El Boleo
El Boleo és una antiga mina de coure ubicada en les rodalies de la localitat de Santa Rosalía (Baixa Califòrnia Sur) en Mèxic.
Jaciment
[editar | editar còdic]El jaciment es troba prop del volcà de les Tres Vérgens i l'antiga mina d'argent de Santa María.[1] El mineral té un 15% de coure, contingut prou excepcional, i està compost d'una mescla complexa d'òxits i sulfur. Es va originar per oxidació en les zones sedimentàries sumergides per la mar, facilitada per una reacció química entre les sals de clorur en sulfur de plom i cobre.[2]
La mina va començar a conéixer-se com «el boleo» («conjunt de boles») degut a que el mineral de coure va aparéixer en una matriu en una configuració més o menys esfèrica.[3]
L'alta calitat del mineral es deu a l'absència d'arsènic i antimoni en el procés de refinación, facilitat per la forta oxidació natural que presenta. Açò ho torna tan rendable com l'extret en la mina de Chuquicamata (Chile).[4]
Història
[editar | editar còdic]En 1868, un ranchero mexicà cridat José Roses Villavicencio va trobar un mineral estrany en una regió deshabitada de la Península de Baixa Califòrnia i va prendre unes mostres. En l'intenció d'averiguar si tenen algun valor li'l va mostrar al capità d'un barco, lo que va cridar l'atenció de dos ciutadans alemans els qui li varen pagar al ranchero per a que els indicara a on lo havia obtingut. Els alemans es varen desplaçar fins a la zona que els va indicar Villavicencio i varen iniciar immediatament una llabor de prospecció geofísica.[5]
Des de 1870, la mina va començar a ser explotada a baixa escala per distints equips de miners; fins que, en 1872 i despuix de dos anys de disputes llegals, Carlos Eisenman i Eustaquio Valle varen guanyar la concessió.[5][6] Per a això varen fundar una empresa a la que varen cridar «El Boleo». En 1879, les fluctuacions en el preu del coure i les tècniques rudimentàries d'explotació varen provocar el quebre de la companyia.[6]
Descobriment del potencial del jaciment
[editar | editar còdic]El coure provinent d'esta mina s'havia estat exportant a Europa des de 1872, principalment a Suècia i Anglaterra, lo que va cridar l'atenció de la família Rothschild que va decidir enviar a dos geólogos francesos a Mèxic en l'intenció d'averiguar l'orige del mineral i determinar el potencial de la mina.[5] Açò es deu a que, en aquella época, el mercat mundial del coure estava dominat per un únic gran productor, Rio Tinto Company Limited a través de l'explotació de la mina Curta Atalaya ubicada en Mines de Riotinto, Província de Huelva, Espanya.[7]
Poc temps despuix, un ingenier francés cridat Georges de la Bouglise descobrix el potencial geològic de la mina, despuix d'analisar una mostra de mineral. Ell era accioniste i president, des de 1881, de Société anonyme dones mines de Lexington, que explotava una veta d'argent prop de Butte (Montana) a on s'havien identificat grans cantitats de coure que varen demostrar ser fàcils de processar. Per a aprofitar les ventages dels alvanços tecnològics en el processament de coure, es va decidir portar a terme una investigació de viabilitat en Mèxic. Resultat d'açò va escriure, junt en Edouard Cumenge, un informe geològic datat el 15 de decembre de 1884,[8] en el qual va convéncer al banc Mirabaud i la família Rothschild per a invertir fortament en Baixa Califòrnia per mig de l'adquisició de la mina per a explotar no només la part superficial del depòsit, sino també la massa existent en la profunditat, en tota l'infraestructura necessària per a portar-ho a terme.
La publicació de l'informe inicia un procés especulatiu en la Bossa de Boston, fogoneado per les accions de Calumet et Hecla Mining Company. Fet que es va repetir dos anys més tart, esta volta causat per Eugène Secrétan qui a través de la Société dones métaux va començar un procés de acaparamiento d'este metal.[9] Este incident va causar l'escassea de coure de 1887 i permaneix com el moviment especulatiu més important en l'història de la producció del coure.
Compagnie du Boléo
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Companyia del Boleo.
El llavors president de Mèxic, Porfirio Díaz, va otorgar una nova concessió a una companyia francesa en l'intenció de restaurar relacions diplomàtiques en França, trencades des de la mort de Maximiliano de Habsburgo; esta va comprar l'anterior companyia en un milló de pesos ore i va firmar un contracte en el president Díaz el 7 de juliol de 1885 per a fundar una colónia minera en tot lo necessari: campaments, cases, tallers, laboratoris, ferrocarril i aqüeductes; en el nom de Compagnie du Boleo i la colónia Santa Rosalía.
La concessió minera era de les extenses del Porfiriato, cridat Districte Miner Santa Águeda que comprenia des de Santa Rosalía fins a Mulegé; Varen manar dur als geólogos Cumenege de l'empresa Ric Tinto (Casa Rothschild) els ingeniers Fluchs i La Bougliese, professors de l'escola de Mines de París, varen elaborar un informe entorn a l'estat real que guarden els minerals; la comissió va reportar que hi havia ahí 900 mil tonellades de mineral (una varietat de recent descobriment, la boleíta) coure de llei, en òptimes condicions de para ser fos i varen calcular el temps que anaven a explotar-los: 50 anys. A la companyia li la va eximir dels imposts d'aduana de les seues embarcacions pel mateix periodo de temps.[6]
La Compagnie du Boleo es trobava baix la Direcció general de Charles Laforgue, que dictava les órdens des de París, França; a Santa Rosalía al nortamericà William W. Rose, qui en eixe temps ostentava el nomenament de Director Local. L'iglésia del lloc, Santa Bàrbara, va ser dissenyada en 1884 per l'ingenier francés Gustavo Eiffel, el mateix que va construir la torre homònima, i construïda l'any de 1887, va ser mostrada en l'Exposició Universal de París en 1889 com a prototip destinat a les possessions franceses en Àfrica. Laforgue li va comprar esta iglésia la qual té el mateix estil del Palau de Ferro en Veracruz, una atra obra de Eiffel, que també estava en la mateixa exposició.[6]
Per a 1890, el ferrocarril usat en el transport del mineral comprenia 38 km en 5 locomotores, 118 vagonetes per a transportar mineral i carbó, 11 plataformes, 7 tancs per a aigua i un carro de passagers. El primer forn de fundició water jacket es va instalar en 1886, pero després es va ampliar fins a sis més capaces de processar 100 tonellades diàries. Dels forns eixia coure negre, en 95% de coure pur i el coure mat, en el 75%, l'escoria resultant es comprimia en blocs usats en la construcció del port. Es va fer llegendària la rivalitat en les operacions mineres de Cananea, Sonora; abdós ciutats competien en qui produïa més coure en els informes anuals del govern federal.
Creiximent de la població
[editar | editar còdic]Els primers pobladors permanents varen ser un centenar d'indígenes yaquis que varen ser duts des de la presó de Guaymas per Eisenman i Valle per a treballar en la mina. Després el número d'indígenes que treballaven allí aniria en aument.[5]
En la década de 1890 la companyia ampra al seu propi cap de la policia, qui li reporta directament al director de la mina. Durant estos anys l'aigua es racionaba perque era necessari construir un canal. El 19 de maig de 1899 es publica una carta oberta en un periòdic de Mazatlán recomanant no migrar al lloc a causa de l'alta mortalitat causada per les malalties.[5] En el temps, el recapte d'aigua s'incrementa i es proveïxen servicis mèdics gratuïts a càrrec de la companyia.
Creiximent industrial
[editar | editar còdic]El 29 de juliol de 1907, el vicepresident de Mèxic, Ramón Corral, va aplegar a Santa Rosalía en un barco en el mateix nom, la població ho va rebre massivament i les cases varen ser adornades en banderes i llistons, El Sr. Corral es va hostajar en l'Hotel Francés i en la nit es va donar un sopar en el seu honor.[6] Durant la Revolució Mexicana, la Compagnie du Boleo es va tornar sumament estratègica per als interessos porfiristas i maderistas en ser l'única zona minera no afectada pel conflicte; varen arribar en barco soldats porfiristas mantenint l'orde civil fins a la renúncia de Porfirio Díaz: quan els miners varen tractar d'assaltar la tenda de ralla, en l'enfrontament els soldats varen matar a un miner i varen ferir a atres dos. En decembre de 1912, el vicepresident de la República José María Pi Suárez va aplegar al port per a entregar la documentació sobre el Reglament de Seguritat Per a Treballadors Miners promulgat per Madero el 8 d'octubre d'eixe mateix any. Pi Suárez va assegurar en un mítin que si els miners o els francesos no se sentien a gust en el Reglament, podien abandonar el lloc lliurement.[6] Durant la dictadura de Victorià Horta el revolucionari Manuel F. Montoya va establir una base en l'Hotel Central Modern i el govern huertista va enviar al canoner Tampico, que en una única bala de canó va destruir l'Hotel matant a Montoya i la seua armada: el Tampico va carregar algunes tonellades de coure i després es va afonar el 14 d'abril de 1914 en Sinaloa.
En 1938 es complien els cinquanta anys predits per a l'explotació del coure: quan inevitablement la producció del coure decau, s'òbrin pous més profunts en els existents i s'extrauen vàries vetes de manganeso que havien segut ignorades per décades, lo que va permetre prolongar l'existència de la companyia 16 anys més.
En 1954 la companyia francesa El Boleo, S.A. tanca operacions en el poblat en considerar agotats els jaciments, lo que provoca un èxodo d'habitants. Davant esta situació, el general Agustín Olachea Avilés, Governador de Baixa Califòrnia Sur (1946-1956) va promoure en el respal de la Comissió Nacional de Foment Miner la formació d'una empresa de capital mixt que permetera la subsistència de dita mina, en lo que es reinicia l'explotació minera que conclou en 1972 en haver-se agotat els jaciments de coure.
Mineralogia
[editar | editar còdic]En la zona superior de les mines del districte del Boleo s'ha trobat una notable paragénesis, produïda per l'alteració de sulfur de plom i coure per dicoslciones riques en clorur. Açò ha donat lloc, a la formació, entre uns atres de tres minerals, la boleíta, pseudoboleíta i cumengeíta, que es varen descobrir per primera volta en el món en eixemplars obtinguts en esta localitat, que conseqüentment és la localitat tipo. Ademés, per a estes tres espècies, els eixemplars trobats en El Boleo són els millors del món.[10][11]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (2005) L'Amérique hispanique et li Pacifique - Hommage à Hugo Neira (en francés), Karthala Editions, p. 127. ISBN 9782811140144.
- ↑ (1997) The Handbook of Mineralogy (en anglés), Mineral Data Publishing, p. 72.
- ↑ Jordán, Fernando (2001). Baixa Califòrnia, terra incògnita, segona edició, Universitat Autònoma de Baixa Califòrnia, p. 120. OCLC 48705354. ISBN 9789709051285.
- ↑ Manés, Jean (1900). Els vingt-cinq années de la Société de géographie commerciale de Bordeaux (1874-1899) (en francés), p. 139.[nota 1]
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 The Journal of Sant Diego History.Sant Diego Historic Center.35(1)ISSN 0022-4383.Consultat el 23 de setembre de 2016.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Romero Gil (1991). El Boleo Un Poble que es va negar a morir, Unísono, p. 51. OCLC 28724733. ISBN 9686569162.
- ↑ (1908) The Copper Handbook (en anglés), p. 1547.
- ↑ (1885) Étude sur li district cuprifère du Boléo, Basse-Californie (en francés).
- ↑ «La chute du Comptoir d'escompte, comment la Banque centrale devient prêteur en dernier ressort» (en francés). Consultat el 23 de setembre de 2016.
- ↑ «Boleo District, Santa Rosalía, Mulegé Municipality, Baixa Califòrnia Sur, Mexico. Mindat».
- ↑ Mineralogical Record, 29, 4-49.
- Este artícul conté una traducció derivada de «El Boleo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>