Discontinuidad temporal de Planck

Es definix com discontinuïtat temporal, en mecànica quàntica, al fet de que el temps no pot ser medit en valors continus, sino discrets. Açò és pel concepte de temps de Planck, que definix una unitat de temps i descriu l'interval de temps més chicotet per al qual encara rigen les lleis conegudes de la física i que poden ser medits abans d'entrar en el món de la mecànica quàntica, en l'estat cridat bromera quàntica. En el cas d'intervals més menuts que el que es definix com a llindar, el temps es torna quàntic, pert la seua propietat coneguda de continu i pansa a estar constituït per bots discrets.

Conseqüència

Ya des de l'época dels grecs, la Paradoxa espacial de Zenón (Paradoxes de Zenón) posava a examen la verdadera possibilitat de medir l'espai. En este cas, la discontinuïtat temporal és l'equivalent temporal de la paradoxa espacial de Zenón.

En conseqüència, la realitat temporal, a nivell macroscòpic s'observa com una continuïtat, mentres que la realitat que subyacer a nivell microscòpic no és una continuïtat temporal, sino valors discrets de temps objectius que s'aprecien subjetivamente com a continus, a nivell macroscòpic.

Referències

Bibliografia

1. Fonaments de la Física II. Ed. Eisberg.
2. Journal Physique Radium II. 1985.

Vore també

• Temps de Planck