Anar al contingut

Centre històric de Salvador de Baïa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Centre històric de Salvador de Baïa

El Centre històric de Salvador de Baïa comprén el caixco històric de Salvador de Baïa, capital de l'estat brasiler de Baïa, compost per carrers i monuments arquitectònics de l'época del Brasil colonial.

Descripció

El centre històric de Salvador és un conjunt de barris ubicat en Salvador, que comprén gran part de l'àrea històrica de la ciutat. El seu conjunt arquitectònic, paisagístic i urbanístic va ser molt influenciat per la colonisació portuguesa, inclús conté un dels més importants eixemplars de port lusitano. Salvador està dividit en ciutat alta i baixa, la part alta està millor conservada i té característiques més administratives i de caràcter residencial, mentres la ciutat baixa té activitats comercials, i ya va perdre molt de les seues característiques originals. El paisage d'esta àrea està majoritàriament format per edificis dels séculos XVI a XIX, entre ells es destaquen conjunts monumentals d'arquitectura religiosa civil i militar.[1]

Entre 1938 i 1945 l'Institut do Patrimônio Històric i Artístic Nacional (IPHAN), va promoure el derrocament varis edificis aïllats, que no va ser suficient per a impedir la degradació del centre, que es va accentuar especialment despuix de 1960. Només en 1984 el IPHAN va promoure el derrocament d'una gran zona de 80 hectàrees, necessàries per a que l'UNESCO declarara este lloc Patrimoni de l'Humanitat en 1985. En 1991 es va iniciar un proyecte per a restaurar el centre històric, sobretot el Pelourinho, en busca de la seua reestructuració i revitalisació urbana, degradada per la modernisació i la transferència de les activitats econòmiques cap a atres àrees de la ciutat. En l'actualitat, el centre històric és un important punt turístic en Salvador.

Salvador va tindre gran importància en el procés de colonisació portuguesa, i el seu port va ser un gran centre d'arribada i eixida d'africans esclavizados, llavors també queda molt evident l'influència de la població negra i de l'esclavitut en la ciutat.

Un dels barris més coneguts de la ciutat de Salvador és el “Pelourinho”. Moltes voltes turistes i fins a brasilers confonen este barri en el próprio centre històric, pero és un equívoc, en la realitat este és solament un dels barris que fa part del centre històric. Té un gran conjunt arquitectònic del periodo colonial que està molt ben preservat. La regió es localisa entre els carrers “Terreiro de Jesús” fins al “Llarc do Pelourinho”. També va ser un dels llocs que més varen presenciar violència als esclaus en salvador, i inclús en terme “Pelourinho” significa una columna de pedra on esclaus i criminals eren castigats públicament. Hui en dia, el major problema per a la regió és la criminalitat, que perjudica el desenroll d'activitats turístiques en el local.

Salvador va ser una ciutat molt desenvuelta en l'época de la monarquia de Brasil, puix va ser la primera capital del país. La principal motivació per a la trie d'esta ciutat, varen ser les cultures de sucre de la regió del nordest de Brasil.[2]


Els portuguesos varen dur a Brasil la seua religió (el catolicisme), arquitectura (el model de les ciutats i cases colonials), cultura i els esclaus d'Àfrica, que també varen vindre en costums i cultures que varen influenciar molt als brasilers. Per este exacte motiu, en la ciutat de Salvador, aixina com en molts atres llocs en Brasil hi ha una gran mescla de cultures i diversitat cultural.[3]

La ciutat de Salvador posseïx una forta religiositat, i aplega a tindre 372 iglésies catòliques. No obstant, el catolicisme no és l'única religió de Salvador, en l'época colonial, els esclaus que varen vindre d'Àfrica també varen tindre molta influència en la cultura local, sent en la religió, culinària o la música. El Candomblé és una religió de matriu africana que està present en Salvador.

Història

Localisació del centre històric.
Detall del mapa de Salvador, mostrant el seu centre històric i les seues àrees circumdants.

La ciutat va ser fundada en 1549 per Vaig prendre de Sousa per a ser la sèu del govern portugués en Brasil. La seua construcció es va portar a terme inicialment en el cim d'un penya-segat de manera que estiguera protegida contra els ataques enemics, i el primer traçat dels carrers de la ciutat se li acredita a l'arquitecte portugués Luís Dias. Despuix, la ciutat es va expandir cap a la mar, ocupant una estreta franja costera. Aixina va nàixer la divisió de Salvador en Ciutat Baixa i Ciutat Alta. La conexió entre estes dos ciutats sempre ha segut difícil. En el temps, es varen ser obrint pistes i camins, en 1872 en la posada en marcha del Elevador Lacerda -anterior Elevador do Parafuso- va passar a ser el principal mig de transport entre les dos part de la ciutat.

La fase monumental de Salvador, en paraules del historiador Robert Smith,[4] comença a mitan del XVII, en la transició de l'estil arquitectònic del Renaixença al Barroc. Les principals iglésies, mansions i monuments varen ser construïts en este periodo, incloent les iglésia del Carmo, Convent de Santa Teresa, Iglésia de Sant Francisco, la Casa Municipal, el Palau Riu Branco, la plaça pública de Jesús i una série de cases i edificis en el Pelourinho, entre uns atres.[2]

Preservació del patrimoni i referències culturals

El Centre històric de Salvador és un gran centre cultural, ple de museus, iglésies i diversos atres bens culturals essencials per a l'història de Brasil. Per a que estos patrimonis siguen preservats, existixen algunes lleis reguladores que varen ser establides per l'Estat, les 3 principals estan regides per diferents nivells del govern. La primera d'elles és el Decret-Llei 25/1937, implementat pel govern federal a través de l'Institut do Patrimônio Històric i Artístic Nacional (IPHAN). La segona en la Llei Municipal 3289/1983, que establix la Llegislació Municipal Específica per a la protecció dels bens culturals, a través de la qual s'establix un àrea de protecció que comprén el lloc cultural designat pel IPHAN i pel Pla Diretor Urbà 2008 de Salvador, que certifica formalment les àrees patrimonials designades i les amparades per l'estatut de Llegislació Específica Municipal. Mateixa en eixes mides, molts edificis i llocs del Centre Històric de Salvador s'han degradat a lo llarc dels anys per tractar-se d'un Patrimoni Mundial habitable. A mida que açò ocorre, determinades activitats econòmiques, com el comerç, ocupen cada volta més l'ambient cultural, lo que acaba perjudicant algunes poblacions que allí habiten i contribuïxen per al manteniment de la memòria cultural. A pesar d'existir activitats nocives per a la preservació del Patrimoni, el turisme implantat en el Centre Històric, al contrari de lo que molts pensen, contribuïx per a la valorisació i manteniment de les cultures allí presents, i va acabar dominant una gran part de l'activitat econòmica del Centre. Inclús se li han atribuït al lloc establiments turístics, com el Museu do Carnestoltes, per a contribuir tant a la preservació de la memòria com a l'activitat econòmica de la regió. El costat negatiu d'este nou escenari és la pèrdua de lo que no és turístic, com la Baixa dos Sapateiros, que per no ser un referent cultural acaba rebent menys atenció i contes.[5]

El Centre Històric posseïx una varietat molt gran de Referències Culturals, que poden ser definides com varis elements que caracterisen una societat, un poble, ciutat o país, com alguna cosa exclusiu d'aquell grup. A continuació, algunes de les més importants referències del Centre:

Capoeira

Roda de capoeira en el Terreiro de Jesus

La Capoeira és una lluita que té com a fonaments l'incorporació d'elements musicals, religiosos i ritualisticos. Va ser creada per esclaus africans i els seus descendents duts a Brasil en el periodo de l'esclavitut, més precisament en els núcleus urbans i en ciutats portuàries com Salvador, Riu de Janeiro i Recife. Inicialment com una forma d'autodefensa i resistència davant de la manera que eren tractats pels seus colon. La musicalitat present era d'influència africana, com a eixemple el Ngolo, pero per ser una creació brasileira, va tindre molts elements d'atres cultures. Les seues principals característiques són els moviments complexos i àgils, utilisant colps en els colzes, genolls, cap i principalment en les cames, ademés de patades i rasteiras.

La "Roda de Capoeira" va ser considerada ben cultural pel IPHAN en 2008, i en 2014  també va ser considerada Patrimoni Cultural Immaterial de l'Humanitat per Unesco. Consistix en un círcul format per capoeiristas a on es juga, canta i toca capoeira, utilisat per a entrenaments o jocs i espectàculs.


En el Centre Històric, hi ha innumerables espais de referències per a l'història de la Capoeira, com en el Forte de Sant Antônio Além do Carmo, a on es localisen els gimnasis de quatre mestres de Capoeira Angola: Mestre João Pequeno, Mestre Curió, Mestre Boca Rica i Mestre Moraes. Ademés, és en el Centre a on està la "Associação Brasileira de Capoeira Angola" i la "Rampa do Mercat" , i l'última està localisada al costat de "Mercat Modele", i era un punt de trobada de grans noms de la Capoeira, com Mestre Pastinha, Mestre Traíra, i uns atres. Pero, no sol jugadors de Capoeira, pero també de comerciants i treballadors agrícoles.

Baiana i el seu tauler de acarajé.

Baianas do Acarajé

És un ofici inicialment fet per dònes esclaves i llibertes, que comercialisaven principalment el "acarajé"(fet d'una espècie de judeues, el "feijão-fradinho", i ceba, fregit en l'oli de "dendê", i servit en camarón, pebre, "vatapá" o "caruru") per al sustente de les seues famílies, ademés de cumprir les seues obligacions  religioses en els terreros de "candomblé". Les seues principals característiques són les seues faldes redones, una espècie de turbant en el cap i els seus collars, sempre en fonts de "acarajé" i els seus acompanyament, ademés d'atres plats típics: "cocada" i "cocada- preta", "abará", "birla de estudante", "lelê", "queijada" i "passarinha"

En el Centre Històric és a on es troben molts taulers de baianas, i ademés allí es troba el "Memorial dones Baianas de Acarajé", i se celebra el "Dia dones Baianas de Acarajé", el 25 de novembre.

Lliteratura do Cordel

Bule-bule, mestre de la cultura popular i cordelista de Baïa

La lliteratura de Cordel és una manifestació lliterària tradicional de la regió nordestina, havent molt destaque en els estats de Pernambuco, Paraíba, Pará, Rio Gran do Nort, Ceará i Bahia.

El termo “cordel” va vindre de herència portuguesa, el cordel va ser introduïda per ells en els finals del XVIII. Despuix de l'arribada de la ràdio i televisió, els cordeles varen perdre la seua popularitat.

Les principals característiques són la tradició lliterària regional, les diferències en la lliteratura tradicional, està composta en versos, té temes populars i de la cultura brasilera i també té el llenguage popular, oral, regional i informal.

En 2013, els cordelistas lligats a la "Ordem Brasileira dos Poetes dona Lliteratura de Cordel" varen ser expulsats de la "Praça Cairú", el seu principal local de presentació, en una acció del govern municipal de reubicació de comerciants ambulants, i els cordelistas varen ser inseridos en eixa categoria de manera incorrecta. A pesar de haver intentat de tot, el govern els nega, en la següent resposta: que el govern no pot permetre el comerç informal.

Carnestoltes

El Carnestoltes de Salvador, conegut pels seus trios elèctrics, va ser idealizado per “Dodô” i “Osmar” en un coche adaptat en el sostre obert, ells havien creat el primer trio elèctric. Anys despuix en la cançó de Caetano Veloso “Arrere do trio elétrico” havia popularisat el termo trio elèctric. Un dels seus circuits més famós és el “Circuit Batatinha” que creua el Llarc do Pelourinho fins al Terreiro de Jesus que fa la travessia sobre el centre històric.

Dumenge de Ramos

La festa de Dumenge de Ramos és celebrada el dumenge anterior a la Pasqua, esta celebració és dedicada a la commemoració de l'entrada triumfal de Jesús en Jerusalem. Diu la tradició que Jesús havia entrat  per la porta dorada de Jerusalem. En moltes denominacions cristianes, el Dumenge de Ramos és conegut per la distribució de fulls de palmeiras per als fidels reunits en l'iglésia.

Festa de la "Independência dona Bahia"

Dois de Julho

El 2 de juliol de 1823 va marcar la lliberació de Baïa del domini portugués, un any despuix de l'Independència oficial de Brasil. Per això, durant el feriado estatal,[6] blocs, carruages, fanfarria, manifestants i espectadors de la Festa de l'Independència de l'estat caminen des de Lapinha fins a Camp Gran, passant pel Terreiro de Jesus, en Pelourinho, recorrent tota l'extensió del Centre Històric.[7] Des de 1840 o 1849 (es desconeix l'any exacte), el Caboclo i la Cabocla són considerats els símbols de la llibertat de la Desfilada 2 de juliol. Estes figures representen, respectivament, als indígenes i mestizos d'orige bahiano que varen lluitar per l'independència de l'Estat fins al 2 de juliol de 1823, i la figura femenina en eixa mateixa lluita.[8]

Choc/Mescla Cultural

A pesar de ser un lloc de trobada per a diversos elements i manifestacions culturals de diferents grups que varen formar i seguixen formant la societat junt a l'història brasilera, els posseïdors de coneiximents tradicionals que estan en el Centre Històric seguixen tenint conflictes en les organisacions públiques responsables pel planejament urbà. Un dels principals factors que contribuïxen per a que esta situació es perpetue és la llarga història de conflictes en els treballadors del carrer, expropiació de propietats i expulsió de veïns, en fins d'exploració turística i comercial de la regió, que ve ocorrent des de la segona mitat del XX.[9] En l'iniciativa d'innumerables grups socials i polítics per a discutir el dret a la vivenda per als habitants del Centre Històric, la comprensió de la relació entre el turisme local i el habitació de la zona ha anat evolucionant, fent en que un model més guiat per la sostenibilitat i pels interessos socials es venja enfortint i, poc a poc, posat en pràctica.[10]

Ilê Axé Iyá Nassô Oká, un dels terreros més antics en Salvador de la religió candomblé

Religions de matriu-africana + Impacte Cultural

Des del periodo colonial, la presència de poblacions negres és alguna cosa que està fortament arraïlat en la cultura del Centre Històric, al cap i a la fi, la família patriarcal no estava solament constituïda per llaços hereditaris i matrimonis, incloïa, per eixemple, als esclaus domèstics afrodescendientes, que duyen junt les seues creències i cultures. Un eixemple d'esta influència és el que acrediten ser el primer terreiro candomblé del poble Ketu en Baïa, i que es troba en l'actual Espaço Cultural dona Barroquinha en el Centre Històric. En el XIX, el terreiro va ser retirat del local i va originar atres tres en Salvador, que estan entre els nou terreiros enumerats pel IPHAN (sèt d'ells es troben en Salvador):[11] Terreiro dona Casa Branca, Terreiro do Gantois i Ilê Axé Opô Afonjá.[12] Estos llocs contribuïxen, principalment, per al manteniment de la memòria del local i per a la continuació de les pràctiques religioses de les poblacions de la regió, encara que puguen ser utilisats en propòsits turístics i de caràcter ètnic o religiós. Ademés, a lo llarc del XX es varen crear, tant en Salvador i com en el Centre Històric, grups, blocs carnavalescos i institucions que busquen reforçar l'identitat afrobrasileña i la força dels moviments negres en l'actual societat de Brasil. Entre ells estan: Afoxé Filhos de Gandhy, un homenage al líder indiano; el Grup Cultural Olodum (enllaç a la pàgina Wikipedia); Casa do Benin; i Casa dona Angola.[13]

Menjars típics marcantes

Com en casi tota la ciutat de Salvador, la cuina típica del local també és una fusió de cultures. Si enfoquem en les influències de les raïls africanes, que han dut ingredients molt populars en l'actualitat, com la llet de coco i l'oli de dendê, trobem, entre els plats més famosos de la regió: el acarajé, elaborat en bunyols de frijol fradinho fregit em oli de dendê i en vàries opcions de farcidura; i el abará, elaborat en bunyols de frijol fradinho i cuit envolt en full de bananeira, lo que li dona un sabor més suau. Si combinem els orígens africans en fruts de la mar, apleguem a plats com el bobó de camarón i la moqueca bahiana, molt típics de Salvador. Ademés, en relació en l'influència lusitana, podem dir que el sarapatel, un guis d'entranyes i sanc tallada de porc, és un plat d'orige portugués i que també és típic de la regió. Sobre els dolços, podem trobar orígens indígenes en la cuina bahiana, present en la darreria beiju, a pur de farina de mandioca torrada. La cuina bahiana en sí és molt rica en relació en les darreries, en el famós mungunzá, un guis de dacsa en llet de coco i sucre; l'arròs dolç; i les fonts de les Baianas en una gran varietat de possibilitats, des de quindins fins a cocadas, tant blanques com a obscures.[14]

Iglésia de São Francisco Salvador Capela Lateral São José

Catolicisme

Com s'espera de la primera capital de Brasil denominada pels portuguesos, el catolicisme en el territori de Salvador és alguna cosa que està arraïlat en la cultura i que seguix estant fortament representat en el Centre Històric. Durant el periodo colonial i imperial, els preceptes catòlics varen ser els responsables per hegemonizar a la població brasilera, moltes vezes restringint la pràctica del candomblé als esclaus. La religió va estar present en tots els llocs, siga en les capelles dels molins i en l'adopció dels noms sagrats o en l'ensenyança controlada pels pares jesuïtes.[3] La capital de l'estat de Baïa pot ser considerada, fins als dies de hui, un dels centres del catolicisme en Brasil, principalment en els punts turístics de la ciutat i en les festes culturals que es realisen en Salvador; sense mencionar la gran cantitat d'iglésies i edificis dispersos per tot el Centre Històric. L'Iglésia i Convent de São Francisco[15] i la Basílica de Nossa Conceição dona Praia, fundada per Thomé de Souza,[16] són alguns eixemples dels establiments localisats en el Centre Històric que simbolisen el catolicisme en Salvador.

Estil Colonial

El paisage arquitectònic del Centre Històric de Salvador servix com a eixemple per a representar edificis religiosos, civils i militars portuguesos dels sigles XVI al XIX. Com a conseqüència del seu important paper com a centre de les accions econòmiques de Portugal durant el periodo colonial, les construccions del local permeten l'interpretació i visualisació del model de les ciutats portugueses en l'exterior. En este sentit, destaca la divisió entre Cidade Alta i Cidade Baixa, un paisage originat de l'estil arquitectònic colonial. A lo llarc del XVII, com a resultat de l'enriquiment generat per la producció i venda de sucre, es va iniciar la fase monumental de l'arquitectura bahiana, basada en la transició de l'estil Renaixentista al Barroc, donant lloc a construccions actualment molt importants per a la ciutat, com la Catedral de Salvador (abans coneguda com a Iglésia dels Jesuïtes). Finalment, es pot dir que el valor dels agrupamientos urbans d'orige portugués va ser un dels principals factors que varen contribuir a que el Centre Històric fora declarat Patrimoni de l'Humanitat per l'UNESCO en 1985.[17]

Vore també

Referències

  1. ↑ «Pàgina - IPHAN - Institut do Patrimônio Històric i Artístic Nacional». portal.iphan.gov.br. Consultat el 2020-11-19.
  2. ↑ 2,0 2,1 «Salvador - A Primeira Capital do Brasil» (en pt-br). Escola Kids. Consultat el 2020-11-20.
  3. ↑ 3,0 3,1 «Salvador Destination - Origens dona cultura popular i dona religiosidade em Salvador» (en pt-br). Salvador Destination - Origens dona cultura popular i dona religiosidade em Salvador. Consultat el 2020-11-20.
  4. ↑ UNESCO. Patrimônio mundial no Brasil. 2. ed. Brasília: UNESCO, Caixa Econômica Federal, 2002. ISBN 8587853775 (en portugués)
  5. ↑ «Uma carta a Milton Sants sobre o centre de Salvador» (en pt-br). Portal A TARDE. Consultat el 2020-11-20.
  6. ↑ «Dois de Julho: 4 curiositats sobre a independência dona Bahia - Brasil» (en pt-br). Estigauão. Consultat el 2020-11-20.
  7. ↑ «Pàgina - IPHAN - Institut do Patrimônio Històric i Artístic Nacional». portal.iphan.gov.br. Consultat el 2020-11-20.
  8. ↑ «2 de Julho - Dois de Julho: Caboclo i Cabocla são as principais figures dona festa cívica - 02/07/2018» (en pt-br). BNews. Consultat el 2020-11-20.
  9. ↑ «Centre Antigo».
  10. ↑ «Prefeitura de Salvador i Iphan discutem revitalização do Centre Històric» (en pt-br). Portal A TARDE. Consultat el 2020-11-20.
  11. ↑ «Pàgina - IPHAN - Institut do Patrimônio Històric i Artístic Nacional». portal.iphan.gov.br. Archivat des d'el original, el 28 de novembre de 2020. Consultat el 2020-11-20.
  12. ↑ «erreiro dona Casa Branca, Terreiro do Gantois i Ilê Axé Opô Afonjá». Archivat des d'el original, el 3 de març de 2016. Consultat el 20 de novembre de 2020.
  13. ↑ «Grup Cultural Olodum; Casa do Benin; i Casa dona Angola.».
  14. ↑ «Conheça Salvador: descobrixca vos encants dona terra do carnestoltes!» (en pt-br). VemVoar - Dicas, notícias i conteúdo sobre viagens. Consultat el 2020-11-20.
  15. ↑ «Igrejas guardam história dona Bahia i formam roteiro religiós em Salvador» (en pt-br). Aniversário de Salvador 2016. Consultat el 2020-11-20.
  16. ↑ «Baïa de tots els sants». Archivat des d'el original, el 28 de novembre de 2020. Consultat el 20 de novembre de 2020.
  17. ↑ «Centre Històric de Salvador (BA) - Bahiacafe Hotel - Bahia - Brasil» (en pt-br). www.bahiacafehotel.com. Archivat des d'el original, el 24 de novembre de 2020. Consultat el 2020-11-20.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Centre_històric_de_Salvador_de_Baïa&oldid=1453676»