Convent de Sant Hipólito

Convent de Sant Hipólito

El convent de Sant Hipólito va ser un antic convent de Nova Espanya fundat en el XVI, hui solament un immoble històric ubicat en el Centre de la Ciutat de Mèxic. Ha fungido com a hospital psiquiàtric, refugi de pirates durant la Colónia i d'insurgents durant l'Independència de Mèxic, sèu de l'Inquisició, Veïnat i actualment el recint es troba protegit per el INBA.

Construcció

Va ser construït durant les primeres décades de la Nova Espanya. A penes quarantassís anys despuix de la caiguda de Mèxic-Tenochtitlan, es va decretar l'establiment, al costat de la ya edificada ermita advocada a Sant Hipólito en recort del triumfo sobre els naturals el 13 d'agost de 1521, del Hospital de Sant Hipólito. L'iniciativa de dit proyecte va ser mampresa per Fra Bernardino Álvarez Herrera, pertanyent a l'orde del Màrtir Sant Hipólito de la Caritat, qui havia aplegat d'Espanya en solament vint anys d'edat. Despuix de certs avatars de la vida que ho varen dur pres a Filipines, d'a on va escapar per a anar-se a Perú i a on va juntar riquea, per fi va retornar a la Nova Espanya i, segons pareix, influenciat per les cartes de la seua mare, gran devota catòlica, va optar per dedicar-se a la caritat i a l'auxili dels més necessitats, per lo que va passar alguns anys ajudant els hospitals de la Nova Espanya establits per fra Juan de Zumárraga. Una volta obtingut el beneplàcit del llavors arquebisbe fra Alonso de Montufar i del virrey en tanda Martín Enríquez d'Almansa, va poder fundar dit Hospital en l'any de 1567 en el creuament de les actuals Avinguda Hidalgo i Passejada de la Reforma (devem prendre en conte que l'edifici que hui coneixem no va ser edificat en l'any que se senyala sino que va ser construït en el pas de les décades de la mateixa manera que el temple.

Història

Esta obra de fra Bernardino era només un començ puix més alvance fundaria una série de nosocomios en Pobla, Oaxtepec, Veracruz i Acapulco. La seua característica principal va ser oferir respal i atenció a una àmplia població de persones necessitades i que fins a cert grau semblaven indesijables: vagabunts, persones en extrema pobrea, vells, peregrins, etc., que no alcançaven a ser admesos o eren rebujats per atres hospitals ; pero sense lloc a dubtes lo que li va valdre un reconegut lloc en el Història de Mèxic va ser l'acceptació i dedicació als malalts de ment dèbil, o, en térmens actuals, patien de les seues facultats mentals o, més prejuiciosament, presentaven signes de locada. En el pas del temps els germans de la caritat i la seua nosocomio varen ser centrant més la seua atenció a este tipo d'afligits; per tal motiu se li ha considerat el primer hospital “psiquiàtric” no només en lo que seria el territori mexicà, sino també de Hispanoamèrica. No devem oblidar que s'atenia als interns d'acort a les creències i coneiximents del seu temps, i per això el Hospital s'ubicava al costat del temple del Patró de Mèxic, puix estava dedicat a la salvació de les ànimes a través de la paraula de Deu. El dotze d'agost de 1584 a l'edat de setanta anys va fallir fra Bernardino.

Pero ademés sembla haver estajat a persones que havien violat la llei. Un curiós eixemple va ocórrer durant la segona mitat del XVI, precisament al poc temps de haver-se fundat el Hospital. En setembre de 1568 una série de barcos pirates anglesos, al mando del traficant d'esclaus africans John Hawkins en la que també viajava el conegut Francis Drake, varen arribar al port de Veracruz en l'objectiu d'obtindre víveres i demés coses útils. Al sendemà de la seua entrada a Veracruz va aplegar des d'Espanya la flota que conduïa al quarto virrey de Nova Espanya, Martín Enríquez d'Almansa. Varen aplegar a un acort per a que el corsario deixara entrar a la flota espanyola. Segons el historiografia anglesa, el virrey no va complir la seua paraula de deixar-los reparar els seus barcos i avituallarse. El historiografia espanyola resalta la calitat d'illegalitat del corsario. Es va produir una batalla en la que els barcos anglesos varen ser cremats i afonats en excepció d'aquell en el que va fugir Drake i un atre en Hawkins i gran cantitat de marins. Durant la seua fugida varen tindre que abandonar a un cert número de tripulants, els qui es varen adinsar en la regió del nort de Veracruz i en aplegar a Tampico varen ser capturats per les autoritats i remesos a la capital de la Nova Espanya. En lo que s'esperava el seu juí, alguns varen ser reclosos a distints hospitals. Una volta jujats, uns varen ser a parar a la foguera, uns atres a les galeras, la majoria varen rebre assots pero uns atres més se'ls va sentenciar a prestar ajuda i treballar dins del Hospital de Sant Hipólito.

Entre els sigles XVI i XVIII el Hospital sembla haver obtingut renom entre les demés institucions concordes per les seues compassives i bondadosas obres, sobretot si considerem que en el seu temps apareixia davant els ulls de les autoritats i els habitants com a reformador. Naturalment, la presència de malalts mentals va contribuir a la dedicació dels germans i, en l'arribada i alvanç de la ciència, va proporcionar un pas considerable per al tractament d'este tipo d'agravats. Aixina ho atesta el fet de que en la segona mitat del XVIII el virrey Bucareli haja decidit prestar ajuda i contribuir a les necessitats materials de l'edifici aixina com al sustente econòmic dels ocupants; recordem que en eixe llavors, com la majoria de hospitals fundats per órdens religioses, el Hospital de Sant Hipólito vivia de l'almoines i caritat de les gents. A pesar d'això va poder mantindre's constant tant en presència com en alvanços mèdics.

Com és de supondre, el caos de la lluita per l'Independència va tindre el seu efecte sobre este immoble i lo únic que sabem és que per a no caure en ruïna l'administració va tindre que passar a les autoritats de la recent nació Mexicana una volta aplegat l'any de 1821, per la supressió de les órdens mendicantes. El Hospital va seguir funcionant sobretot durant l'intervenció nortamericana, a on va auxiliar tant a soldats com a ciutadans pero no per això va abandonar la seua essència. La transició cap a una nova política nacional també va repercutir en ell. Els nous paradigmes mèdics, provinents sobretot de França, havien segut adoptats i en això es va donar un alvanç en la ciència Mèdica. Per tals raons, el Hospital de Sant Hipólito fungió també com a centre d'ensenyança durant algun temps. Entre 1851 i 1852 fungió com a espai per a ensenyança, pràctica i events del Colege de Medicina, ans que este s'establira en definitiva en l'edifici de la Santa Inquisició en 1854. Novament, durant les turbulències de la Revolució de Ayutla, la Guerra de Reforma i l'Imperi de Maximiliano I de Mèxic, el nosocomio va patir altes i baixes, pero va seguir sent reconegut com a lloc especialisat en malalts mentals. A finals d'esta centuria es varen afegir a la seua arquitectura una série de motius que evocaven dos episodis fonamentals de l'història mexicana: l'arquitecte Damián Ortiz va colocar en l'àngul exterior del mur de l'atri tant l'episodi de la Nit trista del 30 de juny de 1520 com el de la caiguda de Tenochtitlán el 13 d'agost de 1521.

No va ser sino fins a l'efecte modernizador i estabilisador social causat per les décades del govern de Porfirio Díaz que immoble va deixar de dedicar-se als malalts mentals i inclús es vera perjudicat físicament en l'elaboració de nous carrers i avingudes. Sense dubte el factor determinant va ser el proyecte del Manicomio General de la Castañeda inaugurat en 1910, institució que tenia com a fi ser el centre innovador de l'atenció mèdica a malalts mentals, aplicant les noves teories i métodos més eficaços. A partir d'ahí el Hospital va passar a ser un lloc abandonat i en el pas dels anys va ser llar de menics i desdonats, alguns pagaven renda congelada. Podria dir-se que habitava el mateix tipo de gent que feya tres sigles, pero ara sense algun l'ajuda i preocupació que tant ho havia caracterisat.

Vore també

• Temple de Sant Hipólito

Bibliografia

• Eguiara i Eguren (1998). UNAM (ed.). Fra Bernardino Álvarez, Mèxic: UNAM.
• Muriel Josefina. Hospitals de la Nova Espanya, Mèxic, UNAM-Creu Roja Mexicana, Tom I, 1990.
• Bernal Sagahon Miguel, El saber mèdic sobre els malalts mentals en el hospital de Sant Hipólito de la Ciutat de Mèxic, Mèxic, UNAM, 2011.
• De Ita Rubio, Lourdes, Viagers Isabelinos en la Nova Espanya, Fondo de Cultura Econòmica-UMSNH, Mèxic, 2001, 230 pp.
• Ortiz Fajardo, Guillermo (2003). Del Hospital De Jesús a Instituts, Centres Mèdics, i Albercs. Història dels Hospitals de la ciutat de Mèxic. Mèxic: Glaxo Smith BC
• Mèxic desconegut No. 331 / setembre de 2004
• Corsaris francesos i anglesos en l'inquisició de la Nova Espanya, sigle xvi. Mèxic: Imprenta Universitària/Archiu General de la Nació, 1945
• Manuel Rivera Cambas “El hospital de dements. Exconvento i Iglésia de Sant Hipólito” en Historiadors de Mèxic sigle XIX selecció presentació i notes d'Oscar Flores Torres Mèxic: Trillas, 2003.