El rei Lear

El rei Lear

El rei Lear (títul original en anglés: The Tragedy of King Lear, La tragèdia del Rei Lear) és una de les principals tragèdias de William Shakespeare. Va ser escrita en el seu tercer periodo, va començar la seua redacció en l'any 1603 i va ser representada per primera volta a fins de l'any següent. La seua font principal és una obra anterior, King Leir (representada en 1594 i impresa en 1605), i abdós són deutores de la font principal, la Història Regum Britanniæ escrita cap a 1135 per Godofredo de Monmouth, de raïl netament cèltica. El seu tema principal és la ingratitud filial encara que també tracta de la vellea i de la locada.

El text ha sofrit diverses vicissituts. S'ha criticat el que l'autor no siga constant en l'us del yambo de cinc peus. Hi ha dos edicions que poden considerar-se originals cridades in Quarto (publicada en 1608) i in Foli (1623); també dos edicions autorisades o crítiques, la de New Ardixen Shakespeare i la de la New Penguin Shakespeare. A partir de la Restauració va estar casi proscrita per la seua "terrible final". Es varen aplegar a canviar les seues últimes escenes i a suprimir el personage del Bufó. No va ser fins a mediats de el XX quan es va tornar a recuperar en tota la seua dimensió i sense censura alguna.

L'introducció original diu aixina:

William Shakespeare, l'autèntica crònica històrica composta per ell sobre la vida i mort del rei Lear i les seues tres filles.

La llegenda del rei Lear

Lear és un llegendari sobirà de Britania, encara que resulta obvi que la seua història és part del patrimoni de diverses cultures. El Lear històric hauria vixcut abans de la fundació de Roma, és dir en el VIII Segons la Història regum Britanniae, Lear en aplegar a la vellea va decidir dividir el seu regne entre les seues filles i els seus respectius marits aun cuando mantindria la seua autoritat real.

Quan els demana que els declaren el seu afecte, Cordelia, la filla menor, disgustada per la desfachatez aduladora de les germanes Gonerilda i Regania, respon que el seu afecte és el que tota filla sent pel seu pare. Lear airado la deshereda mentres entrega a les seues atres filles la part de Cordelia i als seus respectius marits, el duc d'Albània i el de Cornualles.

Poc despuix el rei de França, que en aquell llavors corresponia a un terç de la Galia, en saber de l'extraordinària bellea de Cordelia, es casa en ella renunciant a la dot i duent-li-la en si. Molt temps despuix els dos ducs s'alcen contra el rei i ho deponen. Llavors Lear es trasllada en la seua filla Cordelia, a on és acollit en afecte filial.

El rei de França reunix un eixèrcit i conquista tota Britania, restaurant a Lear en el tro. Tres anys despuix, en morir Lear i el rei de França, Cordelia queda com a reina de Britania. Passen atres cinc anys de pau, quan el fill del duc de Albany i del de Cornualles es rebelen contra Cordelia i li declaren la guerra. Despuix d'algunes batalles, la fan presonera i li despullen el regne. Finalment, Cordelia se suïcida en la presó.

La tragèdia

Text

El text de El rei Lear deriva de tres fonts: dos edicions in quarto (Q) publicades en 1608 i 1619 i la primera versió in foli (F) de 1623. Hi ha diferències significatives entre les dos versions: la Q conté 285 llínees de text que no estan en la F, mentres que F té 100 llínees que no apareixen en Q.

Els primers editors, com Alexander Pope, varen elegir combinar abdós texts, lo que va produir una obra prou llarga si es compara en les demés que es realisaven en aquell temps. En 1931, Madeleine Doren va sugerir que els dos texts provenien de fonts distintes i que les diferències entre ells no devien ser subestimadas. No obstant, tal argumente no es va tractar detenidamente fins als anys setanta, quan Michael Warren i Gary Taylor varen sostindre la tesis de que Q derivava dels escrits originals de Shakespeare, mentres que F d'una versió per a representar preparada per Shakespeare o algun atre. És dir, Q seria l'original de l'autor i F un resum per a representar en el teatre.

Personages

• Lear, rei de Bretanya.
  • Gonerilda, primogènita del rei Lear.
  • Regania, segona filla del rei Lear.
  • Cordelia, filla menor del rei Lear, i la seua favorita.
• Duc d'Albània, espós de Gonerilda.
• Duc de Cornualles, espós de Regania.
• Rei de França, pretenent primer i espós despuix de Cordelia.
• Duc de Borgoña, pretenent de Cordelia.
• Comte de Kent, servidor fidel del rei Lear.
• Comte de Gloucester, vassall i servidor del rei Lear i de Cornualles.
  • Edgar, fill llegítim de Gloucester.
  • Edmundo, fill bastardo de Gloucester.
• Osvaldo, criat de Gonerilda.
• El bufó o El loco, pallasso que entreté a Lear, pero al mateix temps li fa vore l'estupidea dels seus actes.

Argument

El rei Lear, ya molt vell, decidix deixar la direcció del seu regne a les seues tres filles, en la finalitat de poder viure tranquil els seus últims dies; per a això les somet a prova. No obstant, pronte se sentirà amenaçat per elles al vore's absolutament abandonat. Només alguns fidels al rei intentaran tornar el regne al seu antic propietari.

L'obra descriu les conseqüències de l'irresponsabilitat i els errors de juí de Lear, dominador de l'antiga Bretanya, i del seu conseller, el duc de Gloucester. El tràgic final aplega com a resultat d'entregar el poder a les seues filles malvades per parts iguals i no a Cordelia, qui manifesta un amor capaç de redimir el mal pel ben; no obstant ella mor al final, brindant l'idea de que el mal no es destruïx a sí mateixa; no obstant ocorre el funesto destí de les germanes de Cordelia i de l'oportuniste fill bastardo del comte de Gloucester.

Resum

Segons l'edició de 1623 l'obra es dividix en cinc actes.

Lear és el vell rei de Bretanya que, per la seua vellea, decidix abandonar les tasques de govern i repartir el seu regne entre les seues tres filles Gonerilda, Regania i Cordelia. Decidix dividir-ho en parts, d'acort en l'amor que elles li professen. Cordelia, que és sincera, li diu que ella no podia expressar el seu amor en paraules; i el rei, enfurit per la resposta de la seua filla més amada, la deshereda i repartix el regne entre Gonerilda i Regania i els seus respectius marits, el duc d'Albània i el duc de Cornualles. Per la seua banda el duc de Borgoña i el rei de França pretenen a Cordelia; el primer abandona l'empresa en quedar ella desheretada, pero el rei de França, prendado de la seua bellea, decidix casar-se en ella encara que es quede sense #dot. Al duc de Kent li costa el desterro la seua tentativa de defendre a Cordelia davant l'injustícia comesa pel rei.

Lear es reserva per a sí el títul de rei i cent hòmens al seu servici. I anuncia que alternarà la seua estància entre les cases de les seues dos filles, cada més.

Gonerilda és la primera en hostajar al seu pare. Decidix llevar-ho d'en mig ordenant al seu servici que no ho atenguen be, despedint a 50 hòmens del propi rei i tractant-ho com a un vell desmemoriado. El marit de Gonerilda, el duc d'Albània, no aprova l'actitut de la seua dòna pero és un home sense caràcter.

El rei Lear abandona a Gonerilda i va en busca de la seua segona filla, Regania, i el seu espós el duc de Cornualles, que es troben estajats en el castell del comte de Gloucester. Allí el rei és igualment maltractat per la seua filla i pel seu gendre, i termina anant-se. El vell es veu obligat a vagar sense sostre, junt en el seu bufó, durant una tormenta, mentres va creixent en ell la locada per haver perdut l'amor de les seues tres filles. Finalment, conseguix estajar-se en una barraca en el seu bufó, i allí se'ls unix el desterrat duc de Kent, qui fins a llavors s'havia disfrassat de servidor del rei sense que anara reconegut per ningú. Junt a ells dormia també un vagabunt cridat Tom, qui en realitat és l'amagat Edgar, fill llegítim del comte de Gloucester, a qui el seu germà natural Edmundo havia tendit una trampa i manat matar, en l'intenció de poder heretar en solitari les possessions del seu pare.

Al comte de Gloucester per la seua banda, no li va agradar que els seus hostes i senyors, Cornualles i Regania, tiraren al rei de la seua casa, per lo que confessa al seu fill Edmundo (al que creu ya el seu únic fill, despuix de la suposta traïció d'Edgar) que va a ajudar al rei Lear. Ademés, li conta que li ha aplegat una carta en la que s'informa que el rei de França ha entrat en terres del regne en l'intenció de socórrer també al despullat Lear.

Quan Gloucester part en busca del rei Lear per a demanar-li que es reunixca en Dover en el rei de França, el seu fill bastardo Edmundo confessa tot a Cornualles i a la seua esposa Regania, en la finalitat de que declararen traïdor al seu pare i poder quedar-se en totes les seues possessions. Al regrés, Gloucester és somés a interrogatori per Cornualles i Regania, i li arranquen un ull. Un criat tracta de defendre a Gloucester, pero despuix de ferir a Cornualles cau davant Regania i mor. Finalment, Gloucester, sense ulls, és abandonat a la seua sòrt, pero ya sap de la traïció del seu fill bastardo Edmundo, i que Edgar mai li va traïcionar, ya que havia segut tot un engany tramat per Edmundo.

Al mateix temps, es va estenent el rumor de que els ducs d'Albània i Cornualles no se soportaven i anaven a entrar en guerra. Pero la mort de Cornualles, despuix de la ferida produïda per aquell sirviente que havia intentat protegir a Gloucester, deixa viuda a Regania, que intentarà guanyar-se per a sí al nou comte de Gloucester, Edmundo.

Ya en Dover, Gloucester, Kent i Edgar es troben en Cordelia i intenten curar al rei. En eixe moment Edgar mata a Osvaldo, un criat de Gonerilda que havia segut enviat per Regania per a matar a Gloucester i evitar que es guanyara al poble per a la seua causa. Descobrixen llavors que Osvaldo duya una carta de Gonerilda a Edmundo, a on li instava a matar al seu marit el duc d'Albània i a fer d'ella la seua esposa. Davant esta situació, Edmundo, que desconeix la carta pero sap dels sentiments de Gonerilda i Regania, decidix jugar a dos bandes en les filles majors de Lear.

Finalment es produïx la batalla: per un costat Cordelia i Lear, en l'eixèrcit francés, i per un atre costat Edmundo i Albània; este últim creu en Lear i Cordelia, pero creu també que deu expulsar a l'eixèrcit invasor. Lear i Cordelia cauen presoners de Edmundo, qui ordena a un cavaller que els duga a presó i ahí els mate per orde d'ell i Gonerilda. Pero Albània, que poc abans havia rebut d'Edgar (encara disfrassat) la carta que va extraure de Osvaldo, a on Gonerilda instava a Edmundo a matar-ho, acusa a estos de traïció i deshonor. Convoca a tot aquell que puga provar la seua acusació, i entra Edgar -disfrassat de Tom- per a batre's en Edmundo, qui és vençut. Despuix de la revelació de la verdadera identitat d'Edgar, Edmundo decidix confessar tot lo que sabia, i Edgar a la seua volta conta també tota la seua desventura (la traïció sofrida, el repudie del seu pare...) i cóm el seu pare, el comte de Gloucester, havia mort en el somriure en la boca quan se li va partir el cor en saber que aquell que li havia estat ajudant (despuix de la mutilació dels seus ulls) en les seues últimes desgràcies era el seu fill Edgar.

Mentres esta situació es desenrollava, entra un cavaller alertant a Albània de que la seua dòna Gonerilda havia enverinat a la seua pròpia germana Regania, i després s'havia donat mort ella mateixa clavant-se un punyal en el cor. Tals tragèdies ablanixen més encara el cor del moribunt Edmundo, i revoca l'orde d'assessinar a Lear i a Cordelia; pero els hòmens que envia Albània apleguen tart, puix Cordelia ya ha segut aforcada; si ben Lear ha sobrevixcut perque ha matat al verduc. Poc despuix, el mateix soldat que s'havia dut a Edmundo comunica que este havia fallit finalment per les ferides rebudes durant el seu duel en Edgar.

Al final, Lear apareix davant tots duent el cadàver de Cordelia, i es llamenta de totes les seues penes. Albània li demana a Lear que torne a assumir el tro, pero el vell fallix allí mateixa al no poder soportar el dolor de perdre a la seua única filla més fidel i volguda.

Davant tragèdia de tals magnituts, Albània decreta luto, torna els seus títuls i noms a Kent i Edgar, i els demana que assumixquen el govern del regne. Kent declina l'oferiment, explicant que el seu mestre li ha cridat per a un viage, i deu seguir-ho.

És molt interessant destacar un important paralelisme que realisa l'autor al final del llibre. A mida que el desenllaç de l'obra es va acostant, fòra es desnuga una gran tormenta. I a mida que Lear va enfollint i fa comentaris incoherents, Shakespeare indica que s'ha produït algun fenomen com un raig o un arbre que és arrancat de tajo pel vent.

Anàlisis

En esta obra, Shakespeare afonda en la condició humana i en les relacions antinaturals que poden donar-se en la família tant entre pares i fills, com entre germans.

La concepció isabelina de l'univers, contemporànea de Shakespeare, era la d'un orde còsmic la clau del qual era l'harmonia, que residia en el respecte per la jerarquia i la subordinació natural de l'inferior al superior. L'orde i l'harmonia devien donar-se en tres esferes interrelacionadas entre sí: l'univers (macrocosmos), l'estat polític, i l'home (microcosmos). Lo que succeïa en una d'elles tenia el seu paralel, correspondència i repercussió en les atres. L'assessinat d'un rei, l'usurpació del tro, o una revolució, duya a un caos que trobava el seu paralel en un desorde atmosfèric, com per eixemple una tormenta o un eclipse, i també en l'home, que caïa víctima de l'insomni o la locada.

En El rei Lear, esta interrelació esta explicitada en el parlament de Gloucester sobre les conseqüències dels eclipses i la seua repercussió en el regne, la família i l'individu (acte I, escena II). En consonancia con la cosmovisión citada, el desorde familiar es correspon en el de l'estat, la ingratitud filial es correspon en l'inestabilitat política, i el caos dels elements en la tormenta troba eco en la locada de Lear. Coincidentemente en esta visió, en Macbeth l'alteració que es produïx en lady Macbeth és el sonambulisme.

En les tragèdies de Shakespeare el mal no és únicament extern, producte de la casualitat o el destí. L'héroe tràgic és destruït perque hi ha alguna cosa en ell que contribuïx a la seua pròpia destrucció. En el cas de Lear, la tragèdia es desencadena quan ell desmiembra el seu regne, s'equivoca sobre les seues filles, cau assut de la fúria i desterra a Kent, que és el seu súbdit més fidel.

El ben i el mal són territoris clarament delimitats. Els personages es distribuïxen en dos grups bàsics: Lear, Cordelia, Edgardo i Gloucester estan del costat del ben; Gonerilda, Regania, Edmundo i Cornwall estan del costat del mal. No obstant, no és possible simplificar als personages, ya que es tracta de persones complexes, escomençant per Lear que emergix com un nou ser positiu despuix d'un procés de purificació que ho fa renàixer. Edmundo, per la seua banda, no és un personage maligne, sino amoral, i té qualitats que ho redimen com la seua capacitat per a reconéixer errors, canviar d'opinió, i voler salvar a Cordelia. De forma anàloga canvien i creixen a lo llarc de l'obra Gloucester i Albània.

L'història central de Lear i les seues filles té la seua correspondència en la de Gloucester i els seus fills. Abdós patriarques contribuïxen al caos en la família i l'estat; posteriorment Lear se sumix en la locada i Gloucester en la ceguera, pero en abdós casos l'obscuritat dona pas a l'allumenament espiritual.

En despullar-se en l'páramo, Lear es desprén de lo accessori i superfluo, i aplega a un estat pur, a l'essència humana nueta, incontaminada per la civilisació. El desterro al que es veu somés Lear ho enfrontarà el paisage; a aquell paisage que li oferix una naturalea salvage i caòtica i al seu propi paisage interior: el paisage de la locada.

En esta obra la naturalea és un personage més. L'orde que Shakespeare presenta en El rei Lear és un orde precristiano, un orde pagà en que la naturalea és un deu i l'home es troba regit per la força dels elements i els astres. La Tormenta com a manifestació física i com a tema, representa eix central de la peça, marcant un punt d'inflexió en els principals personages.

Versions en castellà

El rei Lear és una de les grans obres de Shakespeare menys representades en castellà, donada la seua complexitat. Destaquen les tres posades en escena que realisara Miguel Narros en 1967, 1982 i 1997, protagonisades respectivament per Carlos Lemos, Fermí Reixach i Heli Pedregal. En 1981 ho va estrenar en Mèxic Salvador Garcini en l'encarnació de Lear a càrrec d'Ignacio López Tarso.

En 2004 Calixto Bieito estrena una nova versió en el Teatre Romea de Barcelona protagonisada per José María Pou. En 2008 el Centre Dramàtic Nacional la presentaria en la direcció de Gerardo Vora, l'adaptació de Juan Mayorga i en Alfredo Alcón en el personage del Rei, qui repetirà el mateix rol en Buenos Aires a l'any següent en la direcció de Rubén Szuchmacher.

En 2014 Teatre El Galpón de Montevideo va presentar la versió dirigida per Sergio Pereira, interpretada en el seu paper principal per Walter Rei. En 2015 el Teatre Lliure de Barcelona va acollir la posada en escena dirigida per Lluis Pasqual, en Nuria Espert en el paper protagoniste. Una atra actriu, Carmen Gallardo, encarna al monarca en el montage que Atalaya estrena en 2018 en el Teatre Central de Sevilla, en direcció de Ricardo Iniesta.

Adaptacions

Òpera

• 1831: Li Roi Lear. Concebuda únicament com una obertura (op. 4), esta peça musical va ser composta per Héctor Berlioz en Niça en 1831 durant la seua tornada a França despuix d'una estància en Itàlia. L'obertura va ser estrenada el 22 de decembre de 1833 en el Conservatori de París.
• 1850: Re Lear, drama de quatre actes de Giuseppe Verdi (inconcluso).
• 1890: Li Roi Lear. Llibret basat en Shakespeare i en Holinshed, escrit per Jules i Eugene Adenis, en música d'Henry Litolff (composició terminada cap a 1890).
• 1978: Lear. Llibret de Claus H. Henneberg, basat en El rei Lear (1605) de William Shakespeare. Música d'Aribert Reimann (naixcut en 1936).

Teatre

• Lear d'Edward Bond.

• Tots som el rei Lear de Guillermo Schmidhuber de la Mora, dramaturc mexicà.

Cine

• 1953 - King Lear dirigida per Andrew McCullough en Orson Welles com el rei Lear.
• 1969 - King Lear dirigida per Grigori Kózintsev, en Jüri Järvet com el rei Lear.
• 1971 - King Lear, dirigida per Peter Brook en Paul Scofield com el rei Lear. El guion va ser reduït i refet en vàries parts.
• 1984 - King Lear, dirigida per Michael Elliott en Laurence Olivier com el rei Lear.
• 1985 - Ran dirigida per Akira Kurosawa.

• 1987 - King Lear dirigida per Jean-Luc Godard, versió de l'obra ambientada en un món postapocalíptico i interpretada per Woody Allen en el paper de Mr. Alien
• 1999 - King Lear, dirigida per Brian Blessed i ell mateixa actua com a rei Lear.
• 2001 - My Kingdom en Richard Harris i Lynn Redgrave. Una versió moderna ambientada en una zona de misèria.
• 2008 - King Lear film en versió a càrrec de la Royal Shakespeare Company en Ian McKellen en el rol del Rei Lear.
• 2018 - King Lear, dirigida per Richard Eyre, en Anthony Hopkins com a rei Lear i Emma Thompson com Goneril.

Televisió

• 1974 - King Lear, película per a la televisió dirigida per Edwin Sherin.
• 1982 - King Lear, película per a la televisió dirigida per Jonathan Miller en Michael Hordern com el rei Lear.
• 1997 - King Lear, película per a la televisió dirigida per Richard Eyre, en sir Ian Holm.
• 2002 - King of Texas, una adaptació televisiva ambientada en Texas, dirigida per Uli Edel, en Patrick Stewart com John Lear.

L'obra en espanyol

La peça no va ser traduïda a l'espanyol fins a 1870 en el volum Els grans drames de Shakespeare, de Francisco Nacente. Catorze anys despuix va ser representada per la companyia de l'italià Ernesto Rossi.

Atres traductors varen ser el dramaturc espanyol Jacinto Benavente, la poeta uruguayana Idea Vilariño (Losada) i Vicente Molina Foix en 1989. La primera de les versions mencionades va ser escenificada en el Teatre Espanyol de Madrit en 1967, en direcció de Miguel Narros i interpretació de Carlos Lemos, Agustín González, Juan Luis Galiardo, Ana Belén, Víctor Valverde, José Luis Pellicena, Berta Riaza i Julieta Serrano.

També destaca la traducció realisada pel poeta chilé Nicanor Parra, inicialment realisada entre 1990 i 1992 per a un montage de l'Escola de Teatre Universitat Catòlica baix la direcció d'Alfredo Castro, i posteriorment publicada en el seu llibre Lear, rei & menic (2004). Esta traducció està poblada de l'interpretació pròpia de Parra, en un llenguage cru i irònic típic del seu antipoesía.

Vore també

• Tragèdia shakespeariana

Referències

• Introducció de Rolando Costa Picazo en El rei Lear, Edicions Colihue, Buenos Aires 2004, ISBN 950-563-007-7.

Bibliografia

• SHAKESPEARE, W. King Lear, Wordsworth Classics, Hertfordshire 1994, ISBN 1-85326-095-9
• SHAKESPEARE, W. El Rei Lear, Aliança Editorial, Madrit 1989 (quarta reimpressió), ISBN 84-206-1767-9

Enllaços externs

• Commons
• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre El rei Lear.
• El rei Lear en Viquidites.
• Traducció espanyola [2] archivat en Wayback Machine., en PDF.
• Traducció espanyola de Luisa Josefina Hernández, en PDF.
  • Text anglés, en Wikisource.

• • Text anglés, en índex electrònic.
  • Text anglés.
• Oïment, en anglés, en LibriVox.
• Adaptació de Charles i Mary Lamb; en anglés, en Wikisource.