la pintura com si invitara a l'espectador a que participe en l'acontenyiment.

Context històric

Portada de l'obra de Robert Boyle New Experiments de 1660, en la que detalla cóm portar a terme este experiment.

En 1659, Robert Boyle va encarregar la construcció d'una bomba d'aire, en eixe llavors coneguda com «pneumatic engine» (màquina neumàtica), que actualment es coneix com bomba de buit. Encara que la bomba d'aire havia segut inventada per Otto von Guericke en 1650, el seu cost va dissuadir a la major part dels científics contemporàneus de construir-la. Boyle, fill del comte de Cork, no tenia tals preocupacions, i despuix de la seua construcció donó el model inicial de 1659 a la Royal Society i va fer que es construïren atres dos màquines, en nou disseny, per a us personal. A banda de les tres bombes de Boyle, provablement no hi havia més que atres quatre en els anys 1660: Christian Huygens tenia una en L'Haya, Henry Power devia tindre una atra en Halifax (West Yorkshire), i pot ser que hi haguera bombes en Christ's College de Cambridge i l'Acadèmia Montmor en París. La bomba de Boyle, que va anar en gran part dissenyada segons les seues especificacions i construïda per Robert Hooke, era difícil de manejar; de fet, les demostracions únicament podien portar-se a terme en presència de Hooke i, en freqüència, Boyle deixava que el primer realisara solament les mostres davant les audiències, que la seua sobrecogedora actitut resultava equiparable a la seua habilitat tècnica.

A pesar dels obstàculs a l'hora de manejar i donar manteniment a dites invencions, la seua construcció va permetre a Boyle realisar molts experiments relacionats en les propietats de l'aire, que més vesprada va detallar en la seua obra New Experiments Physico-Mechanicall, Touching the Spring of the Air, and its Effects (Made, for the Most Part, in a New Pneumatical Engine), açò és, «Nous experiments físic-mecànics, en relació en la font de l'aire, i els seus efectes (fets, en la seua major part, en una nova màquina neumàtica)». Ahí, va descriure en gran detall els quarantatrés experiments que va portar a terme, en ocasions assistit per Hooke, sobre l'efecte de l'aire en varis fenomens. Boyle va comprovar les conseqüències de l'aire «enrarit» en la combustió, el magnetisme, el sò i els barómetros, examinant d'igual manera els efectes de la pressió atmosfèrica incrementada sobre vàries substàncies. Ademés, va incloure un parell d'experiments fets en criatures vives: en el «Experiment 40» va demostrar l'habilitat dels insectes de volar en una pressió atmosfèrica reduïda, mentres que el dramàtic «Experiment 41» va provar que els sers vius necessiten l'aire per a poder sobreviure. En este intent de descobrir la raó del «per qué la respiració és tan necessària per als animals, de tal forma que la naturalea els ha equipat en pulmons», Boyle va portar a terme numerosos intents durant els quals va colocar numerosos sers, incloent pardals, rates, anguiles, serps i mosques, en el recipient de buit, per a aixina estudiar les seues reaccions conforme l'aire era extret. Ací, descriu una torruana ferida:

[…] durant un temps el pardal va aparentar tindre suficient vitalitat; pero davant una major extracció d'aire, va començar a manifestar signes de deslucimiento i malaltia, i molt poc despuix la varen dominar convulsions tan violentes i irregulars, com és normal observar en les aus de corral, quan se'ls retortilla el pescuezo: en el cas del pardal, este es va tirar dos o tres voltes, i va morir en el pit cap a dalt, el cap cap a avall i el coll torçut.

Para quan Wright va pintar Experiment en un pardal en una bomba d'aire, en 1768, les bombes d'aire ya eren un instrument científic corrent, i «conferenciants sobre filosofia natural» –per lo general, més hòmens d'espectàcul que científics– realisaven a sovint el «experiment de l'animal en la bomba d'aire» com el número central de la seua actuació pública. Estes proves eren realisades a sovint en ajuntaments i alguns atres edificis llarcs, para l'accés dels quals es requeria adquirir les entrades corresponents, mentres que en atres ocasions eren reservats per societats, o simplement eixecutats en les llars de la gent adinerada, este últim sugerit en les peces de demostració de Wright. Un dels conferenciants més notables i respectables era James Ferguson, un astrònom escocés i provable conegut de Wright –abdós eren amics de John Whitehurst–, qui va percebre que a sovint s'usava un «lungs-glass» en l'interior del qual yacer una chicoteta cámara en lloc de l'animal, ya que usar un ser viu era «massa espantós per a tot espectador que tinguera el mínim grau d'humanitat».

Quadro

Antecedents

Tres persones veent el «Gladiador» la llum d'una vés-la (1765).

Un filòsof dona una lliçó sobre el planetari de taula (1768).

En els seus inicis com a pintor, Wright es va concentrar en els retrats; per a 1762, ya era un complet retratiste, i el seu retrat grupal James Shuttleworth, la seua esposa i filla, realisat en 1764, és considerat com la seua primera obra mestra verdadera. Benedict Nicholson sugerix que va rebre l'influència de Thomas Frye; en particular per les díhuit mediatintas de tamany bust que Frye va completar just abans de la seua mort, en 1762. Es creu que, molt provablement, varen ser les imàgens a la llum de la vela de Frye lo que va dur a Wright experimentar en peces temàtiques. El primer intent de Wright, Una jove llegint una carta a la llum d'una vela en un jove mirant per damunt del seu muscle de 1762 o 1763, és un acostament al gènero, pero poc complicat. L'obra Experimente en un pardal en una bomba d'aire forma part d'una série de nocturns a la llum de la vela que va produir entre 1765 i 1768.

A pesar de que existia una llarga història de pintures en escenes allumenades per veles en l'art occidental, encara seguix sent incert la senya de quines pintures va poder haver observat Wright per a realisar la seua obra oposta als quadros impresos, degut a que en eixes dates no va realisar cap viage a l'estranger. Nicolson, que va realisar estudis tant de Wright com d'atres pintors d'este tipo d'escenes, entre ells els caravaggistas holandesos de Utrecht, va concebre les seues pintures, d'entre les més grans en l'estil, havien influenciat al primer. No obstant, Judy Egerton es va preguntar si va poder haver vist alguna, preferint com a influències els menuts quadros del «pintor fi» Godfried Schalcken (1643–1706), la reputació del qual era molt major a principis de el XVII que en dates subsecuentes. Este havia treballat en Anglaterra des de 1692 fins a 1697, i vàries de les seues pintures poden situar-se en coleccions angleses en els temps de Wright. Encara que era el principal expert en els que escrivien en anglés, Nicolson no va sugerir que Wright sabia dels temes religiosos en la narrativa del gènero de XVII de Georges de la Tour i Trophime Bigot, els quals, en la seua serietat, són els treballs més propencs a Wright en ser allumenats solament per veles. The Dutch painters' works and other candlelit scenes by 18th-century English painters such as Henry Morland (father of George) tendiu instead to exploit the possibilities of semi-darkness for erotic suggestiveness. Some of Wright's own later candlelit scenes were by no means as serious as his first ones, as seen from their titles: Two Boys Fighting Over a Bladder and Two Girls Dressing a Kitten by Candlelight.

La primera de les seues obres mestres en llum de vela, Tres persones mirant al «Gladiador» a la llum de la vela, la va pintar en 1765, i mostrava a tres hòmens estudiant un model del «Gladiador Borghese». El Gladiador era molt admirat; pero el seu següent quadro, Un filòsof impartint una conferència en el planetari, en el que es posa una llàntia en lloc del Sol (normalment conegut en el nom abreviat de Un filòsof donant una conferència en el planetari o El planetari) va causar sensació, puix va substituir el tema clàssic com a centre de l'escena en un de naturalea científica. La representació de Wright de la sorpresa que produïen els «milacres» científics va marcar una ruptura en tradicions prèvies en les que la representació artística de semblants maravelles estava reservada a acontenyiments religiosos, ya que per a Wright les maravelles de l'época tecnològica inspiraven tanta sorpresa com els temes de les grans obres religioses.

Una crítica anònima de l'época va cridar a Wright «un geni molt gran i infreqüent en una manera molt particular». El planetari va ser pintat sense un encàrrec, provablement esperant que fora comprat per Washington Shirley, quint comte Ferrers, un astrònom aficionat qui tenia un planetari propi, i en qui es quedava Peter Pérez Burdett, amic de Wright, quan estava en Derbyshire. Es creu que estan representats en el quadro tant Burdett com Ferrers, Burdett prenent notes i Ferrers assentat en el seu fill prop del planetari. Ferrers va comprar el quadro per £210, pero el sext comte ho va vendre en subasta, i ara ho conserva el Museu i Galeria d'Art de Derby.

Detall

A continuació, en 1768, va realisar Experiment en un pardal en una bomba d'aire, contrastant l'experiment carregat d'emoció en l'ordenada escena de El Planetari. El quadro, que medix 183 per 244 centímetros, mostra a una chicoteta cacatúa aleteando en pànic a l'hora que l'aire és llentament sostret del recipient de buit per la bomba. Els testics mostren diverses emocions: les chiquetes apareixen esglayades, una d'elles mira en preocupació el destí del pardal, mentres que l'atra està massa trista per a observar, es tapa els ulls en la mà i és reconfortada pel seu pare; un cavaller medix el temps de l'experiment, desapasionadament, i al seu costat un chic mira en interés; un atre cavaller, a la dreta del quadro, mostra una actitut pensativa, mentres que els jóvens nóvios de l'esquerra del quadro estan ocupats només l'u de l'atre, tan absortos en el seu assunt amorós que no atenen al experimenteo. El científic mira directament fora del quadro, com si desafiara a l'espectador a jujar si deu continuar l'extracció d'aire, matant al pardal, o si l'aire deu ser repost i la cacatúa salvada. Salve per part de les chiquetes, es mostra molt poca simpatia cap al pardal; David Solkin sugerix que els personages del quadro mostren la desapasionada indiferència de la naixent societat científica. Els individus estan preocupats un per l'atre: el pare per les seues chiquetes, el jove per la chicona, pero l'oix de la cacatúa només provoca un estudi cuidadós. A un costat del chic al fondo, la gàbia buida de la cacatúa pot vore's sobre la paret, i per a emfatisar més el drama no està clar si el chic està baixant la gàbia en la polea per a permetre que el pardal torne a ella despuix de l'experiment o pujant la gàbia una atra volta estant segur de la mort del seu ocupant. També s'ha sugerit que podria estar corrent les cortines per a bloquejar la llum de la lluna plena. O podria estar retirant les cortines per a deixar entrar la llum de la lluna plena.

Un estudi previ mostra al científic en una pose més ferm. El pardal ací era un pardal cantor comú.

Jenny Uglow creu que el chiquet reflectix la figura en l'últim gravat de William Hogarth Les quatre etapes de la crueltat en senyalar l'arrogància i crueltat potencial de l'experiment, mentres que David Fraser també veu les similituts de composició en el públic agrupat al voltant d'una demostració central. La postura neutral del personage central i les ambigües intencions del chiquet de la gàbia varen ser abdós idees tardanes: un primer estudi, descobert en la part posterior d'un autorretrato, omet al chiquet i mostra al filòsof de la naturalea consolant a les chiquetes. En este esbós és obvi que el pardal sobreviurà, i d'esta manera a la composició li falta la força de la versió final.

La cacatúa devia ser rara en aquella época, puix és un pardal no ben conegut fins a més tarde quan va ser mostrat en les ilustracions dels viages del capità Cook en els anys 1770. Abans del viage de Cook, s'havien importat estos pardals en chicotet número per a decorar les cases de rics empresaris industrials. Wright havia pintat una cacatúa en 1762 en casa de William Chase, representant-ho tant en el seu retrat de Chase i la seua esposa (El senyor i la senyora Chase) com en un estudi separat, El Loro. En seleccionar un pardal tan rar per a este sacrifici científic, Wright no només va triar un subjecte més dramàtic que el lungs-glass, sino que potser estava prestant una declaració sobre els valors de la societat en l'época de l'Ilustració.

Sobre la taula hi ha atres peces d'equip que el filòsof de la naturalea hauria usat durant la seua demostració: un termómetro, un apagavelas i un corcho, i prop de l'home assentat a la dreta hi ha un parell d'hemisferis de Magdeburgo, que podrien haver-se usat en la bomba d'aire per a demostrar la diferència en pressió eixercida per l'aire i un buit: quan l'aire va ser tret d'entre els dos hemisferis era impossible separar-los. La bomba d'aire en sí està representada en gran detall, un fidel document dels dissenys usuals en l'época. Lo que sembla ser un cràneu humà en un gran bol de cristal ple de líquit no seria una peça normal en l'equip; William Schupbach sugerix que tant el cràneu com la vela, que presumiblement està allumenant el bol des d'arrere, formen una vanitas—els dos símbols de mortalitat reflectirien la lluita de la cacatúa per la vida.

Estil

Erro al crear miniatura:

El senyor i la senyora Thomas Coltman podien haver segut el model per als dos amants.

Archiu:Wright-Frye.jpg

Figures en mediatinta (esquerra) que es creu que varen inspirar les de Wright (dreta).

Archiu:Fryewright.jpg

Dibuix a tiza de Frye (esquerra) va ser òbviament l'inspiració per a este observador (dreta).

La poderosa font central de llum crea un efecte de claroscuro. Eixa única llum dona a l'obra un gran realisme, en un estil que recorda a Caravaggio. Ha segut descrita com «tan lluent que només podia ser la llum de la revelació». L'única font de llum està enfosquida darrere del bol sobre la taula; apareix una miqueta del cristal d'una llàntia a un costat, pero David Hockney ha sugerit que podria haver sulfur en el propi recipient, que seria l'única font de llum, molt potent, més que la que podrien oferir una vela o una llàntia d'oli. En l'estudi previ, es veu clarament un portavelas, i la flama es reflectix en el bol. Hockney creu que molts dels Antics mestres usaven equips òptics que els ajudaven en les seues pintures, i sugerix que Wright podia haver usat lents per a transferir l'image al paper més que pintar-la directament al natural, puix creu que la forma de les ombres provocades per l'allumenament haurien segut massa complicades per a que Wright les captara en tanta precisió sense ajuda.

La Bomba d'aire de Wright era inusual, en el sentit de que representava arquetips més que persones concretes. S'han sugerit varis models per a les figures. Els jóvens amants serien Thomas Coltman i Mary Barlow, amics de Wright, a qui més vesprada va pintar en El senyor i la senyora Coltman despuix del seu matrimoni en 1769; s'ha sugerit que Erasmus Darwin seria l'home que cronometrava l'experiment, en la part esquerra de la taula, i John Warltire, a qui Darwin havia invitat per a que ho ajudara en alguns experiments de bomba d'aire en la vida real, personificaría al filòsof de la naturalea; pero Wright mai va identificar a cap dels personages o va sugerir que estigueren basats en persones reals. En El planetari, tots els personages s'han identificat llevat el filòsof, qui té certa semblança física en Isaac Newton pero diferix lo suficient com per a fer impossible una identificació segura. Particularment cridaner és la semblança entre la mediatinta de Frye titulada Retrat d'un jove de 1760–1761 i la figura del chic en el seu cap ladeada mirant fijament al pardal. En 1977, Michael Wynne va publicar un dels dibuixos a tiza de Frye d'al voltant de 1760, Un vell recolzant-se en un bastó, que és tan semblat a l'espectador en primer pla a la dreta del quadro de Wright que és impossible que Wright no ho hi haja vist. Hi ha atres rastres de l'estil de Frye en el quadro: inclús la figura del filòsof natural té elements de l'obra de Frye Figura en vela. Encara que Henry Fuseli més vesprada també desenrollaria l'estil de l'obra de Frye no hi ha cap evidència de que haja pintat res semblat fins a principis de la década de 1780. Aixina que, encara que ya havia estat en Anglaterra al temps de la producció de la Bomba d'aire, és poc provable que influïra en Wright.

Els quadros científics de Wright varen adoptar elements de la tradició de la pintura d'història, pero els faltava l'heròica acció central típica d'eixe gènero. Encara sent innovadors, es consideraven que eren peculiaritats de Wright, l'estil únic de les quals ha segut explicat de moltes maneres. S'ha remarcat l'estatus provinciano de Wright i les seues relacions en la Societat Llunar, aixina com la seua associació íntima i simpatia pels alvanços de la Revolució industrial en vies d'expansió. Atres crítics han destacat un desig de capturar una instantànea de la societat de l'época, en la tradició de William Hogarth, pero en una postura més neutral que carix de la mordaz sàtira de l'obra de Hogarth.

Referències

• Boyle, Robert (2003). Works of the Honorable Robert Boyle, Kessinger Publishing, p. 740. ISBN 0-7661-6865-4.
• Brooke (1991). Science and Religion: Some Historical Perspectives (Cambridge Studies in the History of Science), Cambridge University Press, pp. 434. ISBN 0-521-28374-4.
• Egerton, Judy (1990). Wright of Derby, Tate Gallery, p. 296. ISBN 1-85437-037-5.
• Harrison, James (2006). Farthing, Stephen (ed.). 1001 Paintings You Must See Before You Die, London: Quintet Publishing Ltd, pp. 960. ISBN 1-84403-563-8.
• Hockney (2001). Secret Knowledge: Rediscovering the Lost Techniques of the Old Masters, New York: Studio Books. ISBN 0-670-03026-0.
• Jardine (2004). The Curious Life of Robert Hooke, HarperCollins. ISBN 0-06-053897-X.

• Nicholson, Benedict (1968). Joseph Wright of Derby, The Paul Mellon Foundation for British Art Patheon Books.
• Solkin (1994). «ReWrighting Shaftesbury: The Air Pump and the Limits of Commercial Humanism», John Brewer (ed.). Early Modern Conceptions of Property (Consumption & Culture in 17th & 18th Centuries), Routledge, an imprint of Taylor & Francis Books Ltd, pp. 599. ISBN 0-415-10533-1.
• Uglow, Jenny (2002). The Llunar Men, London: Faber and Faber, pp. 588. ISBN 0-571-19647-0.