Anar al contingut

Dos Arbres de Valinor

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Els Dos Arbres de Valinor són una parella d'arbreés ficticis que formen part del legendarium creat pel escritor britànic J. R. R. Tolkien i el història del qual és narrada en la novela El Silmarillion. Cridats Telperion i Laurelin, varen ser creats per la valië Yavanna, ajudada per les llàgrimes de Nienna, en el tossal d'Ezellohar, front a la Porta Dorada de Valmar. La llum que irradiaban va allumenar les terres de Valinor i es varen iniciar aixina les Edats dels Arbres.[1] Melkor va fugir temps despuix de ser lliberat del seu encadenament i es va trobar a l'aranya Ungoliant, en qui va retornar en secret a Valinor i va donar mort als Dos Arbres.[2] En l'última flor de Telperion i l'últim frut de Laurelin, els valar varen crear la Lluna i el Sol.[3]


La seua aparició en el legendarium de J. R. R. Tolkien és primerenca, estant presents en les versions originals de les històries de El Silmarillion i en futures reescritura publicades de forma pòstuma pel tercer fill i principal editor de l'autor, Christopher Tolkien, en els distints volums de El història de la Terra Mija. Varen ser mencionats per primera volta en «Les costes de Faëry», un poema d'una série centrada en el personage d'Eärendil, datat de 1915 i en el que J. R. R. Tolkien descriu la terra de Valinor.[4] La seua història va ser desenrollada en els contes «L'arribada dels valar i la construcció de Valinor»[5] i «El robo de Melkor i el oscurecimiento de Valinor»,[6] abdós inclosos en El llibre dels contes perduts, i posteriorment modificada en «Esbós de la mitologia»,[7] sofrint modificacions més o menys notables en atres escrits com «Quenta»[8] i «Quenta Silmarillion».[9]

Descripció

[editar | editar còdic]

Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Imagen múltiple».

Els fulls de Laurelin són de color vert tendre, en vores dorades, i la seua forma s'assembla a les d'un hi haja recent brotades. Les seues flors grogues, comparades en El Silmarillion en banyes i en relats anteriors en les del laburno, produïxen una pluja de llum dorada baix l'arbre i emeten llum i calor.[1][7] En el història original dels Dos Arbres que apareix en El llibre dels contes perduts, J. R. R. Tolkien destaca ademés la suavitat de la seua corfa i la gran bellea del seu tronc sobre la forma.[5]


Per una atra part, el fes dels fulls de Telperion és de color vert obscur i el seu envés platejat.[1] Les seues flors, que produïxen un rocío de llum plateada, no són descrites en El Silmarillion, pero l'autor menciona el seu color blanc i la seua forma similar a les del cerezo en versions anteriors de l'història.[7] La concepció original dels Dos Arbres en El llibre dels contes perduts aporta atres detalls de Telperion, com la descripció del seu tronc, més proporcionat i esvelt, i de les seues branques, més grosses, enmarañadas i denses, en abdós casos comparant-ho en Laurelin. Ademés afig la semblança de la seua corfa en la seda i la descriu de color blanc «com a perles».[5]

Còmput del temps

[editar | editar còdic]
Archiu:Journées Aman.png
Esquema explicatiu dels dies en Amen durant les Edats dels Arbres.

Abdós arbres irradiaban llum de forma periòdica en intervals de sèt hores, fet que va ser aprofitat pels valar per a medir el temps. La primera hora que Telperion resplandeció, ya que ell va ser el primer en brotar i desenrollar-se, va ser coneguda com a «hora d'obertura» i els valar no la varen incloure en el còmput del temps, pero a partir d'ella varen donar inici a les Edats dels Arbres. Mentres Telperion lluïa, Laurelin es mantenia «apagat» i, en minvar el primer, el segon començava a lluir, mesclant-se abdós llums durant una hora. Els dies durant les Edats dels Arbres tenien per tant una duració de dotze hores: en cinc d'elles lluïa Telperion i en atres cinc ho feya Laurelin, en una intermija minvava el primer i el segon creixia, i en l'última hora del dia es repetia este mateix procés a l'inversa.[1]

Vore també: Edats dels Arbres

Etimologia

[editar | editar còdic]

J. R. R. Tolkien no va deixar clar en cap dels seus escrits el significat de Telperion, encara que sí va mencionar la seua relació en telpe («argent»). Esta paraula és telerin i la seua homòloga en quenya, llengua de la que prové el nom, és tyelpe; no obstant, l'autor menciona en un dels seus texts que els elfos Noldor, principals parlants del quenya, varen usar comunament telpe per l'estima que professaven per les habilitats en orfebreria dels Teleri. D'esta forma, Tyelperion seria una forma menys comuna de Telperion.[10] Entre els molts atres noms de l'arbre figuren: Ibrîniðilpathânezel en valarin,[11] Ninquelóte[1] (traduït com a «flor blanca» del quenya)[12] i Silpion, sent ademés este últim el nom original que l'autor va donar a l'arbre i que el seu significat també es desconeix. En el primer lèxic del quenya, completat en la mateixa época que El llibre dels contes perduts, apareixen vàries paraules que comencen en la raïl Sil («Lluna»), pero Silpion no es troba entre elles. No obstant, en el primer lèxic de la llengua gnómica, contemporàneu a l'anterior, Sil és equivalent a «rosa de Silpion» i també s'usa poéticament com «Lluna plena».[13]


Laurelin, cridat també entre molts noms Malinalda («arbre d'or») o Culúrien, també és un nom quenya i significa «cançó d'or».[1][12] El seu nom en valarin és Tulukhedelgorûs.[11]

Història fictícia

[editar | editar còdic]

Despuix que Melkor fora capturat i encadenat en Angainor per les seues males accions, els valar es varen traslladar al continent d'Amen i allí varen construir el regne de Valinor. Yavanna va consagrar Ezellohar, un tossal que es trobava davant la Puerda Dorada de la ciutat de Valmar, i en ella es va assentar durant un llarc temps i va interpretar una vora màgica sobre les coses que creixen en la terra. Ademés, Nienna va regar el tossal en les seues llàgrimes i, mentres el restant de valar observaven, en ella varen nàixer dos brots que varen créixer i varen florir fins a convertir-se en grans arbres. Les llums que irradiaban Telperion i Laurelin, que aixina varen ser cridats, varen allumenar les terres de Valinor i varen donar inici a les Edats dels Arbres.[1]

Finalisada la condena de Melkor, est va ser lliberat i va anar lliure per Valinor sembrant la discòrdia entre els elfos, que havien segut duts allí pels valar poc despuix del seu despertar. Una volta varen descobrir que Melkor no s'havia arrepenedit realment, est va fugir i es va trobar en l'aranya Ungoliant en Avathar, al sur d'Amen, a on junts varen planejar venjar-se dels valar. D'esta forma, Melkor i Ungoliant varen aplegar en secret a Valinor i varen ferir de mort als Dos Arbres, i l'aranya va absorbir la llum d'abdós. Els valar i els elfos es trobaven en eixe moment de festa en Taniquetil i no varen poder fer res ni abans ni despuix, sumits en l'obscuritat provocada per Ungoliant. Aprofitant esta situació, Melkor va ser a Formenos, a on va furtar els Silmarils que Fëanor havia construït i va assessinar a Finwë, el Rei dels Noldor.

A partir d'este moment es desencadenen els events que varen dur al exili dels Noldor i al fi de les Edats dels Arbres: en l'última flor de Telperion i l'últim frut de Laurelin, Yavanna va fer la Lluna i el Sol, en la qual cosa es varen iniciar les Edats del Sol, i es va produir el despertar dels hòmens en Hildórien.

En Gondolin hi havia una representació de cada arbre: la de Telperion, construïda en argent, malaquita i perles de Belar, s'alçava en el quint portal de la ciutat, mentres que la de Laurelin, feta de topacio i or, estava emplaçada en el sext.[14] Aixina mateix, en Hyarrostar, una de les sis regions que formaven el regne de Númenor, creixia un arbre conegut com Laurinquë que posseïa llargues arracades de flors grogues; els númenóreanos, per les històries que havien sentit sobre Laurelin, creïen de forma errònea que el Laurinquë provenia de les seues llavors.[15]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 TOLKIEN, J. R. R. (març de 1984). «Del principi dels dies», El Silmarillion, Barcelona: Minotaure.
  2. ↑ TOLKIEN, J. R. R. (març de 1984). «Del oscurecimiento de Valinor», El Silmarillion, Barcelona: Minotaure.
  3. ↑ TOLKIEN, J. R. R. (març de 1984). «Del Sol i la Lluna i el ocultamiento de Valinor», El Silmarillion, Barcelona: Minotaure.
  4. ↑ Plantilla:Cita Tolkien
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Plantilla:Cita Tolkien
  6. ↑ Plantilla:Cita Tolkien
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 TOLKIEN, J. R. R. (novembre de 1998). «El primer Silmarillion», La formació de la Terra Mija, Barcelona: Minotaure.
  8. ↑ TOLKIEN, J. R. R. (novembre de 1998). «El Quenta», La formació de la Terra Mija, Barcelona: Minotaure.
  9. ↑ TOLKIEN, J. R. R. (maig de 1999). «Quenta Silmarillion», El camí perdut i atres escrits, Barcelona: Minotaure.
  10. ↑ TOLKIEN, J. R. R. (decembre de 1990). «El història de Galadriel i Celeborn i de Amroth, rei de Lórien. Apèndix I: els noms de Celeborn i Galadriel», Contes inconclusos de Númenor i la Terra Mija, Barcelona: Minotaure.
  11. ↑ 11,0 11,1 TOLKIEN, J. R. R. (maig de 2002). «Els quendi i els eldar», La Guerra de les Joyes, Barcelona: Minotaure.
  12. ↑ 12,0 12,1 «Llista de paraules quenya». Ardalambion. Consultat el 21 d'agost de 2010.
  13. ↑ Plantilla:Cita Tolkien
  14. ↑ TOLKIEN, J. R. R. (decembre de 1990). «De Tuor i la seua arribada a Gondolin», Contes inconclusos de Númenor i la Terra Mija, Barcelona: Minotaure.
  15. ↑ TOLKIEN, J. R. R. (decembre de 1990). «Una descripció de l'illa de Númenor», Contes inconclusos de Númenor i la Terra Mija, Barcelona: Minotaure.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Vore també

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Dos_Arbres_de_Valinor&oldid=979445»