Cistanche phelypaea subsp. lutea

Archiu:Cistanche phelypaea subsp. lutea.jpg

Cistanche phelypaea (Cistanche phelypaea subsp. lutea)

Cistanche phelypaea subsp. lutea, o jopo de corder, pijolobo, coa de corder, jopo groc és una planta sense clorofila, perenne, paràsita, de la família de les Orobancáceas.

Etimologia

“Cistanche” deriva del grec kisthós, en relació en les diverses espècies del gènero Cistus en la seua acció paràsita o “ofega”, i de anchó que significa ofegar. “phelypaea” en honor del científic francés Louis Phélypeaux, qui fundara una acadèmia en 1699.

Morfologia

Desenrolla a principis del hivern un talle robust, carnoso i glabro, més gros en la seua base, d'una altura de fins a 40 cm (80), d'un color que pot passar del gris al groc brut o pàlit. Les fulls també es mostren carnosas i glabras, de forma oval-lanceolada, envolent al talle i de color gris o groc. La inflorescència té forma cilíndrica en la que apareixen les florés hermafroditas, zigomorfas, de corola acampanada i tubular, pilosa en el seu interior, curvada en cinc lòbuls de color groc pàlit a intens en les vores violáceos, de fins a uns 50 mm . Sobre el lòbul horisontal es recolzen el androceo, format per quatre estams de prims filaments, lligats prop de les anteras de no més de 6 mm, lanuginosas, i el gineceo, d'ovari súpero i estigma groc o blanc. Estes presenten una bràctea i dos bractéolas laterals per cada flor, pegades estes al cáliz tubuloso i acampanado que està format per cinc lòbuls. Frut en càpsula ovoide i dehiscente en dos valvas. Produïx un elevat número de llavors casi esfèriques.

Vida i reproducció

Florix en hivern, de febrer a abril. En carir de clorofila no pot realisar la fotosíntesis; els seus fulls no realisen funció alguna. Depén totalment d'un hoste. Les raïls es transformen en haustoris en els que penetren les raïls del hospedante fins a localisar el floema, absorbint llavors les llacor en els nutrients.

Hàbitat

Sobre terrenys arenencs (planta psammófila), salinos (halófila), com les màrgens de marismas i albuferas, o semiáridos, margosos i yesíferos (gipsícola), parasitando a atres plantes, especialment Quenopodiáceas, com Anabasis articulata, Arthrocnemum fruticosum, Chenoleoides tomentosa, Hammada articulata, Salsola genistoides, Salsola kali, Saueda vora, o aulaga com Launaea arborescens i a espècies de Tamaracaceae o Zygophyllaceae.

Endemia

Creix en el surest de la Península ibèrica, províncies d'Albacete, Alacant, Almeria, Granada, Jaén i Múrcia, en les Illes Canàries (illes de Lanzarote i Fuerteventura), i en el nort d'Àfrica fins a Egipte Aràbia Saudita.

Província d'Almeria

En Almeria es troba en distintes localisacions en tres tipologies diferents: en flors de color groc intens en Karst en #algeps de Sorbixques i Serra de Cabrera, blanquecinas en el Desert de Tavernes i en les bases de Serra Alhamilla, Serra de Gádor i Serra Nevada, i en vores de color violáceo en el subdesierto de Tavernes. També pot localisar-se en Punta Entinas-Sabinar.

Província d'Alacant

En Alacant s'ha trobat al nort de les Dunes de Guardamar en flors de color groc intens en terreny arenenc salino coster parasitando a Atriplex halimus. També en el parage de la serra d'Elig, entre esta i el municipi de Aspe, enclavament de marcat caràcter salobre en les seues aigües.

Usos

En Àfrica el talle s'ha usat com afrodisíac, i com espárrago en ensalada. El bulbo s'ha usat en alimentació pel seu alt contingut en carbohidrats.

Usos en medicina popular

Antidiarreico i diurético. Conté #alcaloide.

Bibliografia

• Fernández Casas, J. i Laínz, M. “Sobre Cistanche phelypaea (L.) P. Cout. Anuari Soc. Brot. 39: 129-130

Enllaços externs

• Plantes Selvades d'Espanya
• AlmeriNatura
• Index of Orobanchaceae, en anglés