Complex Cultural Fàbrica Imbabura

El Complex Cultural Fàbrica Imbabura (fundada com a Fàbrica Textil Imbabura, el 6 de maig de 1924 en Atuntaqui, Equador) és una Entitat Operativa Desconcentrada del Ministeri de Cultura i Patrimoni de l'Equador ubicada en la parròquia d'Andrade Marín, cantón Antonio Davant en la província d'Imbabura. Funciona com a museu que eixecuta la divulgació, exhibició i administració de la seua colecció de maquinàries, fotografies i habitacions de tota la seua història.

Resenya biogràfica

L'exfábrica Imbabura, va anar des de 1924 fins a finals de 1997, el centre de desenroll textil més important del nort d'Equador. Durant tota la seua activitat, esta fàbrica, es va convertir en el sustente de centenars de famílies del cantón Antonio Davant. Va funcionar entre 1927 i 1982, va anar el germen de l'indústria textil de la zona imbabureña. Va començar produint fils i teles, pero en el temps la factoria es va profesionalisar i va conquistar el mercat nacional.

Quan el sò de la sirena de la Fàbrica Imbabura s'activava, escomençaven les classes en escoles i coleges. A l'interior de la factoria, els treballadors encenien les seues màquines en les que teixien no solament el desenroll del cantón, sino de la província. L'estructura, ubicada en el sector del Caseriu de Lourdes, era considerada un important centre de producció textil. Des de l'arribada del cotó, fins a la producció de les teles, el procés requeria 15 dies.

Història

Antecedents

Els germans espanyols Francesc i Antoni Dalmau procedents de Girona apleguen a Equador en l'any 1910 en la visió de construir la primera indústria textil en la ciutat de Ambato el nom de la qual va ser "L'Indústria Algodonera", no obstant, varen decidir expandir la seua empresa, instalant una atra textilera en la província de Imbabura, per lo que en enterar-se de la bona fama dels treballadors atuntaqueños varen escomençar la construcció de l'indústria en aquell llavors en la parròquia rural del cantón Ibarra de Atuntaqui, en el Caseriu de Lourdes també conegut com a barri de la Séquia Alta, per lo que el 6 de maig de 1924 es va organisar un programa solemne per a la colocació i bendició de la primera pedra.

Es donava inici a una época transcendental en l'economia del país ya que juntament en la "Indústria Algodonera" de Ambato, la fàbrica de teles i fils "L'Internacional de Quito" inaugurada en 1923, i la "Fàbrica Textil Imbabura" de Atuntaqui serien els centres textils més sobreixents i importants d'Equador.

Construcció

En l'any de 1922 s'adquirix els terrenys per a la construcció de la primera fàbrica i empresa textil d'Imbabura i una de les quinze Indústries creades en l'Equador. En 1923 apleguen a este país els germans Francisco i Antonio Dalmau Soler, empresaris espanyols, els quals funden i creen la fàbrica textil Imbabura i la planta elèctrica a la vora del rio Ambi en ajuda del ciutadà espanyol Lorenzo Tous. Varen decidir instalar esta planta en esta província, després del seu èxit en els tallers textils en Riobamba (El Prat) i en Ambato (L'Indústria Algodonera).

Es conseguix una gran cantitat de hectàrees de terrenys que servirien per a les respectives seccions que es varen planejar per a l'edificació i demés servicis que oferiria la fàbrica, es destinarien terrenys per a la construcció de seccions d'almagasenament, vivendes, gerència, agricultura, tintoreria i demés funcions.

En el centre de Atuntaqui es crea la «Casa de l'Obrer Textil», va ser una obra de gran extensió. Els germans Dalmau varen triar esta ubicació per vàries raons que favoririen al desenroll del seu proyecte:

• La llínea férrea passaria prop dels predios facilitant el transport de mercaderia, mercaderia i productes.
• Es trobava ubicada en una localisació estratègica, ya que en ajuda de la llínea férrea es podria conseguir cotó directament des del Valle del Chota, en a on el cultiu d'esta planta favoriria a l'obtenció de la matèria primera.
• Els germans havien segut convençuts de que en la localitat existia una òptima calitat sobre mà d'obra, els treballadors del sector contaven en els requeriments necessaris per a portar a terme la llabor textilera.
• La comercialisació dels productes de la fàbrica seria bona en trobar-se prop de varis pobles i ciutats com Otavalo, Cotacachi i la capital de la província Ibarra.

El dimarts 6 de maig de 1924 es beneïx i es coloca la «primera pedra» la qual cosa donava inici a la construcció d'este edifici.

La maquinaria és exportada d'Alemània i Anglaterra, i és transportada cap a la localitat per arrieros de la comunitat en ajuda de mules, aplega a la fabrica desarmada i gràcies als tècnics estrangers es conseguix armar per a després ensenyar als obrers el maneig adequat d'esta maquinària.

cal mencionar que la construcció de l'edifici es va realisar procesualment, és dir, l'infraestructura de la fàbrica es va completar eventualment en afegir diferents anexos que permetien el funcionament de distintes seccions de la textilería.

Es va construir també una série de viles a on residirien els europeus assentats en el Caseriu, es dividien en seccions tals com el sector patronal, per a tècnics, per a empresaris; en a on es varen adaptar servicis en bones condicions, tal és el cas de l'aigua calenta que s'obtenia dels calderos de la fàbrica, i es conectaven per una série de canonades. Es varen amoblar les viles en mobles i tifells anglesos.

La producció escomençaria a inicis de 1926 en les primeres màquines de la secció de hilaturas, existint un creiximent notable en la cantitat d'infraestructura, en el personal, en l'equipament i en la mà d'obra, periòdicament s'optimisava per mig de canvis i millores el funcionament de l'indústria, per lo que per a 1930 ya se superava els 300 obrers i ya es contava en una planta administrativa considerable.

Planta Elèctrica

Per al correcte funcionament de la fàbrica es necessitava d'una font d'energia que abastira tota la maquinària i demés necessitats, és construïda paralelament a l'infraestructura principal de la textilería, per lo que es decidix aprofitar la corrent d'un dels rius que rodeja a Atuntaqui, i s'instala este edifici a la vora del riu Ambi, produint aixina la sustentabilitat necessària per al maneig necessari gràcies a l'energia hidroelèctrica generada per la corrent del riu.

Treballadors

Entrada al museu

Els empleats i obrers eren de dos classes socials molt distintes i definides; els primers realisaven llabors administratives i pertanyien a les classes «nobles» de la ciutat, mentres els obrers feyen el treball manual i provenien dels sectors mijos i humils; conseqüentment, els sòus d'estos últims eren molt menors en comparació als dels empleats.

Es varen reclutar albañil, peons, mecànics, electricistes, carpinteros i tapialeros. Per a açò es va recórrer a pobles lluntans i propencs: Cotacachi, Otavalo, San Antonio i Ibarra, Salcedo, Quito, Tulcán, Cayambe, Ambato, Guaranda, entre atres ciutats. Per una atra part existien en l'entorn personal de distintes nacionalitats en especial, alemans, holandesos, anglesos i peruans. Aplegant a la sifra d'1 200 persones que laboraban en les instalacions.

Canvi d'amos de les indústries

Per a l'any 1929, els germans Dalmau decidixen vendre totes les accions de l'empresa Indústria Algodonera S.A., ama també de la textilera atuntaqueña a l'empresari i polític guayaquileño d'ascendència catalana Lorenzo Tous Febres Corder, degut principalment a problemes del control i gestió del personal en les instalacions de Ambato i Atuntaqui, ademés de problemes econòmics.

Estructura restaurada de l'edifici en el Centre de Convencions i Events "Els Arrieros"

S'entrava a una nova etapa en a on la demanda exigia més que l'oferta per lo que, per a abastir al mercat nacional i internacional va ser necessari obtindre més maquinària, i per tant un aument del personal, donant com resultat un aument considerable en la producció i en la mà d'obra; millorant aixina la calitat de vida dels habitants de la regió, i s'assentaven bases per a donar inici a una activitat industrial notable específicament en Atuntaqui, influint exponencialment en diferents contexts dels atuntaqueños com la cultura, economia, societat, educació i idiosincràsia.

Arribada del ferrocarril

El General Eloy Alfaro, en el seu segon periodo presidencial (1906-1912) va iniciar la construcció de la llínea férrea que uniria la costa i la serra per a que en esta obra d'ingenieria s'integraren els pobles equatorians i proyectar-los cap a un futur de desenroll econòmic, social i cultural. I és aixina que els germans Dalmau varen vore esta oportunitat com una gran ventaja, ya que la llínea férrea que unia a Quito en Sant Lorenzo (Esmeraldes) passaria pel centre del Caseriu de Lourdes.

Posteriorment, el 27 de febrer de 1929, baix el mandat del President de la República, doctor Isidro Ayora, es va organisar un programa social solemne en les instalacions de la fàbrica ya que les vies que permetien l'accés a la locomotora que uniria als pobles equatorians hi hauria per fi aplegat, no obstant, este mig de transport permetia més accessibilitat i capacitat de càrrega que l'arriería, posant fi a una de les activitats econòmiques que també havia marcat al poble atuntaqueño.

Creació de el "Sindicat Textil Atuntaqui-Imbabura" (STAI)

Estàtues ubicades en la part posterior de les instalacions.

A l'inici de les activitats no existia un ent organisatiu i regulatorio que garantisara els drets dels treballadors, era notable l'absència de garanties per als obrers ya que l'únic document que els respalava era un publicat en el registre oficial, el qual no va aplegar a ser rellevant al no existir un gremi que exigira els seus drets.

En aquell llavors, a principis dels anys 30, els sindicats tenien una connotació comuniste, per lo que els mijos de comunicació que es mantenien arraïlats als empresaris de l'época varen difondre l'idea d'un irrespeto a la propietat privada i l'enfrontament directe en l'iglésia, i per esta raó el temor dels treballadors varen dificultar la formació d'un sindicat.

El 14 de novembre de 1935 apleguen a Atuntaqui els socialistes otavaleños: doctor Luis Enrique Cisneros, l'ingenier Alberto Suárez i Cessar Vásquez Fuller en l'intenció d'organisar una assamblea en el principal objectiu d'influir a més de doscents treballadors en la casa de la viuda de l'ilustre atuntaqueño Juliol Miguel Aguinaga, Zoila Soledad Rocha, acte calificat com a revolucionari, event realisat en ajuda d'obrers i obrers progressistes encarregats de difondre l'idea i la localitat de la reunió clasista.

En la reunió varen intervindre els tres personages otavaleños els quals varen expondre les seues idees en la finalitat de crear en els assistents la necessitat de contar en la factoria en un sindicat que vele pels interessos econòmics, socials i culturals dels empleats, és aixina que finalment, després de vàries delliberació i opinions del sector laboral es varen acceptar i varen aprovar les idees progressistes.

Es funda llavors el "Sindicat Textil Atuntaqui-Imbabura" STAI, redactant-se i aprovant-se estatuts a càrrec dels membres de la directiva sent un event molt rellevant en el història d'Equador, es va causar un gran revol a nivell nacional ya que era en Atuntaqui en a on naixia el sindicalisme organisat, una idea atrevida per a l'época pero que eventualment tindria una gran transcendència en les organisacions obreres; posteriorment, en octubre de 1938 es promulga recent el Còdic del Treball,tres anys despuix de l'iniciativa anteña.