Detector de fum

Erro al crear miniatura:

Detector de fum

Erro al crear miniatura:

Detector òptic de fum en certificat EN 54-7.

Un detector de fum és una alarma que detecta la presència de fum en l'aire i emet una senyal acústica avisant del perill d'incendi. Atenent al método de detecció que usen poden ser de varis tipos:

• Detectors iònics: utilisats per a la detecció de gasos i fums de combustió que no són visibles a simple vista.
• Detectors òptics: detecten els fums visibles per mig de l'absorció o difusió de la llum.

Quan l'aparat es troba conectat en una central que activa les alarmes visuals o sonores es denomina «detector de fum». En canvi, un aparat individual que rep la seua energia a través de bateries i que actua de forma independent d'una central es denomina «alarma de fum».

Història

En 1902 George Andrew Darby, ingenier electriciste de Birmingham, Anglaterra, va patentar el «indicador elèctric de calor i l'alarma d'incendis». L'aparat indicava qualsevol canvi de temperatura en el lloc en a on estava colocat. Funcionava per mig d'un circuit elèctric que es tancava si la temperatura superava un llímit, fent sonar una alarma. Bàsicament és el principi de funcionament dels termostats. Per mig de millores successives del disseny es va aplegar als actuals detectors de fum.

En l'actualitat, és possible trobar detectors de fum que inclouen un detector de monòxit de carbono (CO).

Tipos

Detector òptic/fotoeléctrico

Erro al crear miniatura:

Parts del detector òptic/fotoeléctrico.

Poden ser de tres tipos, segons detecten el fum per obscuriment o per dispersió de l'aire en un espai.

• De raig infrarrojo: estan composts per un dispositiu emissor i un atre receptor. Quan s'enfosquix l'espai entre ells pel fum, solament una fracció de la llum emesa alcança al receptor, provocant que la senyal elèctrica produïda per este siga més dèbil i s'active l'alarma.
• De tipo puntual: en ells, emissor i receptor es troben estajats en la mateixa cambra, pero no es veuen en formar els seus eixos un àngul major de 90° i estar separats per una pantalla, de manera que el raig emés no alcança el receptor. Quan entra fum en la cambra, el fes de llum emés es reflectix en les partícules de fum i pot alcançar al receptor, activant-se l'alarma. És la tecnologia més utilisada en l'actualitat.
• De làser: detecten obscuriment d'una cambra d'aglutinació en tecnologia làser.

Ademés, dins dels detectors òptics/fotoeléctricos, hi ha dos tipos de tecnologies: detectors anàlecs i detectors digitals (estes tecnologies es troba en els sistemes convencionals i direccionables).

Detector òptic convencional: este detector té la tecnologia més senzilla. Està calibrat en resistències electròniques. No té cap software dins del dispositiu per a fer verificacions. No està dissenyat per a verificar si realment és fum o si és pols o brutea. Este sistema, quan alcança els paràmetros d'opacitat, s'activa.

Detector òptic digital i direccionable: este detector inclou un chicotet software que, per mig de càlculs matemàtics, verifica en vàries variables si és fum o brutea, realisant una auto-verificació abans d'activar-se i enviar la senyal al panel de control.

Detector iònic

Este tipo de detector és més barat que l'òptic i pot detectar partícules que són massa chicotetes per a influir en la llum. La cámara d'estes alarmes conté una ínfima cantitat (menys d'1 microgram) d'americio-241 (²⁴¹Am), que emet radiació alfa. Este isòtop radioactivo emet partícules alfa (núcleus de heli d'alta energia) durant sigles. Per la gran capacitat de ionizar l'aire de les partícules alfa, solament un full de paper o uns 7 cm d'aire són suficients per a absorbir-les. La radiació passa a través d'una cambra oberta a l'aire en la que es troben dos electrodos, permetent una chicoteta i constant corrent elèctrica. Si entra fum en eixa cambra es reduïx l'ionisació de l'aire i la corrent disminuïx o inclús s'interromp, en lo que s'activa l'alarma.

Quan el fum entra en la cámara, les partícules alfa queden pràcticament immovilisades pels productes de la combustió, disminuint notablement la corrent elèctrica. El funcionament d'estos detectors es basa en la disminució de la conductivitat de l'aire. Una cambra del detector permet el contacte entre el Americio i l'ambient. Dit aire és ionizado per la presència de partícules alfa provinents de la desintegració dels núcleus de 241Am i es torna, per tant, conductor, tancant aixina un circuit. La presència d'atres partícules no ionisades reduïx la conductivitat dins de la cambra, interromp el circuit, i permet que sone l'alarma. cal destacar que la cantitat de Americio present en estos detectors no posa en perill la salut dels inquilins. A pesar de que es prohibixca la seua comercialisació el fet de tindre un instalat no significa incórrer en un delicte. Estes alarmes varen ser retirades del mercat degut a que la seua gestió com a residus era especial i més cara de lo normal.

Vore també

• Detector de calor
• Domòtica
• Estufador d'incendis
• Sistema d'alarma contra incendis
• EN 54