Anar al contingut

Doctrina Primakov

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Yevgueni Primakov, antic ministre d'Assunts Exteriors de Rússia, del que pren el seu nom la doctrina Primakov, fotografiat en 1997.

La doctrina Primakov és una doctrina política russa formulada en la década de 1990. Part de la base de que la seguritat nacional de Rússia depén de la seua condició de superpotencia i, per tant, Rússia no pot permetre la formació d'un orde internacional unipolar liderat per Estats Units.[1][2]

Història

Esta doctrina pren el seu nom de Yevgueni Primakov, que va ser nomenat ministre d'Assunts Exteriors de Rússia pel president Boris Yeltsin en 1996. Primakov va liderar els esforços per a reorientar la política exterior de Rússia alluntant-la d'Occident, advocant per la formació d'una aliança estratègica trilateral entre Rússia, China i Índia per a crear un contrapeso a Estats Units en Eurasia.[3]

La doctrina Primakov gira entorn a cinc idees clau:

  1. Rússia és considerada un actor poderós que perseguix una política exterior independent.
  2. Rússia deu aspirar a un món multipolar gestionat per un concert de grans potències.
  3. Rússia deu aspirar a la supremacia en l'antiga esfera d'influència soviètica i deu perseguir l'integració euroasiàtica.
  4. Rússia deu opondre's a l'expansió de l'OTAN.
  5. Rússia deu aspirar a una associació en China.[2]

La doctrina va conduir a la gestació d'un format trilateral entre Rússia, Índia i China, que finalment es convertiria en el BRICS.[4][5]

El ministre d'Assunts Exteriors rus, Serguéi Lavrov, va introduir el terme «doctrina Primakov» en el lèxic geopolític a lo manco ya, des de 2014. Va parlar en vespres del 85.º natalici de Primakov, per a celebrar el moment en que Primakov va prendre el control del Ministeri d'Assunts Exteriors rus de mans del seu predecessor,[4] Andréi Kozyrev, que havia traçat un rumbo d'acostament en Occident.

Crítica

En 1997, els responsables de la política exterior nortamericana la varen calificar com a «doctrina Primakov». El politòlec Ariel Cohen va descriure la doctrina com un joc de suma zero, encara que va senyalar els forts llaços entre Rússia i Iran.[6]

L'especialiste en geopolítica, Mark Bassin, va observar que «s'han articulat una varietat de perspectives i doctrines euroasiàtiques molt diferents», i va senyalar les de Guennadi Ziugánov i Aleksandr Duguin, junt en les de Primakov. D'estos tres, Bassin descriu a Duguin com el representant més conegut i prolífic del neoeurasianisme postsoviético, i de fet alguns ya en 2001 dien que Vladímir Putin era «un eurasiano encobert».[7]

Per a Emanuel Copilaş, Primakov va ser l'artífex de la reorientació geopolítica de Moscou, que va passar de l'espai occidental a l'espai euroasiàtic. Copilaş escriu: «L'inspiració neoeuroasiática del concepte geopolític de Primakov és innegable». Copilaş atribuïx l'etiqueta de «Doctrina Primakov» a la «articulació política del neoeuroasianisme».[8]

Ekaterine Meiering-Mikadze, diplomàtica de l'Institut d'Orient Mig, va escriure en 2020 que la mar Negra podria convertir-se pronte en el centre d'atenció de Putin, i va citar com a respal la doctrina Primakov, per la que Putin veu una zona d'influència en el «estranger propenc» de Rússia, i açò «ya s'havia plasmat en l'anomenada doctrina Primakov, publicada en 1998-1999». Les doctrines són una cosa, pero les operacions són una atra. Putin ha segut el catalisador per a convertir estes idees estratègiques en objectius geopolítics que des de llavors han segut notícia internacional. Respalada per l'us que Putin fa de l'indústria del petròleu i el gas, esta recepta letal ha proporcionat un full de ruta sobre cóm fer que Rússia torne a ser gran. Lo que ocorre en la mar Negra en l'omnipresent política de Putin, basada en un mosaic de gasoductes, intimidació, ocupació i anexió, és, per tant, solament una variació d'un tema que resona en totes les ambicions geopolítiques de Rússia».[9]

Referències

  1. ↑ «The Concept of Russian Federation Foreign and Security Policy by Eugene Primakov».Internal Security.12(1)doi:10.5604/01.3001.0014.3205.
  2. ↑ 2,0 2,1 Rumer, Eugene (juny de 2019). The Primakov (Not Gerasimov) Doctrine in Action, Washington, D. C.: Carnegie Endowment for International Peace.
  3. ↑ «The Shanghai Cooperation Organization: The Primakov Vision and Central Asian Realities».The Fletcher Forum of World Affairs.31(1)Consultat el 4 de febrer de 2026.
  4. ↑ 4,0 4,1 «[1]», TASS. Consultat el 4 de febrer de 2026.
  5. ↑ «Primakov: The man who created multipolarity». Consultat el 4 de febrer de 2026.
  6. ↑ «The "Primakov Doctrine": Russia's Zero-Sum Game with the United States».F. I. I..The Heritage Foundation.(167)Consultat el 4 de febrer de 2026.
  7. ↑ (2008).«Eurasianism "Classical" and "Neo": The Lines of Continuity».Slavic Eurasian Studies.(17)Consultat el 4 de febrer de 2026.
  8. ↑ (2009).«Cultural Ideal or Geopolitical Project? Eurasianism's Paradoxes».Strategic Impact.(3)Consultat el 4 de febrer de 2026.
  9. ↑ «[2]», Middle East Institute. Consultat el 4 de febrer de 2026.