Conferència de Moscou (1945)
La Conferència de Moscou de Ministres de Relacions Exteriors (també coneguda com a Reunió Interina de Ministres de Relacions Exteriors) dels Estats Units (James F. Byrnes), el Regne Unit (Ernest Bevin), i l'Unió Soviètica (Vyacheslav Molotov) es varen reunir en decembre de 1945 per a discutir els problemes de l'ocupació, l'establiment de la pau i atres assunts del Lluntà Orient.
La conferència va seguir a les conferències aliades de la Segona Guerra Mundial, incloses les d'El Caire, Yalta i Potsdam. El comunicat, emés despuix de la conferència del 27 de decembre de 1945, contenia una declaració conjunta que cobria una série de qüestions derivades del final de la Segona Guerra Mundial.[1]
Antecedents
[editar | editar còdic]La Conferència de Moscou podria vore's com una victòria de l'Unió Soviètica. La conferència va ser proposta per Byrnes, sense una invitació oferida a França o China i sense consultar primer en el Regne Unit. Açò es va alinear en l'objectiu que l'Unió Soviètica havia desijat anteriorment: que França i China anaren excloses dels acorts de pau sobre les potències de l'eix menor en Europa, i va crear una brecha entre el Regne Unit i els Estats Units.
El veterà diplomàtic nortamericà George F. Kennan, qui estava servint en l'embaixada nortamericana en Moscou, va observar el procés de primera mà i va escriure en el seu diari sobre James Byrnes, el Secretari d'Estat nortamericà:
Conseqüències
[editar | editar còdic]La conferència va reconéixer als governs prosoviéticos en Romania i Bulgària, li va otorgar a l'Unió Soviètica un paper en el Japó de la posguerra, va establir el control internacional de l'energia atòmica i va conseguir un acort sobre un fideicomiso en Corea. Tot va ser vist com un èxit per part de l'Unió Soviètica.[2]
La conferència va preparar tractats de pau en Itàlia, Romania, Bulgària, Hongria i Finlàndia. Eixos tractats es varen materialisar en els Tractats de Pau de París de 1947.
La Conferència de Moscou va establir la Comissió del Lluntà Orient, en sèu en Washington, que supervisaria el Consell Aliat per a Japó, en substitució de la Comissió Assessora del Lluntà Orient. L'apany, que li va donar a Estats Units una posició dominant en Japó, era un reflex de la situació en Hongria, Bulgària i Romania, a on l'Unió Soviètica era dominant. Tant la Comissió del Lluntà Oriente com el Consell Aliat per a Japó es varen dissoldre despuix del Tractat de Sant Francisco en 1951.[3]
La secció sobre Corea demanava l'establiment d'una Comissió Conjunta, baix el control d'un consorci dels Estats Units, l'Unió Soviètica, el Regne Unit i China, inclosa la decisió de que es necessitaria un fideicomiso de 4 poders de fins a 5 anys ans que Corea conseguira l'independència.[4] Varis sectors polítics en Corea es varen opondre a este pla d'administració fiduciaria, i es va sugerir que tal pla convertia a Corea en vassall de les 4 potències.[5]
La conferència va demanar l'establiment per les Nacions Unides d'una comissió per al control de l'energia atòmica. Dita comissió va ser la Comissió d'Energia Atòmica de les Nacions Unides, fundada el 24 de giner de 1946 per la primera resolució de l'Assamblea General de les Nacions Unides.
Qüestions pendents
[editar | editar còdic]La conferència no va abordar temes pendents relacionats en Iran, Espanya, Grècia, Líbia o els Dardanelos.[6][7] L'Unió Soviètica no estava disposta a retirar-se d'Iran, citant el Tractat d'Amistat Rus-Persa i afirmant que la seua presència era llegal per a protegir Bakú.[8] Com a resposta a les demandes angloamericanes de la seua retirada d'Iran, l'Unió Soviètica va pressionar per a que els britànics es retiraren de Grècia. Reiterant la seua posició prèviament expressada en les conferències de Potsdam i Londres, l'Unió Soviètica una volta més va exigir una base militar en els Dardanelos.[9]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Soviet-Anglo-American communiqué» (en anglés). Consultat el 1 de setembre de 2022.
- ↑ Llig, Jongsoo (2006). «U.S. and Soviet Policies, December 1945–August 1948», The Partition of Korea After World War II (en anglés), Nova York: Palgrave Macmillan, pp. 69-128. ISBN 978-1-349-53150-9.
- ↑ «Records of the Far Eastern Commission, 1945-1952» (en anglés). Archives Unbound. Gale Cengage Learning. Consultat el 1 de setembre de 2022.
- ↑ Leckie, Robert (1962). «The shooting war», Conflict: the story of the Korean War, 1950-1953 (en anglés), Nova York: G.P. Putnam's sons, pp. 34. OCLC 602139828.
- ↑ Scalapino, Robert. «Korean Nationalism: its history and future», Korea: the East Asian pivot (en anglés), Newport: Naval War College Press, pp. 26. ISBN 978-1-884733-36-9.
- ↑ «Decision in Moscow acclaimed».The Advertiser.88(27218)
- 1.Consultat el 1 de setembre de 2022.
- ↑ «Far-reaching decisions made at Moscow conference».The Canberra Claves.20(5843)
- 1.Consultat el 1 de setembre de 2022.
- ↑ «British policy in Iran and relations with the Soviet Union, 1945-46» (en anglés). Universitat de Birmingham. Consultat el 1 de setembre de 2022.
- ↑ «Moscow's Cold War on the Periphery: Soviet Policy in Greece, Iran, and Turkey, 1943–8».Journal of Contemporary History.Sage Publications.46(1)
- 58-81.ISSN 0022-0094.Consultat el 1 de setembre de 2022.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Conferencia de Moscú (1945)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.