Desastre de l'assut del Vajont
El desastre de l'assut del Vajont (en italià: disastro del Vajont) va ser un desastre que va succeir el 9 d'octubre de 1963, quan el tercer reblit d'aigua de l'assut del Vajont va generar un efecte inesperat en l'ala de la montanya i sense previ avís un jagantesc esmonyida d'uns 260 millons de metros cúbics de bosc, terra i roca varen caure en el llac de l'assut a uns 80 km per hora. Com a conseqüència del brusc desplaçament de terres, 50 millons de metros cúbics d'aigua varen rebosar per damunt dels llímits de l'assut generant un megatsunami de 250 metros d'altura.[1]
L'ona en forma de megatsunami es va precipitar per la vall que hi havia front a l'assut destruint tot al seu pas, incloent el poble propenc de Longarone i les chicotetes viles de Pirago, Rivalta, Villanova i Faè. Com a resultat varen morir unes 1450 persones. Atres pobles més lluntans també es varen vore afectats, entre ells Erto, Casso i Codissago, prop de Castellavazzo. En total unes 2000 persones (algunes fonts indiquen que varen ser 1909) varen fallir.[1]
Antecedents
- Artícul principal → Presa del Vajont.
L'assut va ser construït per la Società Adriatica vaig donar Elettricità (SADE, hui en dia partix d'ENEL), el monopoli de suministrament i distribució d'electricitat del noreste d'Itàlia. El propietari, Giuseppe Volpi, havia segut ministre de Facenda de Mussolini durant varis anys. La "assut més alt del món", a través del coll del Vajont, va ser concebuda en els anys vint per a aprofitar els rius Piave, Mae i Boite, en la finalitat de satisfer la creixent demanda de generació d'energia i l'industrialisació. El proyecte no es va autorisar fins al 15 d'octubre de 1943, una volta resolta la confusió que va seguir a la caiguda de Mussolini durant la Segona Guerra Mundial.[2]
Els treballs de construcció varen escomençar en 1957. En 1959, es varen notar canvis i fractures durant la construcció d'una nova carretera al costat del Mont Toc. Açò va donar lloc a nous estudis en els que tres experts varen dir per separat a SADE que tot el costat del Mont Toc era inestable i que provablement colapsaria en la conca si es completava l'omplit d'aigua.[3] La SADE no va fer cas i la construcció es va completar en octubre de 1959; en febrer de 1960 es va autorisar a la SADE a iniciar l'omplit de la conca. Es varen percebre canvis en la roca durant el procés d'omplit de l'embassament i va haver una esmonyida de certa importància d'uns 700 000 m³ de roques el 4 de novembre de 1960.
SADE va detindre l'omplit, va baixar el nivell de l'aigua uns 50 metros i va escomençar a construir una galeria subaquàtica que funcionara com bypass en la conca front al Mont Toc per a mantindre la conca utilisable inclús si esmonyides de terra adicionals (que s'esperaven) la dividiren en dos parts.[4] En octubre de 1961, una volta terminada la galeria, SADE va recomençar l'omplit de l'estret depòsit baix vigilància controlada. En abril i maig de 1962, en el nivell de l'aigua de la conca a 215 m, es va informar de cinc terremots de "grau cinc" en l'escala d'intensitat de Mercalli. SADE va restar importància a estos terremots[5] i despuix va ser autorisada a omplir l'embassament fins al nivell màxim.[6][7]
En juliol de 1962, els propis ingeniers de SADE varen informar sobre els resultats d'experiments basats en models sobre els efectes de noves esmonyides de terra des de Mont Toc cap al llac. Les proves varen indicar que una ona generada per una esmonyida de terra podria superar la cresta de l'assut si el nivell de l'aigua estiguera a 20 metros o menys de la cresta de l'assut. Per lo tant, SADE va decidir que un nivell de 25 metros per baix de la cresta evitaria que qualsevol ona de desplaçament sobrepassara l'assut. Es va prendre la decisió d'omplir l'embassament més allà d'eixa cota, perque els ingeniers pensaven que podrien controlar la velocitat de la solsida controlant el nivell d'aigua en l'embassament.[7] No varen tindre en conte l'impacte de l'aigua de les pluges en el nivell freàtic dels terrenys que rodegen a l'embassament.[6]
En març de 1963, l'assut va ser nacionalisat i va quedar baix el control d'ENEL com a part del Ministeri d'Obres Públiques d'Itàlia. En declarar-se la nacionalisació, l'assut valdria més per al moment de la venda quant més aigua acumulada tinguera, per lo que es va accelerar l'omplit de la mateixa fins al llímit (cota 715).[7][6] Açò va provocar algunes solsides d'ala menors, per lo que es va rebaixar el cabal acumulat a la cota 700, no obstant les pluges en eixes semanes varen empijorar la situació.[6] S'esperava una solsida de terra que provocara un tsunami de "solament" 20 metros d'altura, lo que no sobrepassaria l'altura del mur de l'assut. Es va estimar que l'esmonyida es produiria el 15 de novembre.[6]
Desastre
La catàstrofe va ocórrer en acabant de que Società Adriatica vaig donar Elettricità (SADE) i el govern italià ocultaren informes i descartaren l'evidència de que Monte Toc, en el costat sur de la conca, era geològicament inestable. Havien ignorat numeroses advertències, senyals de perill i valoracions negatives. Al subestimar el tamany de l'esmonyida de terra, l'intent de SADE de controlar-ho de manera segura baixant el nivell del llac es va produir quan el desastre era casi imminent.[7]
Durant l'estiu de 1963, en la conca casi completament plena, la població, alarmada, va informar contínuament d'esmonyides, sacsades i moviments del terreny. El 15 de setembre de 1963, tota l'ala de la montanya es va esgolar 22 cm. El 26 de setembre de 1963, ENEL va decidir buidar llentament la conca fins a 240 metros. A principis d'octubre de 1963, l'afonada de l'ala sur de la montanya semblava inevitable; en un dia, es va desplaçar casi 1 metro.[6] De fet, al mont se li coneixia com "el mont que camina" per la seua tendència als corriment de terra.[8][9]
El 9 d'octubre de 1963, els ingeniers varen vore arbres caure i roques rodant cap al llac a on es produiria l'esmonyida de terra previst. Abans d'açò, l'alarmant ritme de moviment de l'esmonyida de terra no havia disminuït com a resultat del descens de l'aigua, encara que l'aigua havia segut baixada a lo que la SADE creïa que era un nivell segur per a contindre l'ona de desplaçament en cas que ocorreguera una esmonyida de terra catastròfic. Davant la inminencia d'una gran esmonyida de terra, els ingeniers es varen reunir en el cim de l'assut eixa nit per a presenciar el tsunami.
Finalment el desastre succeïx en la nit del 9 d'octubre de 1963 a les 22:39 (UTC+1) en la província de Pordenone, regió del Friuli-Venècia Julia, (Itàlia) quan durant l'omplit del tercer depòsit d'este assut, una de les més grans d'Europa i construïda en 1961,[8] es va produir un jagantesc esmonyida d'uns 260 millons de metros cúbics de bosc, terra i roca, que varen caure en el depòsit a uns 80 km per hora,[9] de forma similar al tsunami de Baïa Lituya.
L'aigua desplaçada pel corriment de terra que va caure a l'embassament va produir que 50 millons de metros cúbics d'aigua sobrepassaren l'assut en una ona de 250 metros d'altura, pese a lo que l'estructura de l'assut no va rebre danys importants.[10] Abans del megatsunami va ser per davant una ona de choc d'aire comprimit que s'ha equiparat a dos bombes nuclears d'Hiroshima,[6][7] el megatsunami es va dirigir a una velocitat d'uns 80 km/h cap als pobles propencs, destruint totalment el poble de Longarone i les chicotetes viles de Pirago, Rivalta, Villanova i Faè, matant a casi 2000 persones.[6][7][11] Varis chicotets pobles del territori d'Erto i Casso i el poble de Codissago, prop de Castellavazzo, varen sofrir danys d'importància.[9]
Respecte a l'assut, que va quedar intacta despuix de l'accident (solament va caldre desescombrar la part superior), es va quedar sense activitat i no produïx energia. En els últims anys l'assut, ara propietat d'ENEL, es va obrir parcialment al públic en 2002 en visites guiades i accés a la passarela que recorre el cim i atres llocs. En setembre de 2006 es va inaugurar una prova anual de pista no competitiva, denominada "Senderes del Recort", que permet als participants accedir a alguns llocs de l'interior de la montanya. El 12 de febrer de 2008, en inaugurar l'Any Internacional del Planeta Terra, l'UNESCO va citar la tragèdia de l'assut del Vajont com un dels cinc «contes en moraleja» causats per "el fracàs d'ingeniers i geòlecs".[12]
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Petley, Dave. «The Vaiont (Vajont) landslide of 1963». The Landslide Blog.
- ↑ 1 Verbale del vote n. 692 del Consiglio superiore dei lavori pubblici relatiu all'esposto della Sade, del 10 novembre 1944, sulla derivazione delle acque (5 agost 1946) [1] archivat en Wayback Machine., p. 1, in Senate Archives (ASSR), Vajont (IV leg.), 6.1.
- ↑ T. Merlin, Sulla pelle viva, Tancament Edizioni, Verona, 1993, pp. 59 and 73.
- ↑ A. De Nardi, Il bacino del Vajont i la frana del M. Toc, 1965, p. 27.
- ↑ T. Merlin, Sulla pelle viva, Tancament Edizioni, Verona, 1993, pág. 102.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 Vajont, el Titanic dels assuts Jot Down
- ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 Vajont, la construcció d'una catàstrofe a l'italiana El Bot
- ↑ 8,0 8,1 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ 9,0 9,1 9,2 «El desastre de l'embassament del Vajont (Itàlia) – El blog de Víctor Yepes» (en és-és). Consultat el 19 de setembre de 2019.
- ↑ «El desastre de Vajont, un perillós antecedent Informes en www. yesano. com - Associació Ric Aragó-COAGRET». www. yesano. com. Consultat el 19 de setembre de 2019.
- ↑ «La major catàstrofe d'Europa i el prototip espanyol per a que no torne a repetir-se» (en és-és). Matèria. Consultat el 19 de setembre de 2019.
- ↑ «Five Cautionary Tals and Five Good News Stories». International Year of Planet Earth – Global Launch Event. Latest Science Web News-lswn. it.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Desastre de la presa del Vajont» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.