Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Cultural Subaquàtic

La Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Cultural Submarí és un tractat adoptat el 2 de novembre de 2001 per la Conferència General de l'Organisació de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO). La convenció pretén protegir "totes les chafades de l'existència humana que tinguen un caràcter cultural, històric o arqueològic" que hagen estat baix l'aigua durant més de 100 anys. Açò s'estén a la protecció de naufragis, ciutats afonades, obres d'art prehistòriques, tesors que poden ser saquejats, llocs de sacrifici i enterrament, i antics ports que cobrixen els fondos de l'oceà. La preservació del patrimoni cultural submarí és significativa, ya que permet relatar numerosos acontenyiments històrics. Com a part de la seua deure realisar investigacions científiques i proporcionar educació contínua sobre l'importància del patrimoni cultural submarí, la UNESCO s'esforça per mantindre estos llocs per al fruïment de les generacions presents i futures. La convenció podria proporcionar un marc habitual per a ajudar a aumentar la consciència i buscar combatre el saqueig illegal i la pirateria que ocorren en aigües de tot lo món. Com a organisme internacional, els Estats membres de la convenció acorden treballar per a la preservació de bens culturals afonats dins de la seua jurisdicció i en alta mar.

Herència cultural

Com a organisme internacional, la UNESCO seguix treballant per a la preservació dels bens culturals en tot lo món. De la mateixa manera que en la propietat cultural, solament els bens materials que s'otorguen a les futures generacions poden entrar en la protecció del patrimoni cultural. És, per tant, una forma de herència que permet a les generacions actuals i futures conéixer acontenyiments històrics significatius. En particular en el concepte de patrimoni, existixen acorts internacionals baix el Consell d'Europa, com la Convenció de 1885 sobre la Protecció del Patrimoni Arqueològic d'Europa i la Convenció Europea sobre la Protecció del Patrimoni Arqueològic. Estos organismes creen àmplies proteccions llegals entorn a antiguetats i llocs de patrimoni cultural, específics de comunitats en tot lo món. La Convenció de El Haya de 1954 va ser realment la primera convenció internacional que va intentar debatre la protecció del patrimoni cultural. En definir propietats considerades 'importants' i 'valioses' per al be de la població, la qüestió de la protecció dels bens culturals es va fer evident per a les parts internacionals. Va ser sol en la Convenció de la UNESCO de 1972 sobre la Protecció del Patrimoni Cultural i Natural Mundial quan es va amprar el terme 'patrimoni cultural' per a definir els objectes culturals a protegir a nivell internacional. No obstant, per la seua àmplia definició, el concepte de patrimoni cultural va ser revisat encara més en el Conveni Europeu de Protecció del Patrimoni Arqueològic de 1992. Servixen per a afirmar el valor universal de protegir els objectes culturals que conformen el història i identitat de les nacions.

Junt en el determini de prescripció de 100 anys, la Convenció de la UNESCO de 2001 va incloure l'expressió 'caràcter cultural, històric o arqueològic' com a conceptes que definixen el patrimoni cultural submarí. Ya que molts objectes de patrimoni cultural perden la seua importància en ser trets de l'aigua, esta convenció busca garantisar la preservació dels llocs afonats.

Contingut

Text oficial

El text oficial de la convenció establix les obligacions dels Estats partixes respecte a la protecció del patrimoni cultural submarí, definides en l'Artícul 1 com:

"totes les chafades de l'existència humana en caràcter cultural, històric o arqueològic que hagen estat parcial o totalment baix l'aigua, periòdica o contínuament, durant a lo manco 100 anys"

Els artículs 1–4 definixen la Convenció i els seus objectius, aixina com la seua relació en la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret de la Mar (UNCLOS) i el dret de salvament.

Els artículs 5–12 definixen distints nivells d'obligacions i procediments dins de les quatre zones marítimes (Mar Territorial, Zona Contigua, Zona Econòmica Exclusiva, L'Àrea) definides per l'UNCLOS.

Els artículs 13–21 definixen obligacions adicionals, com l'expropiació del patrimoni cultural submarí recuperat ilícitament, la cooperació en atres Estats partixes i el recapte de formació en arqueologia submarina.

Els artículs 22–35 aclarixen varis punts rellevants per als aspectes funcionals del Conveni, com la creació d'òrguens estatutaris, la resolució de disputes entre Estats partixes i els modos de ratificació.

Anex

Ademés del text oficial de la convenció, un anex de 36 normes regula els aspectes pràctics de les activitats dirigides al patrimoni cultural submarí. Els Estats partixes estan obligats a garantisar que estes normes s'apliquen dins de la seua mar territorial i zona contigua, i també que siguen complides per tots els nacionals i bucs de bandera.

Les regles 1–8 definixen principis generals. Entre elles destaca la prohibició total de l'explotació comercial del patrimoni cultural submarí i el principi de que la preservació in situ deu considerar-se sempre com a primera opció. Les normes també cobrixen aspectes com el disseny del proyecte, la conservació, la documentació i l'elaboració d'informes.

Vore també

• Arqueologia subaquàtica
• Arqueologia marítima
• Proyecte Blue Heritage