Especificidad (epidemiologia)

Possibles resultats que s'obtenen despuix de fer una prova diagnòstica.

La especificidad d'una prova és la provabilitat de que un subjecte sà tinga un resultat negatiu en la prova. La especificidad és el percentage de verdaders negatius o la provabilitat de que la prova siga negativa si la malaltia no està present. Els falsos positius són subjectes sans diagnosticats com a malalts.

$Especificidad = \frac{V N}{V N + F P}$

A on VN, serien els verdaders negatius; i FP, els falsos positius.

Per això a la especificidad també se li denomina fracció de verdaders negatius (FVN). En la especificidad lo que es detecta són els individus sans. Per eixemple, si en una prova volem que les persones que no tinguen SIDA no donen resultats positius, eixa prova deu tindre un 99% d'especificidad. Aixina, tan sol un 1% del total es correspondran en falsos positius.

No obstant, cada prova tindrà major o menys percentage tant en especificidad (SP) com en sensibilitat (SE) depenent del seu punt de cort. Lo ideal seria que no es solapasen i en fer un test solament obtinguérem verdaders positius (malalts) i verdaders negatius (sans) pero no és aixina, per lo que sempre hi haurà individus que ixquen positius pero no tinguen la malaltia i viceversa. Per això lo important és per a cada malaltia i cada tipo de test, vore qué podem despreciar o qué és més important considerar i posar el punt de tall en el seu lloc just.

Per a seleccionar un punt de tall adequat, podem ajudar-nos de les curves de rendiment diagnòstic conegudes com curves ROC (de l'anglés, Receiver Operating Characteristic). En elles es representa la sensibilitat de la tècnica diagnòstica front el valor que s'obté en restar-li la especificidad a l'unitat (1-especificidad). L'àrea baix la curva obtinguda oscila entre un valor de 0,5 (no discrimina entre un malalt i un fals positiu) i 1 (test diagnòstic perfecte), sent acceptable un valor de 0,8. Sabent açò, podem jugar en els valors d'especificidad i sensibilitat fins a validar la nostra tècnica diagnòstica.

En diagnòstic clínic, quan el valor d'especificidad supera el 80%, es considera bona.^{cita requerida}

Per regla general, s'elegix una prova molt específica quan preferixes obtindre falsos negatius en lloc de falsos positius, és dir, necessites assegurar-te de que el pacient té realment la malaltia. Açò es dona en el cas de que la malaltia siga greu i pràcticament incurable per lo que des del punt de vista sanitari i sicològic és important saber que no es patix la malaltia, ya que un resultat positiu fals supon un trauma econòmic i sicològic per al subjecte. Per eixemple, una prova per a detectar una malaltia que implique una operació, és imprescindible assegurar-se de que el pacient està malalt i necessita l'operació, per a no operar a un pacient sà.

Cal tindre en conte que la taxa de verdaders negatius pot estar sobrevalorada, ya que per a calcular la especificidad s'ampra una població d'estudi molt ben definida i clarament dividida entre malalts i sans. No obstant, en la realitat l'espectre de la malaltia pot ser major i la especificidad "real" serà menor de l'esperada. Els paràmetros que nos indiquen realment l'eficàcia del test aplicat a cada població són els Valors predictius.

Vore també

Este artícul conté una traducció derivada de «Especificidad (epidemiología)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.