Anar al contingut

Dornajo

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Dornajo de fusta en una representació pictòrica sobre taula (cap a finals del XVIII). Victoria and Albert Museum (Londres).

Dornajo es diu a varis recipients de diferent tamany, material i us, des d'una artesa de fusta, pedra o obra d'alfarería per a donar de menjar als animals, fins a una vasija similar a una gorc de fanc o un lebrillo.[1]

Usos

En funció de la zona geogràfica, el dornajo s'identificarà en una chicoteta artesa, un caixó buidat en fusta similar a un pesebre, o be, una pila o cup llaurades en pedra. En atres contexts pot aparéixer com a sinònim de batea, gamella o gaveta, i els seus usos seran tan específics o variats com donar de menjar als porcs en Extremadura i Andalusia, recipient per a fregar a modo de lebrillo, o "gerro o gorc de fanc" usada com a mida de capacitat, segons informa Joan Corominas en el seu Diccionari Crític Etimològic de la Llengua Castellana, a on "dornajo" és veu derivada del occità «dorna».[2] La Real Acadèmia Espanyola ho considera diminutivo de "duerna". En l'enciclopèdic d'Espasa-Calp es donen com a correspondències en atres llengües: el «auge» francés, el «trogolo» italià, el «trough» anglés i el «trog» alemà.[3]

Dornajos lliteraris

José Velarde, hàbil rimador del Romanticisme espanyol i soci de Zorrilla en l'art del drama en vers, descriu en una estrofa d'un poema dedicat a L'era l'us tradicional del dornajo en el món rural:[4]

Un dornajo cervantino

En la primera part de El Quixot, Cervantes descriu un dornajo que la gentilea d'uns cabreros ha improvisat com a assent per a ilustres invitats:[5]

Sentáronse a la redona de les pells sis dellos, que eren els que en la majada hi havia, havent primer en grosseres cerimònies pregat a dò Quixot que s'assentara sobre un dornajo que tornat del revés li varen posar. Sentóse don Quixot, i quedábase Sancho en peu per a servir-li la copa, que era feta de banya.
Cervantes Don Quixot (Primera part; capítul XI)

Un dornajo esperpéntico

De nou com a recipient reciclat, el dornajo es convertix en carricoche esperpéntico en l'imaginació de Ramón María del Valle-Inclán que a l'inici de Divines paraules ho descriu aixina:[6]

Una vella, en mantilla de pany pardo ix al pòrtic, despuix una atra, més vesprada atra. Ixen deshiladas; porten aigua beneïda en el bol de les mans i la van regant sobre les sepultures. L'última tira d'un dornajo en quatre rodes, camastro en a on bailotea adormecido un nano hidrocéfalo. Juana la Reina, ombra terrosa i descalça que menic per fires i romeria en la seua engendre, interroga al sacristán, de qui és germana.
Valle-Inclán Divines Paraules (Jornada Primera, Escena primera)

Vore també

Referències

  1. ↑ Casares, Juliol. Diccionari Ideològic de la Llengua Espanyola. Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 1975; p. 307. isbn 84-252-0126-8
  2. ↑ Car Bellido, Diccionari de térmens ceràmics i de alfarería, p. 96.
  3. ↑ Diccionari Enciclopèdic Abreviat Espasa-Calp (tom III, p. 509), Madrit, 1957.
  4. ↑ L'Ilustració espanyola i americana. Any XXXVI. número 41. Madrit, 8 de novembre de 1892. Consultat en giner de 2015
  5. ↑ Don Quixot (edició en llínea); capítul XI: "De lo que li va succeir a dò Quixot en uns cabreros". Consultat en giner de 2015
  6. ↑ Divines Paraules (edició en llínea); pàgina 6 del document Consultat en giner de 2015

Diccionario de la lengua española

Bibliografia

  • Car Bellido, Antonio (2008). Diccionari de térmens ceràmics i de alfarería, Càdis: Agrija Edicions. ISBN 84-96191-07-9.
  • (2002) Diccionari de materials ceràmics, Madrit: Subdirecció General de Museus. Ministeri d'Educació, Cultura i Deport. Secretaria General Tècnica. Centre de Publicacions. ISBN 84-36936-388.