Anar al contingut

Corrent heliosférica difusa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Corrent heliosférica difusa
Corrent heliosférica difusa

La corrent heliosférica difusa (o HCS, per heliospheric current sheet) és la superfície dins del sistema solar a on la polaridad del camp magnètic solar canvia de nort a sur. Este camp s'estén a través del pla equatorial solar en l'heliosfera.[1][2] La forma de la corrent heliosférica és el resultat de l'influència del camp magnètic en rotació del sol en el plasma en el mig interplanetari (vent solar).[3] Un chicotet fluix de corrent elèctrica fluïx en la corrent heliosférica difusa, a 10−10 A/m². El gros de la corrent és d'uns 10 000 km. El camp magnètic subjacent es denomina camp magnètic interplanetari i la corrent elèctrica resultant forma part del circuit de corrent heliosférica.[4] La corrent heliosférica difusa també es denomina corrent interplanetaria difusa.

La corrent heliosférica difusa va ser descoberta en 1965 pels geofísicos nortamericans John Marsh Wilcox (1925-1983) i Norman Frederick Ness (1933-2023).[5] Hannes Alfvén i Per Carlqvist especulen en l'existència d'una corrent galàctica difusa, una contrapartida a la corrent heliosférica difusa, en una corrent galàctica estimada de 1017 a 1019 amperis, que fluiria en el pla de simetria de la galàxia.[6]

Forma de falda de ballarina

Espiral de Parker

En girar el Sol, el seu camp magnètic es retortilla formant una espiral de Parker, una forma d'espiral de Arquímedes, que rep el seu nom en honor a Eugene Parker, el seu descobridor.[7] El camp magnètic de l'espiral de Parker va ser dividit en dos per una corrent difusa. Schatten va desenrollar un primer model matemàtic a principis de la década de 1970.[8] Mentres la corrent magnètica en espiral canvia la polaridad, es distorsiona en forma d'espiral ondulante i pren l'aspecte d'una falda de ballarina.[9][10]

Camp magnètic

La corrent heliosférica difusa gira junt en el Sol cada 27 dies. Durant este temps les parts superiors i inferiors de la falda passen a través de la magnetosfera terrestre, interaccionant. Prop de la superfície solar, el camp magnètic produït per la corrent elèctrica radial és de l'orde de 5 × 10−6 T (teslas).

El camp magnètic en la superfície del Sol és d'uns 10−4 T. Si la forma del camp fora un dipol magnètic, la força disminuiria en la gaveta de la distància, resultant en uns 10−11 tesles en l'òrbita terrestre. La corrent heliosférica difusa resulta ser un multipolo, ya que el camp magnètic actual en la Terra pel Sol és 100 voltes més gran.

Referències

  1. ↑ A Star with two North Poles [1] archivat en Wayback Machine., April 22, 2003, Science NASA(en anglés)
  2. ↑ Riley, Pete; Linker, J. A.; Mikić, Z., "Modeling the heliospheric current sheet: Solar cycle variations", (2002) Journal of Geophysical Research (Space Physics), Volume 107, Issue A7, pp. SSH 8-1, CiteID 1136, DOI 10.1029/2001JA000299. (Text complet
  3. ↑ «Artist's Conception of the Heliospheric Current Sheet».Consultat el 12 d'agost de 2018.(en anglés)
  4. ↑ Israelevich, P. L., et al., "MHD simulation of the three-dimensional structure of the heliospheric current sheet" (2001) Astronomy and Astrophysics, v.376, p.288-291(en anglés)
  5. ↑ John M. Wilcox and Norman F. Ness, "Quasi-Stationary Corotating Structure in the Interplanetary Medium" (1965) Journal of Geophysical Research, 70, 5793.(en anglés)
  6. ↑ Hannes Alfvén and Per Carlqvist, "Interstellar clouds and the formation of stars" (1978) in Astrophysics and Space Science, vol. 55, no. 2, May 1978, p. 487-509 (en anglés)
  7. ↑ Parker, E. N., "Dynamics of the Interplanetary Gas and Magnetic Fields", (1958) Astrophysical Journal, vol. 128, p.664 (en anglés)
  8. ↑ "Current Sheet Magnetic Model for the Solar Corona", K. H. Schatten, Cosmic Electrodynamics, 2, 232-245, 1971.(en anglés)
  9. ↑ Rosenberg, R. L. and P. J. Coleman, Jr., Heliographic latitude dependence of the dominant polarity of the interplanetary magnetic field, J. Geophys. Res., 74 (24), 5611-5622, 1969.
  10. ↑ Wilcox, J. M.; Scherrer, P. H.; Hoeksema, J. T., "The origin of the warped heliospheric current sheet" (1980)(en anglés)

Vore també


Referències