Ensaig metalúrgic


Un ensaig metalúrgic és un anàlisis de composició d'un mineral, metal o aleació.
Alguns métodos d'ensaig són adequats per a matèries primeres; uns atres són més apropiats per a productes terminats. Els metals preciosos en bruto (lingots) són analisats per una oficina d'ensajos. L'argent s'analisa per titulació, l'or per cupelació i el platí per espectrometria d'emissió òptica de plasma acoplat inductivamente (ICP OES).[1][2] Els artículs de metal o joyeria de metals preciosos s'identifiquen en freqüència (segons els requisits de les lleis del lloc de fabricació o del lloc d'importació). Quan siga necessari per a ser contrastats, semi-acabats artículs de metals preciosos d'art o joyes passen a través dels canals oficials d'ensaig a on s'analisen o va ensajar el contingut de metal preciós. Mentres que diferents nacions permeten una varietat de finuras llegalment acceptables, el ensayador en realitat està provant per a determinar si la finura del producte complix en l'afirmació o afirmació de finura que el fabricant ha afirmat (generalment en marcar un número com 750 per a or de 18 k) en l'artícul. En el passat, l'ensaig es va portar a terme utilisant el método de la pedra de toc, pero actualment (en la majoria dels casos) es realisa utilisant fluorescència de rajos X (XRF). S'usa XRF perque este método és més exacte que la prova de la pedra de toc. El método d'ensaig més exacte es coneix com a ensaig de fòc o cupelació. Este método és més adequat per a l'anàlisis d'existències de lingots i or en lloc d'obres d'art o joyes, ya que és un método completament destructiu.
Pedra de toc
L'antic método de la pedra de toc és particularment adequat per a la prova de peces molt valioses, per a les quals el mostreig per mijos destructius, com raspat, cort o trepat, és inacceptable. El contacte de l'artícul es realisa en una pedra especial, tractada en àcit i el color resultant en comparació a les referències. Ret sílex radiolarian o silíceo negre pissarra s'utilisen per a vore la resultant tractada consecutives de la mostra.[3] Les diferències en el contingut de metals preciosos tan chicotetes com 10 a 20 parts per mil a sovint es poden establir en confiança per la prova. No està indicat per al seu us en or blanc, per eixemple, ya que la variació de color entre les aleacions d'or blanc és casi imperceptible.[3]
Fluorescència de rajos X
La moderna fluorescència de rajos X és també una tècnica no destructiva que és adequada per als requisits d'ensaig normals. Per lo general, té una precisió de 2 a 5 parts per mil i és ideal per a superfícies relativament planes i grans. És una tècnica ràpida que pren aproximadament tres minuts, i els resultats poden imprimir-se automàticament per computadora. També medix el contingut dels atres metals d'aleació presents. No obstant, no està indicat per a artículs en tractament químic de superfície o galvanoplàstia.
El procés per a l'ensaig de fluorescència de rajos X implica la fusió del material en un forn i l'agitació per a obtindre una mescla homogénea. A continuació, es pren una mostra del centre de la mostra fosa. Les mostres es prenen típicament usant un tubo de pin de buit.[4] Després, la mostra s'analisa per mig d'espectroscòpia de fluorescència de rajos X. L'ensaig metalúrgic generalment es completa d'esta manera per a assegurar que es realise un ensaig precís.
L'ensaig de Fluorescència de rajos X no és tan precís com el de fòc, pero depén de l'espectrómetro utilisat, pot conseguir resultats dins de l'1 per cent.
Referències
- ↑ El procés de marcage
- Archivat el 29 de maig de 2010 archivat en Wayback Machine. . La companyia dels orfebres
- ↑ WaarborgHolland, Europe's No. 1 Assay Office
- Archivat el 20 de febrer de 2008 archivat en Wayback Machine. . waarborg.nl (holandés)
- ↑ 3,0 3,1 Wälchli, Walo(1981).«Touching precious metals».Gold Bulletin.14(4): 154.doi:10.1007/BF03216559.
- ↑ «How refiners assay precious metal scrap». goldealers.co.uk (19 de juny de 2013).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ensayo metalúrgico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.