Català tarragonés

Dialecte tarragoní dins del català.

El català tarraconense o tarragoní (català [tərəɣ̞oˈni]) és una variant de la llengua catalana parlada bàsicament en gran part de les comarques del Alt Camp, el Baix Camp i el Tarragonés. Encara que forma part del bloc del català oriental i el dialecte central, està situat en contacte en el bloc occidental i les zones de transició a on es parla català xipella, i per lo tant té moltes traces llingüístiques que li acosten a este bloc i que inclús fan que se li considere un parlar de transició.

Encara que moltes voltes li el ha pres com a subdialecte, des de l'Universitat Rovira i Virgili o des de monografies se li ha considerat inclús un dialecte prou diferenciat del cridat català central.

Aparte de tot això, cal tindre en conte les influències del dialecte occidental i atres subdialectes pròxims tant en el lèxic com sobre la fonètica.

Particularitats

Fonètica

Les característiques fonètica principals d'este dialecte són:

• Transició átona [o] en [o] (cóm en atres dialectes centrals)
• Vincular a la final átona [ə] a [ɛ]
• La fricativa postalveolar sonora [ʒ] ocorre, tant a principi de paraula com entremig de dos sons, prepalatal africado sonor [dʒ]. Depenent de la zona és més pronunciat o menys.
• El fricativo labiodental sonor [v] per a diferenciar entre v i b. Esta és la característica més en reculada.
• La n es palatalitza quan va despuix d'un diptongo decreixent. Eixemple: cu[ɲ]a, fe[ɲ]a en lloc de cu[in]a i fe[in]a.
• La penúltima s de la demostrativa cau tant en les formes del masculí com en les del femení. aque[st]és ocorre aque[t]és.
• La càrrega fonètica de la i no es pert en el grup ix, a diferència del que s'ocorre en les parles més septentrionals del central.
• La consonant x davant paraula és africada.
• Conversió de l en o en paraules com albercoc o albergínia (pronunciades albercoc i aobergínia), que s'explica per una major velarisació de la la en este dialecte.
• Assimilació regresiva des dels orígens en la paraula armela, pronunciada aometlla. Ocorre lo mateix que en aubercoc o aubergínia: amyndăla almyndala > > [...] > almetlla > aumetlla.
• Avellana és pronunciada de dos maneres: aovellana i vellana. En el primer cas estaríem parlant del mateix cas que els anteriors. En el segon, a pesar de que estés en tot el català central, és per un fals tall silàbic en casos de apostrofaació de l'artícul.

A continuació apareix una taula a on es pot apreciar les semblances de la pronunciació tarraconense respecte als dialectes limítrofs:

Paraula	Pronunciació occidental (p. eix. Vimbodí i Poblet)	Pronunciació xipella (p. eix. Solivella)	Pronunciació tarraconense (p. eix. Montblanc)	Pronunciació oriental (p. eix. Sta. Coloma de Queralt)
terra	[ˈtɛra]	[ˈtɛri]	[ˈtɛrɛ]	[ˈtɛrə]
aigua	[ˈajwa]	[ˈajwə]	[ˈajwɛ]	[ˈajwə]
home	[ˈɔem]	[ˈɔla meua]	[ˈɔmɛ]	[ˈɔmə]
dona	[ˈdɔna]	[ˈdɔni]	[ˈdɔnɛ]	[ˈdɔnə]/[ˈdɔnɔ]
menjar	[menˈdʒa(r)]	[minˈdʒa(r)]	[mənˈʒa]	[mənˈdʒa]
beure	[ˈbewre]	[ˈbewri]	[ˈbɛwrɛ]	[ˈbɛwrə]
petit	[peˈtit]	[pəˈtit]	[pəˈtit]	[pəˈtit]
comprar	[komˈpra]	[kumpra]	[kumˈpra]	[kumpra]
dia	[ˈdia]	[ˈdii]/[ˈdiguesɛ]	[ˈdiguesɛ]	[ˈdiguesə]
anglès	[anˈgles]	[ənˈglɛs]	[ənˈglɛs]	[ənˈglɛs]
nosaltres	[nozalˈtres]	[nalˈtris]	[nalˈtrus]	[nuzalˈtrəs]
perquè	[perˈke]	[pərˈkɛ]	[pərˈkɛ]	[pərˈkɛ]
pomes	[ˈpomes]	[ˈpomis]	[ˈpoməs]	[ˈpoməs]

Referències

• Joan Veny, Els parlars catalans: Síntesi de dialectologia, Palma de Mallorca, editorial Moll, 2002, 13a ed. (1.ª ed. 1982), 173 p. (ISBN 84-273-1038-2)