El Capità
El Capità és un monolit granític en una paret vertical d'uns 914m. Es troba en l'estat de Califòrnia, Estats Units, en el parc nacional de Yosemite, en la zona septentrional del vall de Yosemite, prop del seu extrem occidental.
La formació va rebre el nom de "El Capità" pel Batalló Palometa quan va explorar la vall en 1851. El Capità va ser considerada una traducció aproximada a l'espanyol del nom local dels natius americans per al penya-segat, trascrito de diverses formes com "To-to-kon oo-lah" o "To-tock-ah-noo-lah". No queda clar si el nom dels natius americans es referia a un cap tribal específic, o simplement significava "el cap" o "roca cap".[1] En temps moderns, el nom de la formació a sovint es contrau com "El Cap", especialment entre escaladors.
És un dels desafius favorits dels escaladors del món. El cim del Capità pot alcançar-se per una via excursionista des de la vall de Yosemite en la sendera propenca al Bot Yosemite, per a després seguir cap a l'oest. Per als escaladors, el desafiu és ascendir la nueta cara de granit. Hi ha dotzenes de vies d'ascens, totes llargues i difícils.
Geologia
[editar | editar còdic]El Capità està compost casi per complet per un granit clar de gra gros, format fa aproximadament 100 millons d'anys (Cretácico superior). Ademés del Capità, este granit forma la major part dels afloraments rocosos de les porcions occidentals de la vall de Yosemite. Una intrusió separada de roca ígnea, el Granit de Taft, forma les porcions superiors de la cara del penya-segat.
Una tercera roca ígnea, diorita, està present com a intrusions en vetes obscures a través d'abdós classes de granit, especialment prominent en l'àrea coneguda com el North America Wall ("el mur de Norteamérica").[2]
Junt en la majoria d'atres formacions rocoses de la vall de Yosemite, El Capità va ser tallat per l'acció glaciar. Varis periodos de glaciació han ocorregut en Serra Nevada, pero la Glaciació Sherwin, aproximadament entre fa 1,3 i 1 milló d'anys, es considera responsable de la majoria del esculpido. El granit El Capità està relativament lliure de diaclasas, i com resultat el gèl glaciar no va erosionar la cara de roca com atres propenques, en més diaclasas.[3] Aixina i tot, com en la major part de la formació rocosa del Yosemite, el granit del Capità està baix una enorme tensió interna, produïda per la descompressió que experimenta despuix de l'erosió que ho va traure a la superfície. Estes forces varen contribuir a crear traces com el massiç Texas Flake, un gran bloc de granit que llentament s'aparta de la cara rocosa principal, al voltant de mig camí del penya-segat.
Història de l'escalada
[editar | editar còdic]Considerat en el passat com a impossible d'ascendir,[4] El Capità és ara l'estàndart per a l'ascens per grans parets.[5] "El Cap" té dos cares principals: la suroest (a l'esquerra quan es mira la paret directament) i la surest. Entre les dos cares descolla una marcada proa. Encara que hui en dia hi ha numeroses rutes establides en abdós cares, la ruta més popular i històricament famosa és The Nose, que seguix esta massiça proa.[5]
Pioners en The Nose
[editar | editar còdic]The Nose es va escalar per volta primera en 1958 per Warren Harding,[6] Wayne Merry i George Whitmore, en 47 dies usant tàctiques "de sege". Varen ascendir en un estil d'expedició, instalant cuerdo fixes a lo llarc de la ruta i unint campaments establits a lo llarc de l'itinerari. Les cordes fixes varen permetre als escaladors ascendir i descendir des del sol a lo llarc del proyecte de 18 mesos, encara que també varen oferir moments de perill: a voltes es varen trencar, per la seua llarga exposició a les fredes temperatures.[7] L'equip d'ascens va dependre intensament de l'escalada artificial, usant cuerdo, pitó i taches d'expansió per a alcançar el cim. El segon ascens de la Nose va ser en 1960 per Royal Robbins, Joe Fitschen, Chuck Pratt i Tom Frost, els qui varen amprar sèt dies en la primera escalada contínua de la ruta sense tàctiques de sege.[6] El primer ascens en solitari de The Nose ho va fer Tom Bauman en 1969.[8] El primer ascens de la Nose en un dia es va conseguir en 1975 per John Long, Jim Bridwell i Billy Westbay. Hui, The Nose atrau a escaladors de varis nivells d'habilitat i experiència, en un percentage d'èxit del 60%. Típicament requerix 4 o 5 dies d'escalada completa als escaladors en forma .
Ampliació de les rutes
[editar | editar còdic]Durant els anys xixanta i setanta es varen explorar les atres cares de "El Cap". Moltes d'estes primeres rutes encara són populars hui. Entre els primers clàssics estan Salathé Wall (1961, Royal Robbins, Chuck Pratt i Tom Frost) en la cara suroest,[9] i la North America Wall (1964, Royal Robbins, Yvon Chouinard, Chuck Pratt i Tom Frost) en la cara surest.[10] També es varen pujar en els xixanta rutes com: Dihedral Wall (1962, Ed Cooper, Jim Baldwin i Glen Denny); West Buttress (1963, Layton Kor i Steve Roper); i Muir Wall (1965, Chouinard i TM Herbert).[11] Ascensos posteriors varen ser: Wall of the Early Morning Light (1970, Warren Harding i Dean Caldwell);[12] Zodiac (1972, Charlie Porter (solament)); The Shield (1972, Porter i Gary Bocarde); Mescalito (1973, Porter, Steve Sutton, Hugh Burton i C. Nelson); Pacific Ocean Wall (1975, Jim Bridwell, Billy Westbay, Jay Fiske i Fred East); Siga of Dreams (1978, Bridwell, Dona-li Bard i Dave Diegelman); i Jolly Roger (1979, Charres Cole i Steve Grossman). Actualment hi ha més de 70 rutes en "El Cap" de diferents nivells de dificultat i perill.[13] De fet, seguixen obrint-se noves rutes, normalment consistents en adició a atres anteriors, o unions entre elles.
Ascens en lliure
[editar | editar còdic]
Conforme es va vore clar que qualsevol cara pot ser conquistada en suficient perseverança i perforació de forats per a taches, alguns escaladors varen començar a investigar rutes del Capità que pogueren ascendir-se en escalada lliure o en mínima ajuda. La ruta de la "Cara oest" va ser escalada en lliure en 1979 per Ray Jardine i Bill Price; pero a pesar dels numerosos esforços per Jardine i uns atres, The Nose va resistir els intents en lliure durant atres 14 anys.
El primer ascens en lliure de la principal ruta del Cap, no obstant, no va ser a The Nose, sino a Salathé Wall. Todd Skinner i Paul Piana varen fer el primer ascens en lliure a lo llarc de 9 dies en 1988, despuix de 30 dies de treballar la ruta (graduada 5.13b pel sistema decimal de Yosemite).[14]
The Nose va ser la segona ruta principal ascendir-se en lliure ("lliberar-se"). Dos punts en The Nose varen bloquejar els esforços per a lliberar la ruta: el "Great Roof" graduat 5.13c i "Changing Corners" graduat 5.14a/b. En 1993, Lynn Hill va estar prop de culminar en lliure The Nose, aplegant més allà del Great Roof i fins al Camp VI sense caure, detinguda només en Changing Corners per un pitón atollat en un agarre crític.[7] Despuix de llevar l'pitón, va tornar a ascendir la ruta des del sol. Despuix de 4 dies d'ascens, Hill va alcançar el cim, convirtíéndose en la primera persona en ascendir en lliure The Nose. Un any més tart, Hill va retornar per a ascendir-la en lliure en un dia. Va aplegar al cim en 23 hores i va establir un nou estàndart per a l'escalada lliure en "El Cap."[7]
El Nose va vore un segon ascens en lliure en 1998, quan Scott Burke va fer cim despuix de 261 dies d'esforç.[15] El 14 d'octubre de 2005, Tommy Caldwell i Beth Rodden es varen convertir en la 3.ª i la 4.ª persona que varen ascendir en lliure The Nose. Esta parella va tardar 4 dies en l'ascens, alternant el cap de cordada en cada llarc, una volta liderava un i una atra volta atra.[16] Dos dies més tart, Caldwell va tornar a escalar en lliure The Nose en menys de 12 hores.[17] Caldwell va retornar dos semanes despuix per a escalar en lliure El Cap dos voltes en un dia, completant The Nose en Rodden, després descendint i liderant Freerider en un equip combinat de 23 hores 23 minuts.[18]
En la película Star Trek V: The Final Frontier apareix un ascens fictici de El Capità. El capità James T. Kirk puja en lliure la cara rocosa per la que ell va cridar la raó més important per a pujar una montanya: perque està ahí.
Velocitat d'escalada
[editar | editar còdic]L'escalada ràpida en "El Cap" és també popular. El récort en The Nose ha canviat vàries voltes de mà en els anys passats. El 17 de juny de 2012, Alex Honnold i Hans Florine varen batre, en un temps de 2:23.46, l'antic registre de 2:36.45 per part de Dean Potter i Sean Leary. A la seua volta, estos havien superat per tan sol 20 segons[19] l'anterior marca, que havien establit Hans Florine i Yuji Hirayama. Abans, tenien el récort els germans Huber (Alexander i Thomas), en un temps de 2:45.45 (2007).[20]
El 21 d'octubre de 2017, Brad Gobright i Jim Reynolds varen completar l'escalada de "El Cap" a través de The Nose en un temps de 2:19:44, rebaixant en 4 minuts l'anterior récort de Honnold i Florine de 2012.
No obstant, el 6 de juny de 2018, el propi Alex Honnold, junt en Tommy Caldwell, varen conseguir una fita històrica en escalar The Nose en menys de 2 hores, establint l'actual récort en un estratosférico temps d'1 hora, 58 minuts i 7 segons, despuix d'atres dos escalades récort en els dies anteriors (2:10:15 el 30 de maig i 2:01:50 el 4 de juny).
El 22 de juny de 2010, Alex Honnold va establir un récort en solitari en corda en The Nose, en un temps de 5:49 (per no mencionar la seua anterior ascensió en solitari en corda de Regular Route on Half Dome en el mateix matí, també en el temps récort de 2:09).
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Summitpost: El Capitan». Consultat el 13 de giner de 2007.
- ↑ Robbins, Royal (1973 (reeditat 1995)). «The North America Wall», Galen Rowell (ed.). The Vertical World of Yosemite, Berkeley, CA: Wilderness Press, pp. 115–136. ISBN 911824-87-1.
- ↑ «The Geologic Story of Yosemite Valley». Archivat des d'el original, el 28 de maig de 2010. Consultat el 15 de decembre de 2010.
- ↑ «Revealing Routes on El Cap: First Ascents». Archivat des d'el original, el 28 de febrer de 2010. Consultat el 30 de decembre de 2006.
- ↑ 5,0 5,1 «El Capitan: First Ascent». Archivat des d'el original, el 19 de decembre de 2006. Consultat el 1 de giner de 2007.
- ↑ 6,0 6,1 «Yosemite Guide» (PDF). National Park Service. Archivat des d'el original, el 19 de juny de 2006. Consultat el 11 de juliol de 2006.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 McNamara, Chris: "Yosemite Big Walls.", pág. 76-77. SuperTopo, 2005
- ↑ thenose
- ↑ Roper, Steve; Allen Steck (1979). Fifty Classic Climbs of North America. Sant Francisco: Serra Club Books. pp. 269–275. ISBN 0-87156-292-8.
- ↑ Jones (1976). Climbing in North America, Berkeley, CA, EE.UU.: O of Calç Press, p. 360. ISBN 0-520-02976-3.
- ↑ Jones (1976). Climbing in North America, Berkeley, CA, EE.UU.: O of Calç Press, pp. 362–363. ISBN 0-520-02976-3.
- ↑ Jones (1976). Climbing in North America, Berkeley, Califòrnia, EE.UU.: American Alpine Club / University of Califòrnia Press, pp. 347–369. ISBN 0520029763.
- ↑ «Yosemite Big Walls - 2.ª edició». Consultat el 30 de decembre de 2006.
- ↑ «Loss of a Legend». Climbing Magazine. Primedia. Archivat des d'el original, el 10 de febrer de 2011. Consultat el 27 de març de 2007.
- ↑ «Lynn Hill - balancing Life By Climbing Free». Climbing for Christ. Archivat des d'el original, el 8 d'agost de 2007. Consultat el 10 d'octubre de 2007.
- ↑ «Caldwell-Rodden Free the Nose». Climbing Magazine. Archivat des d'el original, el 6 d'octubre de 2007. Consultat el 1 de giner de 2007.
- ↑ «The Nose – Free in a Day». Climbing Magazine. Archivat des d'el original, el 3 de novembre de 2006. Consultat el 1 de giner de 2007.
- ↑ «Caldwell Frees Nose and Freerider in a Day». Climbing Magazine. Archivat des d'el original, el 28 de maig de 2008. Consultat el 1 de giner de 2007.
- ↑ «Speed Climbing News». Consultat el 27 de maig de 2009.
- ↑ «The Nose Goes Quicker». Archivat des d'el original, el 1 de decembre de 2008. Consultat el 7 de decembre de 2008.
- Este artícul conté una traducció derivada de «El Capitán» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.