De vegetabilis et plantis libri septem
De vegetabilis et plantis libri septem ("Sèt llibres de vegetals i plantes") és un compendio de Botànica escrit per Alberto Magne en la segona mitat del XIII (ca. 1250), ans que ocupara la sèu episcopal de Ratisbona (març de 1260). Els cinc primers llibres són de tall teòric mentres que els dos últims són d'aplicació pràctica, dedicant el sext a la terapèutica i al discernimiento de les distintes espècies i el sèptim a l'agricultura i jardineria. Els llibres primer i quarto glossen, en interpolacions pròpies, el «De plantis» de Nicolás de Damasc, atribuït en el seu temps, i fins a prou despuix, a Aristóteles. El segon, tercer i quint són texts propis de Sant Alberto. Pel seu contingut i estructura, els llibres sext i sèptim formen unitats fins a cert punt independents.[1]
El format del desenroll d'un tema adquirix, per a Alberto Magne, un significat directament relacionat en l'importància del tema de que s'està parlant. A la seua volta, cada tipo d'exposició s'articula d'acort en determinades pautes; per eixemple, els artículs solien desenrollar-se en eixe temps en tres parts: estat de la qüestió insistint en les obje ciones, cos de l'artícul i respostes a les objeccions.[1]
En la seua obra, Sant Alberto definix a la Botànica, «scientia de plantis» ("la ciència de les plantes"), com una part de la filosofia natural. Es tracta d'una ciència subordinada que afona els seus principis en la teoria del ser viu en quant viu i els aplica a un domini restringit del món animat: el del ser viu carent de moviment local i de sensibilitat. Introduïx, ademés, la raó de historicitat en el desenvolvimiento de la Botànica rendint homenage al seu màxim exponent: Aristóteles.[1]
L'obra aborda minucioses descripcions de la morfologia de les plantes, inclouen problemes de Fisiologia Vegetal i una classificació de les plantes refonent la d'Aristóteles i la de Teofrasto i en la que es distinguixen les plantes "sense fulls" (en a on s'inclouen bona part de les plantes Criptógamas) de les plantes "en fulls" (les plantes superiors). Estes últimes, a la seua volta, les va dividir en "plantes corticadas" (les que despuix serien denominades monocotiledóneas) i "plantes tunicadas" (més vesprada coneguda com dicotiledóneas).[2]
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Valderas Gallardo, J.M. 1920. FORMACIÓN DE LA TEORÍA BOTÁNICA: DEL MEDIEVO AL RENACIMIENTO , Convivium. Revista de Filosofia 8: 24-52.
- ↑ Tormo Molina, R.Història de la Botànica. El Medievo. [1] archivat en Wayback Machine. Lliçons hipertextuales de Botànica. Universitat d'Extremadura. Accedit el 20 de juliol de 2009.
- Este artícul conté una traducció derivada de «De vegetabilis et plantis libri septem» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.