Conjunt Històric Artístic (Catí)
El Conjunt Històric de Catí, es troba ubicat en el centre de la població de Catí, en la comarca del Alt Maestrat, en la província de Castelló. Està catalogat, per declaració genèrica, com be d'interés cultural, presentant anotació ministerial número: R-I-53-0000603, i data d'anotació 22 d'octubre de 2004; segons consta en la Direcció general del Patrimoni Artístic de la Generalitat Valenciana.[1] Encara que, el caixco urbà de Catí estava ya declarat conjunt històric artístic des del 7 de març de 1979.[2][3]
Descripció històrica
Com ocorre en moltes poblacions de la zona mediterrànea, l'orige de Catí està possiblement en una alqueria musulmana, que passaria, en época de la reconquista, en concret ya entrat el XIII, quan les tropes del rei Jaime I d'Aragó comença la reconquista de les terres valencianes , a convertir-se en un primer núcleu de població. Encara que no existixca documentació que puga corroborar esta teoria, quedant la part documentada reservada al XIII, en concret a partir del 25 de giner de 1239, data en la que se li concedix la Carta de Repoblament, pese a que l'existència de Catí, estava provada en 1233, ya que existixen documents en els que en senyalar-se els llímits del terme general de Morella, apareix mencionada.[1]
Els autors consideren que és possible que en un primer moment l'assentament poblacional no estiguera en l'actual emplaçament, sino que ubicacions diferents, com la partida de la Font, denominada La Font de Catí, en la que hi havia un antic mas del mateix nom, i en a on encara es poden trobar restants d'edificacions, varen poder ser el foc poblacional que va donar orige a Catí.[1] La població de Catí era una dels llogarets que formava part de Morella i, per tal raó es trobava baix la dependència de dò Blasco d'Alagón, qui es va encarregar del repoblament d'esta zona i va donar el 25 de giner de 1239, Carta de Repoblament de Catí a Ramón de Bocona i a atres quaranta pobladors, fet que va provocar disputes en el propi Jaime I d'Aragó.[1]
Més tart, Ramón de Bocona, va vendre en successives ocasions, 1252, 1268 i 1271, els drets de Catí a Ramón Castellá; i en l'any 1468 Morella va vendre els seus drets sobre Catí a Joan Forés de Sant Mateu, qui ho posseiria tan sol tretze anys revenent-els de nou a Morella. Pese a que en 1358, el rei Pedro el Cerimonioso, va concedir l'independència de Catí, del Justícia de Morella, esta va tindre caràcter transitori, i va durar solament mentres varen estar en situació bèlica. L'independència absoluta i permanent no es va conseguir conseguir fins a li XVII, en concret fins a 1691.[1]
Descripció artística
Catí presenta una peculiar forma allargada que es deu a l'existència en els extrems del seu terme de dos fonts, suministradores d'aigua a la població: la “Font Vella” i la “Font Nova”. Estes fonts eren importants per a la població, d'ahí que existixquen documents acreditant la seua reparació i manteniment a lo llarc del temps, com els existents que daten del XIV, moment en el que es té cura de les conducció i de les piles utilisades com abrevaderos per al ganado. Estes dos fonts es troben comunicades a través del carrer Major i les dos places “de Dalt” i “de Baix”, formant una de les vies més transitada des del XIII.[1]
Des del XIII tot el conjunt urbà estava planificat, establint un pla en el que la població habitava les principals vies aixina com la zona sur de l'emplaçament local. Per la seua banda les zones nort i noroest es parcelaron per a cultiu o be es varen aprofitar com a corrals per al ganado. No obstant, en el XIII es va produir un aument demogràfic que va dur a la construcció de noves cases, utilisant-se en un primer moment els corrals que es varen transformar en edificis habitables per a les persones. Este aument de la població feya necessàries noves infraestructures, per això en 1775, es va fabricar un forn nou en el carrer de L’Om, que hui en dia es diu carrer Llarc. També es va aprofitar el moment per a ampliar el núcleu urbà donant lloc a arravals, com “el dels escoles” i el de “la Font Nova” o de “Santa Ana” (en que ya hi havia algunes cases en 1370, les quals, en eixe moment, es trobaven situades extramuros). Tot este núcleu urbà, a excepció de la zona nort que tenia una protecció natural deguda al nivell del terreny, estava rodejat d'un recint de murallas. Açò suponia l'existència de portals per a donar entrada a les vies més importants al recint amurallado de Catí.[1]
Pese a que pràcticament tots estos portals es conservaven en peu en els primers anys del XX, la construcció de la carretera de Catí a la “Venda de l'Aire” i de Catí a “L’Hostalet de Vilardecanes”, va fer que es derribaren part d'ells. Més tart, en 1922 es va derribar el portal de la “Font Nova” o de “Sant Vicente” (els quals tenien una capella sobre els portals que tenien estructura de torre cúbica, en quatre pilars que en unir-se en lo alt en forma d'arc de mig punt donaven lloc a la porta d'accés), construint-se una nova capella per al sant damunt del depòsit d'aigua de la font. Per últim, en 1932 es va procedir a la destrucció dels restants portals: el del carrer de Sant Roque (el qual posseïa un gros mur de defensa en casi dos metros d'esgambi), el del cementeri antic i el de Sant Joan. La construcció d'estos portals era molt similar, d'estructura molt senzilla de la mateixa manera que els materials i tècniques constructives amprats per a la mateixa; es trobaven adossats als llenços de la muralla, que en alguns casos s'havien convertit en part de vivendes, reduint-se a una simple porta a la que s'accedia travessant un arc de mig punt.[1]
Lo curiós i significatiu del núcleu històric de Catí, és que, possiblement ajudat pel despoblació de la zona durant la segona mitat del XIX i els inicis del XX, motivat per l'emigració a centres industrials fonamentalment; ha mantingut l'estructura migeval que tant ho caracterisa.[1]
Pese a que es varen portar a terme construccions a lo llarc del XVIII, varen conseguir que no s'alterara el traçat, portant a terme ampliacions en cases noves, ocasionalment varen aportar novetats, com va ocórrer en el carrer Major. Aixina, entre finals del XIX i començos del XX, s'edifiquen algunes cases, en tipologia romàntica, com les situades en el “carrer Llarguer” i en la plaça de “Dalt” , les quals poden considerar-se les úniques aportacions d'una arquitectura recent a les característiques migevals de la població.[1]
Poden contemplar-se dos àrees que corresponen en dos etapes de construcció diferents:
- La primera àrea es subdivide, a la seua volta, en dos parts: la zona nort, que presenta un traçat retallat, tortuoso i de carrers estrets, comprendria la zona entre l'antic portal del “Peiró de la Passió” i l'iglésia, per un costat, i entre el carrer Major i el “Davall Davall”. Per la seua banda, la segona zona dins de la primera àrea, comprén el carrer Major i les dos places de “Dalt” i de “Baix”, zona de traçat més ampli, encara que en part es deu a que en 1931 es varen tallar les capelles laterals de la part del evangeli de l'iglésia parroquial per a ampliar el pas del carrer. Les dos places mencionades pese al seu disseny irregular són de grans dimensions.[1]
- La segona àrea la comprén el carrer Llarc, seguint la planificació inicial, que presenta un traçat regular i ampli; naix en el carrer de Sant Roque i desemboca en la Font Nova, tancant, per la seua banda posterior, el núcleu de la població pel costat Noroest.[1]
Llevat les escasses excepcions, les característiques constructives, tipològiques i distributives de les cases del núcleu urbà, les quals conserven el seu estat originari, són molt senzilles. Es varen utilisar per a la seua construcció la mampostería, unida en morter de calç, lluïda i s'usen sellars per a reforçar cantons, llindars de portes i finestres, que ocasions presenten forma adovelada. També pot vore's rajola o la fusta, que s'usen normalment per als ràfols, aixina com teixixca moruna per a les teulades. Per la seua banda, les fronteres són reflex parcial de la distribució interior. Els edificis solen ser de planta baixa, pis i andana. La planta baixa en un portal de pedra adovelada, tenien en la part davantera, la cuina i menjador, i al fondo les quadres per a les cavalleries; algunes cases tenen les quadres en la part davantera junt a l'entrada, obrint-se un chicotet va en la frontera. El pis, que estava dedicat al dormitori, presentava finestra quadrada o rectangular vertical, realisada en pedra picada, i, en ocasions molduras, casi sempre en el llindar i en els montants. També es donen casos en els que les finestres són substituïdes baranda, encara que no balcó, normalment de fusta, i de treball molt senzill. També pot afirmar-se que a partir de la segona mitat del XVI es modifiquen algunes finestres per a transformar-les en balcons, podiéndoles, en estos casos, una baranda de ferro de forja senzilla. Per la seua banda, l'andana (dedicat a almagasén de grans i d'atres aliments) té finestra rectangular o galeria coberta. La parcelació del terreny feya que les cases presentaren una distribució estreta i allargada.[1]
Ademés podem considerar que entre tots els edificis del núcleu històric de Catí, destacaríem: “Casa de la Vila”, edifici gòtic que va albergar al Consell, la presó, la carniceria comunal i inclús un depòsit de blat en les seues dependències; l'iglésia parroquial de l'Asunción de María (en un retaule de Jacomart i la “Creu d'Avinyó”, la qual senyalava el camí jacobeo castellonenc); la “Casa Miralles o Palau de Sant Joan”, una de les millors mostres d'arquitectura gòtica civil palatina; la “Casa Montserrat”; la “Casa Spigol”; o el recint amurallado[4]
També cal tindre en conte, els numerosos escuts i emblemes migevals que adornen els palaus i edificis religiosos del caixco antic, entre els que destaquen, per ser Bens d'Interés Cultural:
- Emblema i inscripció en la casa del mercader Jerónimo Martí
- Escut de la Casa de l'Abadia de Catí
- Escut de l'antic hospital de Catí
- Escut nobiliario de la Casa dels Sans en Catí
- Escut nobiliario de la casa en el carrer Sant Joan de Catí
- Escuts de l'Iglésia de Catí
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Conjunto Histórico Artístico (Catí)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.