L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Cine d'Europa

El cine d'Europa es referix a les indústries cinematogràfiques i les películes produïdes en el continent d'Europa. L'història del cine d'Itàlia va escomençar pocs mesos en acabant de que els germans francesos Lumière, els qui varen realisar la primera proyecció pública d'una película el 28 de decembre de 1895, un event considerat el naiximent del cine, iniciaren les exhibicions cinematogràfiques.[2][3] L'història del cine d'Alemània es remonta als anys del naiximent del mig. Ottomar Anschütz va realisar la primera proyecció d'imàgens en moviment a tamany real el 25 de novembre de 1894 en el Postfuhramt en Berlín.[4][5] L'1 de novembre de 1895, Max Skladanowsky i el seu germà Emil varen presentar el seu proyector inventat, el Bioscope, en el teatre de varietats Wintergarten en Berlín. Es va proyectar una série de 15 minuts de huit curtmetrages, la primera proyecció de películes per a una audiència de pagament.[6] Es considera que el primer director italià va ser Vittorio Calcina, colaborador dels germans Lumière. Els Germans Lumière varen establir el Cinematógraf; lo que va iniciar l'era del cine mut, un periodo en el que el cine europeu va ser un gran èxit comercial. Açò es va mantindre fins a l'ambient hostil a l'art de la Segona Guerra Mundial.[7] Estos descobriments notables oferixen una ullada al poder del cine europeu primerenc i la seua influència duradora en el cine actual.

Entrada a Cinecittà en Roma, Itàlia, l'estudi de cine més gran d'Europa.[1]
Premis del Cine Europeu

Els moviments cinematogràfics europeus notables inclouen l'expressionisme alemà (1920), el montage soviètic (1920), el cine impressioniste francés (1920) i el neorealisme italià (1940); va ser un periodo ara vist en retrospectiva com "L'atre Hollywood". La guerra ha desencadenat el naiximent de l'art i en este cas, el naiximent del cine.

L'expressionisme alemà evocava les emocions de les persones per mig de visions i escenaris estranys, semblats a malensomis, altament estilisats i extremadament visibles a l'ull. El montage soviètic compartia similituts i va crear edicions de películes famoses conegudes com l'efecte Kino-eye, l'efecte Kuleshov i el montage intelectual.

El cine impressioniste francés va forjar l'essència de la cinematografia, ya que França va ser un país pioner en el cine que va mostrar el naiximent del cine utilisant el mig inventat pels Germans Lumière. El neorealisme italià va dissenyar la realitat vívida a través d'una lent humana en crear películes de baix presupost directament en els carrers d'Itàlia. Tots els moviments cinematogràfics varen ser fortament influenciats per la guerra, pero açò va actuar com un catalisador per a impulsar l'indústria del cine al seu màxim potencial en Europa.

Els moviments destacats a lo llarc del cine europeu enjorn varen presentar convencions estilístiques, directors prominents i películes històriques que han influït en el cine modern fins a hui. A continuació, trobaràs una llista de directors, películes, premis cinematogràfics, festivals de cine i actors que varen ser estreles naixcudes d'estos moviments cinematogràfics.

Història

XX

 
El Studio Babelsberg prop de Berlín, Alemània, va anar el primer estudi de cine a gran escala en el món (fundat en 1912) i encara produïx películes internacionals cada any.

Segons un estudi, "En la década de 1900, l'indústria cinematogràfica europea estava en bona forma. Les companyies cinematogràfiques europees varen ser pioneres en innovacions tecnològiques com la proyecció, els processos de color i les películes sonores, i innovacions de contingut com els noticieros semanals, els dibuixos animats, les séries i les películes de llarcmetrage. Posseïen una gran part del mercat nortamericà, que a voltes alcançava el 60%.

Les companyies cinematogràfiques franceses varen ser ràpides en establir subsidiàries de producció i distribució estrangeres en països europeus i en els Estats Units i varen dominar la distribució internacional de películes abans de mitan de la década de 1910. A principis de la década de 1920, tot açò havia canviat. L'indústria cinematogràfica europea solament tenia una quota marginal del mercat nortamericà i una chicoteta part dels seus mercats domèstics. La majoria de les grans companyies europees varen vendre les seues subsidiàries estrangeres i varen eixir de la producció cinematogràfica en casa, mentres que els emergents estudis d'Hollywood varen construir les seues rets de distribució estrangera."[8]

l'Acadèmia de Cine Europeu va ser fundada en 1988 per a celebrar el cine europeu a través dels Premis del Cine Europeu anualment.

 
¿Qué veuen els europeus quan van el cine? (1996–2016)[9]
  •  Películes de EE. UU. (56%)
  •  Películes europees (25%)
  •  Coproduccions EE. UU./Europa (17%)
  •  Atres películes (2%)

    • Europa Cinemas

    Fundada el 12 de febrer de 1991[10] en finançació del programa MEDIA Europa Creativa i del CNC, França, Europa Cinemas és la primera ret de sales de cine enfocada en películes europees. El seu objectiu és proporcionar respal operatiu i financer als cines que es comprometen a proyectar un número significatiu de películes europees no nacionals, oferir events i iniciatives, aixina com activitats promocionals dirigides a audiències jóvens.[11]

    En setembre de 2020, Europa Cinemas tenia 3,131 pantalles en 1,216 cines, ubicats en 738 ciutats i 43 països.[11] El president en 2024 i 2025 és Mathias Holtz, mentres que Claude-Eric Poiroux és president honorari.[10]

    XXI

    El 2 de febrer de 2000, Philippe Binant va realisar la primera proyecció de cine digital en Europa, en la tecnologia DLP (Processament Digital de Llum) Cinema desenrollada per Texas Instruments, en París.[12][13][14]

    Hui en dia, les produccions nortamericanes dominen el mercat europeu. En promig, les películes europees es distribuïxen en sol dos o tres països; les produccions nortamericanes en casi dèu.[15][16] Les dèu películes més vistes en Europa entre 1996 i 2016 varen ser totes produccions o coproduccions nortamericanes. Excloent les produccions nortamericanes, la película més vista en eixe periodo va ser Amics intocables, una producció francesa, de la mateixa manera que la majoria de les atres películes dels dèu primers llocs.[9] Entre 2016 i 2017, l'única película (parcialment) europea en el top dèu de les películes més vistes en Europa va ser Dunkerque. Excloent-la (que va ser una coproducció de Països Baixos, Regne Unit, França i Estats Units[17]), la película europea en millors resultats va ser Paddington 2, que va vendre 9.1 millons d'entrades.[18]

    Cine francés

    Artícul principal → Cine de França.

    Primers anys del cine francés

     
    Germans Lumière

    Com atres formes d'art, el cine retrata l'autenticitat que enfronten vàries persones. França pot considerar-se un dels principals pioners de tota l'indústria cinematogràfica global. La prova d'esta afirmació és que entre 1895 i 1905 França va inventar el concepte de cine quan els Germans Lumière varen proyectar la seua primera película el 28 de decembre de 1895, cridada L'arribada d'un tren a l'estació de la Ciotat, en París.[19]

    Va durar solament 50 segons, pero va llançar i va donar orige a un nou mig d'expressió en l'indústria cinematogràfica. Els Germans Lumière de França han segut acreditats des de 1895 i reconeguts com els descobridors de la cambra de cine.[19] No obstant, a pesar de que atres inventors ho varen precedir, el seu guany a sovint es considera en la perspectiva d'esta era creativa.

    El cinematógraf del tamany d'una maleta de Lumière, que era mòvil, va servir com una unitat de dispensación de películes, cambra i proyector tot en un. Durant la década de 1890, les películes de cine es varen allargar uns minuts i varen escomençar a consistir en vàries prens també.[20] Atres pioners també varen ser francesos, inclosos Niépce, Daguerre i Marey, durant la década de 1880 varen conseguir combinar ciència i art per a llançar l'indústria cinematogràfica.[19]

    Els pioners del cine francés es varen vore influenciats per la seua herència històrica derivada de la necessitat d'expressar la narrativa d'una nació. El XIX en França va ser un periodo de nacionalisme llançat per la Revolució Francesa (1789-1792).[21] Marey (1830-1904) va inventar l'arma fotogràfica (1882) que va ser desenrollada per a funcionar i poder tindre un paper fotogràfic de 150 imàgens en moviment.[21] Emile Reynaud 1844-1918 va ser el pare fundador de l'animació.

    El curtmetrage animat Pantomimes Lumineuses es va exhibir durant 1892 en el Museu Grévin i va ser desenrollat com a resultat de la seua invenció, el proyector Praxinoscopio. Esta invenció va reunir color i dibuixos fets a mà.[21] La Companyia de Cine va ser establida com el primer estudi de cine de França abans de Estudi de Cine Pathé i fundada per Gaumont (1864-1946).[19] En 1907, Gaumont va ser l'estudi de cine més gran del món, també va impulsar el treball de la primera cineasta dòna Guy-Blaché qui va crear la película L'enfant de la barricade.[19]

     
    Praxinoscopio inventat per Reynaud

    Cine francés abans i despuix de la Primera Guerra Mundial

    El periodo anterior a la Primera Guerra Mundial va marcar les influències del passat històric de França en el cine, no solament galvanizando un periodo d'alvanços en ciència i ingenieria, sino també una necessitat de que el cine es convertira en una plataforma per a explorar la narrativa de la seua cultura i en fer-ho, va crear una plataforma narcissista.[21] Abans de la Primera Guerra Mundial, el cine francés i italià dominava el cine europeu. Zecca, el director general en Pathé Frères, va perfeccionar la versió còmica de la película de persecució que es va inspirar en els Keystone Kops.[22] Ademés, Max Linder va crear un personage còmic que va influir profundament en el treball de Charlie Chaplin.[22]

    Atres películes que varen escomençar abans de la guerra en França també varen incloure The Assassination of the Duke of Guise aixina com el moviment film d'art en 1908.[23] Estes películes retrataven les realitats de la vida humana, especialment dins de la societat europea.[23] Ademés, el cine francés va produir espectàculs de disfrassos que varen atraure atenció i varen dur prominència global abans de l'inici de la Primera Guerra Mundial.[23]

    Aproximadament el 70% de les películes globals s'importaven dels estudis de París de Éclair, Gaumont i Pathé abans de la guerra.[24] No obstant, quan va escomençar la Primera Guerra Mundial, l'indústria cinematogràfica francesa va declinar durant la guerra perque va perdre molts dels seus recursos que varen ser drenados per a recolzar la guerra. Ademés, la Primera Guerra Mundial va bloquejar l'exportació de películes franceses, obligant-la a reduir les grans produccions per a centrar-se en la realisació de películes de baix presupost.[20]

    No obstant, en els anys posteriors a la guerra, les películes nortamericanes varen ingressar cada volta més al mercat francés perque l'indústria cinematogràfica nortamericana no es va vore tan afectada per la guerra. Açò va significar que un total del 70% de les películes d'Hollywood es varen proyectar en França.[20] Durant este periodo, l'indústria cinematogràfica francesa va enfrontar una crisis ya que el número dels seus llarcmetrages produïts va disminuir i varen ser superats pels seus competidors, inclosos els Estats Units d'Amèrica i Alemània.[19]

    Cine francés despuix de la Segona Guerra Mundial

    Despuix del final de la Segona Guerra Mundial, l'art del cine francés va escomençar la seua formació de l'image moderna, aixina com a reconéixer els seus impactes posteriors. Despuix de l'establiment i creiximent de les indústries cinematogràfiques nortamericana i alemana durant l'era posterior a la Primera Guerra Mundial, aixina com durant la Gran Depressió.[20] Moltes películes alemanes i nortamericanes varen prendre l'escenari del mercat francés i global.[20] Ademés, durant la Segona Guerra Mundial, l'indústria cinematogràfica francesa es va centrar principalment en la producció de películes antinazis, especialment a finals de la década de 1940 quan la guerra va aplegar al seu fi.[19]

    Despuix d'esta era, els directors de l'indústria cinematogràfica francesa varen escomençar a abordar els problemes que afecten a l'humanisme i també es varen enfocar en la producció de películes entretingudes d'alta calitat.[23] Ademés, la proyecció de clàssics lliteraris francesos va involucrar La cartuja de Parma i Rojo i negre que varen alcançar gran fama en tot lo món. Ademés, Nowell-Smith (2017) afirma que una de les obres cinematogràfiques principals que va guanyar popularitat durant eixe periodo va ser la película dirigida per Resnais, Mon Amour.[20] Açò va dur a Cannes a albergar el seu primer festival internacional de cine rebent l'estatus anual.

    Estils i convencions en el cine francés

    La Nova Ona Francesa, que va estar acompanyada per les seues formes cinematogràfiques, va conduir a una nova mirada al cine francés. El cine tenia diàlecs improvisats, canvis ràpits d'escena i prens que anaven més allà de l'eix estàndar de 180 graus. Ademés, la cambra no s'utilisava per a captivar a l'audiència en una narrativa detallada i visuals extrems, sino que s'usava per a jugar en les expectatives del cine.[22] Clásicament, les convencions destacaven un control tens sobre el procediment de realisació de películes. Ademés, la Nova Ona va evitar açò intencionadament. Les películes es rodaven generalment en llocs públics en diàlecs inventats i trames construïdes sobre la marcha.[23]

    En varis sentits, semblava descuidat, pero també va capturar un entusiasme i impulsividad que cap película famosa podia esperar igualar.[23] Ademés, els cineaste de la Nova Ona Francesa generalment varen abandonar l'utilisació de la remezcla del seu sò. En canvi, varen utilisar una banda sonora naturalista gravada durant la captura i ilustrada sense alterar, inclús si incloïa intrusions i errors. Ademés, va prestar a la película una sensació de frescura i energia com les seues atres habilitats que no estaven en películes passades. Varen usar cambres de mà que podien gravar be en espais reduïts generant una familiaridad que les cambres més costoses i més engorrosas no podien rivalizar. La majoria de les películes de la Nova Ona varen usar prens llargues i esteses que varen ser facilitades per este tipo de cambres.[20] Per últim, les películes franceses varen usar corts de bot que treen als espectadors del drama en pantalla, a diferència de la realisació de películes tradicional.

    Avant-garde

    Este va ser el cine impressioniste francés que es referix a un grup de películes i cineaste francesos de la década de 1920. Estos cineaste, no obstant, es consideren responsables de produir cines que varen definir el cine.[25] El moviment va ocórrer entre 1918 i 1930, un periodo que va vore un ràpit creiximent i canvi del cine francés i global. Una de les principals estimulació darrere de la vanguarda impressionista francesa va ser descobrir l'impressió del "cine pur" i estilisar el cine en una forma d'art i com un enfocament de simbolisme i demostració en lloc de simplement contar una història.[26]

    Esta vanguarda va destacar l'associació entre el realisme i la cambra. Açò va ser el resultat de "photogenie", la concepció d'Epstein sobre descobrir l'impressió de la realitat específicament per mig de la cambra, emfatisant el fet de que retrata la personalitat en la película.[26] Les tècniques cinematogràfiques òbvies utilisades per la vanguarda impressionista francesa són la càmara llenta, l'enfocament suau, les dissolució i l'alteració d'imàgens per a desenrollar l'expressió creativa.[26]

    Directors destacats del cine impressioniste francés

    Películes impressionistes franceses famoses

    Referències

    1. ↑ «Cinecittà, c'è l'accordo per espandere gli Studios italiani» (en it).
    2. ↑ «L'œuvre cinématographique dones frères Lumière – Pays: Italie» (en fr).
    3. ↑ «Il Cinema Ritrovato – Itàlia 1896 – Grand Tour Italià» (en it).
    4. ↑ «Ottomar Anschütz, Kinogeschichte, lebender Bilder, Kino, erste-Kinovorführung, Kinovorführung, Projektion, Kinoe, Bewegungsbilder» (en alemà).
    5. ↑ «1886 Ottomar Anschütz - "Elektrischer Schnellseher"» (en alemà).
    6. ↑ Brockmann, Stephen (2010). A Critical History of German Film (en anglés), Camden House, p. 13.
    7. ↑ Rose of Sharon Winter. «Cinema Europe: The Other Hollywood» (en anglés). The New York Claves.
    8. ↑ Bakker, Gerben. “The decline and fall of the European film industry: sunk costs, market size, and market structure, 1890–19271” (en). The Economic History Review 58 (2): 310–351. doi:10.1111/j.1468-0289.2005.00306.x. ISSN 1468-0289.
    9. ↑ 9,0 9,1 Europeans at the cinema, OBC Transeuropa/EDJNet.
    10. ↑ 10,0 10,1 «The Europa Cinemas Association» (en anglés).
    11. ↑ 11,0 11,1 «Presentation» (en anglés).
    12. ↑ «Cahiers du cinéma».Wayback Machine.
    13. ↑ «Au cœur de la projection numérique».Wayback Machine.
    14. ↑ Creton, Laurent; Kitsopanidou, Kira (2013-11-20). Els ix-los de cinéma: Enjeux, défis et perspectives (en fr), Armand Colin. ISBN 978-2-200-29011-5.
    15. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
    16. ↑ Europeans at the cinema, from East to West, OBC Transeuropa/EDJNet.
    17. ↑ «Dunkirk» (en anglés). British Film Council.
    18. ↑ European cinema regains ground, VoxEurop/EDJNet.
    19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 19,6 French Cinema (en anglés), Nova York: Oxford University Press.
    20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 20,5 20,6 (2017) The History of Cinema: A Very Short Introduction, 1 edició (en anglés), Oxford University Press.
    21. ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 (1993) French National Cinema (en anglés), Londres: Routledge.
    22. ↑ 22,0 22,1 22,2 (6 d'octubre de 2016) Heroines Without Heroes: Reconstructing Female and National Identities in European Cinema, 1945-51 (en anglés), Londres: Bloomsbury.
    23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 23,5 The Bressonians: French Cinema and the Culture of Authorship (en anglés), Berghahn Books.
    24. ↑ (2017) Decentring France: Multilingualism and Power in Contemporary French Cinema (en anglés), Manchester University Press. ISBN 9781526113597.
    25. ↑ (6 d'octubre de 2016) Heroines Without Heroes: Reconstructing Female and National Identities in European Cinema, 1945-51 (en anglés), Londres: Bloomsbury.
    26. ↑ 26,0 26,1 26,2 O'Pray, Michael (2003). Avant-Garde Film: Forms, Themes and Passions (en anglés), Londres: Wallflower. OCLC 811411545. ISBN 9780231850001.
    Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Cine_d%27Europa&oldid=1592367»