Anar al contingut

Deilephila elpenor

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
gran (Deilephila elpenor)


La gran esfinge morada o esfinge major de la vinya (Deilephila elpenor) és una espècie de lepidòpter ditrisio de la família Sphingidae de gran tamany (5 a 7 cm d'envergadura) àmpliament distribuïda en la regió Paleártica (Europa i Àsia); ha segut introduïda en Columbia Britànica i Canadà. La oruga utilisa com a protecció davant els seus depredadors la seua forma i colors que assemblen a una serp en cap i ulls grans. És comú en ambients urbans.

Distribució

[editar | editar còdic]

Esta espècie es troba en tots els llocs de Gran Bretanya i Irlanda a excepció del nort i l'est d'Escòcia, i la seua distribució s'estén a través d'Europa, Rússia, i en China, les parts nortenyes de subcontinent indi, Japó i Coreja (no obstant no en Taiwan). Els espècimen introduïts s'han trobat en la Columbia Britànica. En la major part de les seues zones de distribució, veuen els adults de maig a juliol i a les orugas a partir de juliol fins a setembre, quan es fan crisálidas. No obstant en algunes parts del Mediterràneu i de China els adults poden ser vists a partir d'abril, a voltes tenint dos críes en un any.

La larva té uns 75 mm de llarc, són de color vert i marró. Com la majoria de les orugas esfinge, tenen un espina dorsal que presenta "curva posterior" en el final del segment abdominal. La part anterior de la oruga sembla tindre la forma de morro massiu com un tronc. És esta aparència d'elefant, ademés del seu gran tamany, #lo que li dona el seu nom en anglés «elephant hawk-moth». Quan està esglayada, la oruga expon el seu tronc en el seu primer segment del cos. Esta postura s'assembla a una serp en un cap gran i quatre dibuixos grans semblats als ulls d'una serp. Les orugas són aliment de pardals, pero esta pose de les orugas en "serp" els manté alluntats (per lo manco per algun temps). No se sap si els pardals temen a la oruga com assemblar-se realment a una serp, o si s'esglayen pel canvi repentí d'un artícul familiar d'assut en una forma inusual (Stevens 2005).

Les plantes d'aliment preferides de la oruga són Epilobium i Galium, encara que també pren Fuchsia.

El imago (adult) tendix a alimentar-se per la vesprada, i pren a sovint el néctar de les plantes del jardí com madreselvas i petunias, aixina que es veu molt a sovint en ambients urbans. Té una envergadura d'ala normalment entre 50 i 70 milímetros. Es colorea espectacularment, semblant iridizar en vert i roig quan està en moviment. Els adults són menjats per una determinada espècie de #rat penats.

Subespecies

[editar | editar còdic]

En el passat es reconeixien dos subespecies, Deilephila elpenor elpenor i Deilephila elpenor lewisii, pero actualment no es manté esta distinció. De modo similar les subespecies Deilephila elpenor szechuana ara està reconeguda com un sinònim provable per a Deilephila elpenor elpenor. La subespecie Deilephila elpenor macromera, que es troba en China meridional, el nort de l'Índia, Bhutan i Birmània, encara es mira com a distinta.

Les espècies pròximes, de Deilephila porcellus i Deilephila rivularis són similars pero més chicotetes i en menys colorit.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • A. R. Pittaway: The Hawkmoths of the western Palaearctic. Harley Books 1993, ISBN 0-946589-21-6
  • Günter Ebert (Hrsg.): Die Schmetterlinge Baden-Württembergs Band 4, Nachtfalter II (Bombycidae, Endromidae, Lemoniidae, Saturniidae, Sphingidae, Drepanidae, Notodontidae, Dilobidae, Lymantriidae, Ctenuchidae, Nolidae). Ulmer Verlag Stuttgart 1994. ISBN 3-8001-3474-8
  • David J. Carter, Brian Hargreaves: Raupen und Schmetterlinge Europas und ihre Futterpflanzen. Blackwell Wissenschaftsverlag 1987, ISBN 3-8263-8139-4
  • Guide dones chenilles d'Europe de D.J. Carter et B. Hargreaves edit. delachaux & Niestlé
  • Hans-Josef Weidemann, Jochen Köhler: Nachtfalter, Spinner und Schwärmer, S. 40ff, Naturbuch-Verlag, Augsburg 1996, ISBN 3-89440-128-1
  • Heiko Bellmann: Der Neue Kosmos Schmetterlingsführer, Schmetterlinge, Raupen und Futterpflanzen, S. 106, Franckh-Kosmos Verlags-GmbH & Co, Stuttgart 2003, ISBN 3-440-09330-1
  • Manfred Koch: Wir bestimmen. Schmetterlinge. Band 2. Bären, Spinner, Schwärmer und Bohrer Deutschlands. S. 110f Neumann Verlag Radebeul 2. Auflage 1964
  • Stevens, Martin (2005): The role of eyespots as anti-predator mechanisms, principally demonstrated in the Lepidoptera. Biol. Rev. 80(4): 573–588. doi:10.1017/S1464793105006810 (HTML abstract)

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons