Anar al contingut

Conca del golf Sant Jorge

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La conca del golf Sant Jorge regió geogràfica patagónica coneguda per ser una conca petrolera d'Argentina ubicada en la porció central de la Patagonia. És la més antiga i prolífica productora d'hidrocarburs d'Argentina.[1] Es tracta d'una conca de vores irregulars elongada en direcció este-oest, que s'estén entre els paralels 45° i 47° Sur i els meridianos 65° i 71° Oest, cobrint porcions de les províncies de Chubut i Santa Creu, i continuant a l'est en la plataforma continental. En una superfície estimada de 180 000 km², la tercera part s'ubica costa fòra. Les concessions d'exploració i explotació cobrixen un àrea de 40 530 km² onshore i de 18 980 km² offshore.[2]

La regió és un pol de desenroll industrial en relació en les activitats d'explotació petrolifera,[3][4] eòlica i turística que inclou les ciutats de Comodoro Rivadavia, ciutat principal de la regió.

Des dels punts de vista històric i econòmic, es pot destacar que esta regió va estar continguda en la Governació Militar de Comodoro Rivadavia, ex província formada en fins de resguardar el petròleu. La regió compresa entre la zona nort de la província de Santa Creu i zona sur de la província del Chubut va ser una zona militar dissolta en 1955 i va quedar repartida entre les províncies ya mencionades, que va incomodar a una "nació" que va créixer gràcies al petròleu.

La conca té tractament de microrregión és reconeguda per l'estat nacional que es referix a la mateixa com a Àrea Petrolera Comodoro Rivadavia. Este tractament és útil per a l'implementació de polítiques públiques articulades en els governs locals de Cañadón Sec, Caleta Olivia, Les Heras, Port Desijat, Koluel Kaike, Jaramillo - Fitz Roy, Sarmiento, Pico Truncat, Tellier, Bona Pastura, Comodoro i inclús la zona que rodeja Port Sant Julián.[5]

Història

A principis del XX, Comodoro Rivadavia, port d'entrada i eixida dels productes de Colónia Sarmiento, un port natural d'aigües profundes pegat a les plages de Rada Tilly i una antiquíssima zona de descans estiuenc tehuelche fa 9.000 anys, recent escomençava a ser un poble menut, a penes contava en un grup de casitas, algun almagasén de rams generals i un hotel-fonda per a estage dels arriscats viajantes que s'animaven a aplegar fins a aquelles lluntanes i desolades zones del Sur argentí. Pero tenia una dificultat séria: no hi havia aigua dolça.

Primer pou petrolífer.

Al començament de 1907, colles d'obrers, dirigides per ingeniers, havien començat a perforar la terra en busca del líquit indispensable. En aparats adequats es auscultaba el sol en procura del més mínim rumor que poguera anunciar la presència d'aigua. En giner es va dur al lloc una perforadora Fauck. S'apelava als elements més moderns de l'época, pero tot semblava inútil. Es va aplegar a cavar fins a a 400 metros de profunditat, sempre sense resultat. Els sofrits pobladors varen viure pendents de la torre de perforar, que en més d'una oportunitat va caure per efecte de l'implacable vent patagónico, i que obligava a iniciar novament els treballs. Els ingeniers no es varen donar per vençuts. La tasca va continuar. El resultat era sempre el mateix: no es va trobar aigua.

Antiga torre de perforació en Caleta Olivia.
Torre de petròleu en la Costanera.
Mapa de la conca del Golf Sant Jorge que mostres els seus jaciments.

En novembre ya dominava l'abofegada. S'havien perdut les esperances de poder dotar d'aigua a la floreciente població, a on molts s'havien radicat plens d'ilusions i confiats en la potencial riquea de la zona. La decepció seguia en aument. El governador va propondre que es duguera l'aigua des d'un lluntà manantial, per mig de l'instalació de encanyat. La població va recolzar l'idea com una salvació. No varen voler sentir parlar de la torre perforadora, que durant molts mesos havia enganyat les seues esperances en renovades promeses incomplides, encara que duent aigua d'un atre costat caldria pagar-la com a artícul de lux.

Per a decembre ningú confiava en la torre —que per al seu funcionament insumía l'escassa cantitat d'aigua disponible que el poble necessitava per a consum—. L'ingenier Krausse, cap de la missió, havia autorisat perforar fins al màxim de 500 metros feya uns 20 dies, quan s'havia aplegat a 481. Pero un divendres, superat eixe màxim, es va anar i va ordenar: “¡Basta! ¡No es perfora més!”. No obstant, l'administrador de l'obra, el senyor Beghin, i José Fuchs, que dirigia la perforadora Fauck, varen decidir no entregar-se i continuar en els treballs. Eixe mateix dia, el 13 de decembre de 1907 la perforadora va aplegar a 540 metros de profunditat i, de sobte, es va advertir una forta corrent ascendent. Sorpresos, Fuchs i Beghin es varen mirar atònits: no era aigua; era kerosene, el petròleu eixia casi refinat.

Varen mantindre en secret el descobriment i telegrafiaron a Buenos Aires, a la Direcció de Mines: “Ací no hi ha aigua, pero hi ha petròleu”. La notícia es va conéixer en la capital del país, abans que en Comodoro, a on es va saber cinc dies despuix, i es va decretar un espontàneu feriado. La prensa porteña va acollir la notícia con frialdad, a penes si li donen importància les grans rotatives; no varen advertir la transcendència del descobriment: lo que es buscava era aigua. El govern nacional va resoldre al sendemà del descobriment per mig d'un decret prendre possessió del jaciment i va prohibir “la denúncia de pertinences mineres i la concessió de permissos de cateo en el port de Comodoro Rivadavia, en un radi de cinc llegües kilométriques a tot rumbo, contant-se des del centre de la població”. S'evitava aixina la possible aparició d'aventurers i l'eventual explotació del sol en benefici de particulars. D'allí va partir el progrés d'esta regió patagónica. L'explotació del petròleu, descobert per accident, es va constituir des de llavors en una font d'incalculable valor per a acréixer l'economia nacional, i en una de les bases de la seua riquea. El 13 de decembre seria evocat com el Dia nacional del Petròleu.

Enrique Mosconi, un dels màxims próceres de la regió.

El 19 d'octubre de 1922, pocs dies despuix d'assumir la presidència de la Nació Argentina Marcelo Torcuato de Alvear, Enrique Mosconi va ser nomenat director general de Jaciments Petrolífers Fiscals (YPF), lloc que va ocupar per huit anys, i que es va dedicar a realisar grans esforços per a incrementar l'exploració i desenroll de l'extracció de petròleu. En YPF, Argentina va ser el primer país en tot lo món en tindre una petrolera estatal.

Població

La conca concentra bona part de la població de les províncies de Chubut i Santa Creu. La zona més poblada és el núcleu Comodoro Rivadavia - Rada Tilly, i en menor proporció Caleta Olivia - Cañadón Sec

Localitat Cens 2022 Població (2010) Població (2001)
Comodoro Rivadavia 201 228 177 038 137 061
Caleta Olivia 56 298 51 733 36 077
Pico Truncat 25 171 20 889 14 985
Les Heras 24 731 17 821 9 303
Port Desijat 16 812 14 183 10 237
Sarmiento 14 289 10 858 8 028
Rada Tilly 13 496 9 098 6 208
Departament Cens 2022 Cens (2010) Cens 2001
Escalante 215 453 186 583 143 689
Desijat 126 743 107 630 72 953
Sarmiento 14 563 11 422 8 724
Llac Buenos Aires 12 618 8 750 6 223

Referències

  1. ↑ http://www.agenciaelvigia.com.ar/pet.htm
  2. ↑ «Copia archivada». Archivat des de l'original, el 6 de decembre de 2012. Consultat el 28 de giner de 2013.
  3. ↑ [enllaç trencat]
  4. ↑ «Copia archivada». Archivat des de l'original, el 28 de maig de 2014. Consultat el 11 de decembre de 2019.
  5. ↑ Miniterio d'Obres Públiques(2023).«Àrea Petrolera Comodoro Rivadavia».