Dialecte nizardo
El dialecte nizardo és una varietat de l'occità parlada en la regió històrica del Comtat de Niza (que més o menys coincidix en l'actual Districte de Niza, ubicat en el departament francés dels Alps Marítims); a excepció de les zones llingüístiques del mentonasco i del royasco, que constituïxen parles de transició cap al ligur i el piamontés.
Nizardo en nizardo es pronuncia [niˈsaʀt] i s'escriu niçard (norma clàssica) o nissart / niçart (norma mistraliana).
Segons la classificació dialectológica, el nizardo és una variant particular de l'occità i constituïx una de les quatre majors variants de les llengües nomenades provençals, que són: el rodanés, el marítim, l'alpí i el nizardo. No obstant, per raons històriques concernents a la seua llarga pertinença a la Casa de Savoya-Piemont, els nizardos criden a la seua llengua "nizardo", sense fer explícitament referència a les atres parles provençals o occitanes.
Orige
Els pobles ligures que ocupaven el territori actual de Niza, abans de l'arribada dels focenses, parlaven un idioma d'orige indoeuropeu.[1]
Els grecs, que temps despuix es varen instalar en lo que hui és territori nizardo, provablement no varen tindre més que escassa influència en la seua parla; pel fet de que ells no es mesclaven en la població local que vivia a l'interior de les terres[2] i es varen llimitar a ocupar únicament el tossal de l'actual Castell de Niza. Va ser la trobada en Roma lo que realment va mudar la llengua dels naturals. Aquella es va anar paulatinament dissolent en el llatí, lo que va anar l'orige de l'occità, en general, i del dialecte nizardo, en particular.
Per la qual cosa, per a l'intelectual nizardo Pierre Isnard, que va ser membre de l'Acadèmia Nizarda, el nizardo era al principi molt pròxim a atres llengües romançades, comprés el ancestre de les llengües de oïl.[3] És aixina que el text dels Jurament d'Estrasburc que daten del sigle IX i que constituïxen un dels primers traços escrits de lo que seria l'orige de les llengües de oil i en posterioritat del francés, mostra una molt important proximitat en el nizardo, més que en el francés modern.
El nizardo en nizardo
En llengua nizarda, els habitants de Niça es designen pel gentilici nissart - nissarda (norma clàssica) o be, nissart - nissarda / niçart - niçarda (norma mistraliana).
Siga com anara la grafia amprada, es pronuncia en tots els casos [niˈsaʀt(i), niˈsaʀdona].
En la forma masculina [niˈsaʀt(i)], let' és el resultat d'un ensordecimiento d'una 'de' final; mentres que l'adició facultativa d'un sò [i] final de respal, despuix d'una 'et' final, és una particularitat de la fonètica nizarda. No obstant, eixa 'i' es considera que no té valor fonològic i tampoc és indicada ortográficament en cap de les dos normes.
Existixen innumerables variants gràfiques en raó de les dificultats per a transportar una norma llingüística estable: en -ç- o -ss-, o be -d o -t (cf. -et). Per eixemple, la cedilla (ç) és una grafia preconisada per Federico Mistral, que també Jorge Castellana adopta.
Fins fa poc, en França, por lo regular s'usava el gentilici "nizardo" solament per a calificar als habitants de Niza, pero ara el seu us s'ha ampliat per a designar tot allò que és característic de les tradicions i persones que parlen la llengua nizarda, una forma de renaixença d'esta cultura o d'ús folklòric.
La qüestió de la similitut del nizardo en el francés o en l'"italià" del nort està fortament biaixada per preferències polítiques. El nizardo sembla ser una llengua de transició entre l'occità-provençal i el piamontés i unes atres llengües galoitálicas, com el cunees (varietat piamontesa). El Nizardo, entre atres característiques té canvi vocàlic en I per a crear el plural ( beu>bei etc.), l'artícul abans del possessiu, la negació en “senar” en lloc del “pas”post-verbal occità i francés, la conservació de certes paraules esdrújulas (per eixemple: llàgrima en lloc de lagrima) i en el passat va tindre també l'afirmació per mig de la partícula “si’” etc.
Fonts i notes
- ↑ Bernard Sergent, Els Indo-Européens: histoire, langues, mythes, Paris, 1995: Payot.
- ↑ Totes les colónies gregues solien estar emplaçades en les costes, junt a la mar, a fi de mantindre contacte comercial i humà per mig d'este en el sol patrio, la «Grècia Continental».
- ↑ Pierre Isnard, Considérations sur li dialecte niçois et li rattachement à la France, 1860.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Dialecto nizardo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.