Comunitat de bens (Espanya)
En l'ordenament jurídic espanyol, la comunitat de bens es definix en l'artícul 392 del Còdic Civil com la situació en la que la propietat d'una cosa o dret pertany pro indiviso a una pluralitat de persones.
El Còdic Civil dedica íntegre el seu Títul III del Llibre Segon a regular esta figura. Ademés, establix la supletoriedad d'esta regulació, que no prevaldrà sobre les disposicions realisades en virtut de l'autonomia de la voluntat, o be sobre atres disposicions especials. Aixina es reflectix en el segon paràgraf del mateix artícul 392,[1] quan afirma que la regulació que el Còdic Civil fa d'esta figura serà d'aplicació en absència de contractes o disposicions especials.
Naiximent
[editar | editar còdic]Pese a la seua varietat, els suposts de fet que provoquen el naiximent d'una comunitat de bens solen classificar-se en dos grans grups: les que tenen orige llegal, i les que naixen en virtut de l'autonomia de la voluntat, és dir, que tenen orige convencional.
Orige llegal
[editar | editar còdic]En la comunitat de bens d'orige llegal, la pròpia llei atribuïx a un determinat supost de fet el naiximent obligat de la situació de comunitat. Aixina, per eixemple, l'artícul 381[2] del Còdic Civil establix el naiximent d'una comunitat de bens quan es produïxca la conmixtión. D'igual manera, la comunitat naixerà en cas que existixca una pluralitat d'hereus.
Orige convencional
[editar | editar còdic]La comunitat de bens també pot sorgir com a resultat d'una manifestació de l'autonomia de la voluntat, de manera que dos subjectes, per mig d'un negoci jurídic, podran posar en comú uns determinats bens. També crearan la situació de comunitat de bens en el cas de que es tracte d'un ben adquirit en comú i l'objectiu del qual siga el lucre dels comuneros.
Noten-se les analogia que presenta la comunitat de bens d'orige convencional en la figura de la societat. No obstant, la doctrina ha tractat de diferenciar a abdós, introduint l'idea de que la comunitat configura un patrimoni estàtic, en el que els comuneros es llimiten a l'us i fruïment, aixina com a conservar-ho. Per la seua banda, la societat té un patrimoni dinàmic, en moviment, dirigit a conseguir guany partible per a cada soci.[3]
Principis
[editar | editar còdic]Democràcia
[editar | editar còdic]L'artícul 398[4] del Còdic Civil manifesta un principi democràtic referent a l'administració i millor fruïment de la comunitat de bens. Segons el citat precepte, se seguirà un règim de majories.
El mateix artícul comenta en el seu segon paràgraf que «no hi haurà majoria sino quan l'acort estiga pres pels partícips que representen la major cantitat dels interessos que constituïxquen l'objecte de la comunitat.» D'esta manera, el Còdic Civil indica que es tracta d'una majoria de quotes o interessos sobre la comunitat, sent indistint el fet de que existixca o no una majoria de comuneros si la suma de les seues respectives parts ideals de propietat (quotes) no fora majoritària.
Autonomia privada
[editar | editar còdic]Les normes per les que es rig la comunitat de bens solen procedir de l'autonomia de la voluntat dels comuneros. Com ya es va senyalar, l'artícul 392 del Còdic Civil indica que les normes del Títul III tendixen a posseir caràcter dispositiu, pese a que existixen excepcions a la regla general. D'esta manera, seran aplicables en cas que els comuneros no acorden lo contrari per mig de contractes, acorts o convenis.
D'esta forma, concorde a l'idiosincràsia jurídica del Dret civil, es permet la possibilitat de regulació per mig de la confluència de les voluntats dels distints comuneros, regulació que prevaldrà, a menos que una norma imperativa, el contingut de la qual preval sobre l'autonomia de la voluntat, diga lo contrari.
Llibertat individual
[editar | editar còdic]Pese a la situació de comunitat, els comuneros conserven certa parcela de llibertat individual, en la que la seua pròpia i exclusiva voluntat manté certa capacitat de decisió sobre la cosa comuna. D'esta manera, l'artícul 400[5] del Còdic Civil concedix al comunero la possibilitat de solicitar la divisió de la cosa comuna quan ho crea oportú. Per un atre costat, l'artícul 395,[6] parlant de les obligacions de contribució dels partícips, menciona la possibilitat de que el comunero ixca de la comunitat, quedant d'esta manera exent de les obligacions que li carregen la permanència en la situació de comunitat. Aixina, el Còdic planteja un doble alvertent de llibertat individual, en la que el comunero no es veu forçat a permanéixer en la comunitat, ni podrà vore's forçat a soportar les càrregues que comporte. Evidentment, per a lliurar-se de tals càrregues, i per a compatibilisar la situació en el restant de comuneros, és requisit sine qua senar el que renuncie al seu dret sobre els bens comuns.
Proporcionalitat
[editar | editar còdic]De nou, el concepte de quota procedent de la comunitat romana es manifesta a l'hora d'establir la divisió de càrregues i beneficis entre els comuneros. D'esta manera, segons la proporció ideal de propietat (quota), el subjecte obtindrà un percentage de càrregues i despeses, aixina com de beneficis. El principi de proporcionalitat residix en l'artícul 393 del Còdic Civil,[7] que ademés establix una presunció iuris tantum que implica que, a menos que es demostre lo contrari, les quotes dels comuneros es consideren iguals.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Art. 392: «A falta de contractes, o de disposicions especials, es regirà la comunitat per les prescripcions d'este títul.»
- ↑ Art. 381: «Si per voluntat dels seus amos es mesclen dos coses d'igual o diferent espècie o si la mescla es verifica per casualitat, i en este últim cas les coses no són separables sense detriment, cada propietari adquirirà un dret proporcional a la part que li corresponga atés el valor de les coses mesclades o confoses.»
- ↑ Vejau la Sentència del Tribunal Suprem de 15 d'octubre de 1940, i de 16 d'abril de 1942.
- ↑ Art. 398: «Per a l'administració i millor fruïment de la cosa comuna seran obligatoris els acorts de la majoria dels partícips. No hi haurà majoria sino quan l'acort estiga pres pels partícips que representen a la major cantitat dels interessos que constituïxquen l'objecte de la comunitat.
Si no resultara majoria, o l'acort d'esta anara greument perjudicial als interessats en la cosa comuna, el Juge proveirà, a instancia de part, lo que corresponga, inclús nomenar un Administrador.
Quan part de la cosa pertanyguera privadament a un partícip o a alguns d'ells, i una atra fora comú, només a esta serà aplicable la disposició anterior.» - ↑ Art. 400: «Cap copropietari estarà obligat a permanéixer en la comunitat. Cada u d'ells podrà demanar en qualsevol temps que es dividixca la cosa comuna.»
- ↑ Art. 395 «Tot copropietari tindrà dret per a obligar als partícips a contribuir a les despeses de conservació de la cosa o dret comú. Només podrà eximir-se d'esta obligació el que renuncie a la part que li pertany en el domini»
- ↑ Art. 393 «El concurs dels partícips, tant en els beneficis com en les càrregues, serà proporcional a les seues respectives quotes.
Es presumiran iguals, mentres no es prove lo contrari, les porcions corresponents als partícips en la comunitat.»
- Este artícul conté una traducció derivada de «Comunidad de bienes (España)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.